El misteri dels sants Innocents

Aquest és el títol d'un poema llarguíssim de Charles Péguy. Ocupa cent cinquanta pàgines de l'edició de La Pléiade i el seu autor es recrea en la història del martiri dels innocents que Herodes va fer matar per tal d'eliminar, entre ells, el que havia nascut Rei dels Jueus, segons li havien dit els Mags, els que seguien l'estrella. És un poema exuberant, que comença amb un diàleg, com una obra de teatre, que continua amb reflexions sobre diversos episodis de la Bíblia, que cita i comenta els textos de la litúrgia de la festa dels sants Innocents, i que acaba, amb un atreviment molt propi de Pé...

Aquest és el títol d'un poema llarguíssim de Charles Péguy. Ocupa cent cinquanta pàgines de l'edició de La Pléiade i el seu autor es recrea en la història del martiri dels innocents que Herodes va fer matar per tal d'eliminar, entre ells, el que havia nascut Rei dels Jueus, segons li havien dit els Mags, els que seguien l'estrella. És un poema exuberant, que comença amb un diàleg, com una obra de teatre, que continua amb reflexions sobre diversos episodis de la Bíblia, que cita i comenta els textos de la litúrgia de la festa dels sants Innocents, i que acaba, amb un atreviment molt propi de Péguy, donant la paraula a Déu mateix. En aquest poema, Péguy se les empesca per explicar set raons per les quals Déu sent una especial predilecció per aquests nens que, sense tenir-hi res a veure, van morir a resultes de la increïble aventura de l'encarnació -així ho diu el mateix Péguy en un altre lloc. Aquestes raons de Déu són ben peculiars i revelen alhora els coneixements teològics de Péguy i la seva extraordinària sensibilitat en la visió del món. Les tres primeres raons són gratuïtes, és a dir, són perquè sí: perquè se'ls estima, perquè li agraden i perquè li agrada sentir aquesta predilecció. "Ara us diré la quarta, diu Déu -i tradueixo- , la quarta és precisament perquè no tenen ni de lluny en les comissures dels llavis aquest plec d'ingratitud i d'amarguesa, aquest ferida d'envelliment, aquest plec de saber-se-les totes, aquest plec de memòria que veiem en tots els llavis." La cinquena és perquè van morir en lloc del seu fill. I Péguy fa dir a Déu que mentre tot això passava, el seu fill fugia, que això cal dir-ho. Van morir en lloc del seu fill perquè aparentment eren com ell, el van substituir. Per això Déu se'ls estima. La sisena raó és perquè eren contemporanis del seu fill, perquè havien nascut precisament per les mateixes dates, perquè, com tothom d'altra banda, estaven subjectes a les circumstàncies de la temporalitat. Perquè eren de la mateixa promoció del nen Jesús. Finalment, la setena raó, diu Péguy que diu Déu, és perquè se li assemblaven: "el meu fill -torno a traduir- era tendre com ells, i com ells era nou. I era força desconegut, com ells. La gran i doble adoració dels pastors i dels mags ja estava una mica oblidada. Encara no tenia dos anys, i era com ells, i era un nen molt maco, la seva mare ho deia."

Al final del poema -i perdonin que l'hagi resumit tant, perquè no té pèrdua- Péguy fa glossar a Déu l'himne de vespres de la festa dels sants Innocents ("Salut, les flors dels màrtirs | que, a l'alba de la llum, | l'enemic s'endugué | com tempesta les roses. || De Crist primeres víctimes, | ramat dels immolats, | jugueu al peu de l'ara, | amb palmes i corones." ) i li fa dir: "I a què es pot jugar amb una palma i les corones dels màrtirs? Em penso que juguen a la rutlla..." "No us penséssiu, diu Déu, que em demanin mai permís..."

Poc té a veure tot això amb les innocentades, esclar.