Le Marais

El nom li ve de la seva condició antiga. En aquells llocs, on el Sena sembla que dubta, s'eixampla i abraça les dues illes, a la seva riba dreta, tot eren aiguamolls. Terres dolentes, emanacions mòrbides. Però, com en tants altres llocs, van arribar-hi els monjos i, amb ells, la dèria per dessecar pantans i sanejar els mulladius. I, en una operació aplicada de la filosofia escolàstica que s'ensenyava a l'altra banda de riu, la dèria per definir amb exactitud què era terra i què aigua, què riu i què illa. I així, d'aquells marjals, d'aquelles maresmes, se'n va fer terra ferma, camps, i després,...

El nom li ve de la seva condició antiga. En aquells llocs, on el Sena sembla que dubta, s'eixampla i abraça les dues illes, a la seva riba dreta, tot eren aiguamolls. Terres dolentes, emanacions mòrbides. Però, com en tants altres llocs, van arribar-hi els monjos i, amb ells, la dèria per dessecar pantans i sanejar els mulladius. I, en una operació aplicada de la filosofia escolàstica que s'ensenyava a l'altra banda de riu, la dèria per definir amb exactitud què era terra i què aigua, què riu i què illa. I així, d'aquells marjals, d'aquelles maresmes, se'n va fer terra ferma, camps, i després, en aquells camps, quan París va decidir desplaçar-se cap a l'est, s'hi van traçar carrers i places, s'hi van construir esglésies i palaus. Hi van anar a viure els reis i els nobles, s'hi van ajusticiar els reus. S'hi van instal·lar menestrals de tots els oficis, burgesos teixidors i vidriers, artesans del paper i dels instruments musicals, i tota la menudalla bigarrada de la vida quotidiana, mercaders de verdura i de peix, basters i ferrers pels cavalls. Pedres gòtiques i sobretot renaixentistes, mantegoses de color, perfectament especejades i escairades i ajustades. Cantonades amb torres, teulats de pissarra. Patis empedrats amb llambordes bombades, preparades per ensopegar-hi discretament i rebre-hi invasions de memòria involuntària. Memòria històrica i sensacions pròpies d'altres estades i altres passejades, tot barrejat, fets i llengua que es personifica en els noms dels carrers, rue des Blancs Manteaux, rue des Mauvais Garçons, rue de la Cloche Perce, rue de la Verrerie, rue du Bourg Tibourg, rue du Temple, rue Vieille du Temple, rue de Sainte-Croix de la Bretonnerie, rue du Roi de Sicile...Noms, noms carregats de sentit, estímuls per la imaginació, penyora de records que vindran. Rue de Sévigné, i el fantasma de Madame de Sévigné es fa viu. Place des Vosges, i és Víctor Hugo qui s'hi passeja sota els porxos. I si Mozart tocava el clavecí a l'hôtel de Beauvais, François Couperin tocava l'orgue a l'església de Saint-Gervais, d'un gòtic florit, no pas gaire lluny, on es va casar Madame de Sévigné, que vivia a l'hôtel Carnavalet, on ara hi ha el Museu d'Història de París, ple de records i fetitxtes, on, ja esbravat del tot, es conserva l'últim flascó de perfum de la pobra Maria Antonieta. Madame de Soubise no ha tingut tanta sort, l'hôtel Soubise guarda ara els Arxives de France, molt més esquerpes, és clar. La place des Vosges antigament es deia place Royale, perquè ho és de reial, reial dels reis antics, no caldria ni dir-ho, de quan els reis eren senyors i sabien com s'havien de construir una casa o una plaça. Una plaça tan plàcida i elegant té al darrere una història trista. Allà hi havia un castell i el rei Henri II hi va morir després d'un torneig a la rue Saint Antoine. La seva vídua, desolada, va fer enderrocar la fortalesa, i en aquell espai buit s'hi va bastir la plaça. Però el Marais també va ser escenari de la revolució, i així com van caure els caps del rei i la reina, també va caure el nom de la plaça. Li van donar el nom del primer departament de la nova França que va pagar exemplarment els impostos: els Vosges. Ara ja no hi ha nobles que hi passegin, carruatges ni dames que vagin d'un hôtel a l'altre. Hi ha jovent ajaçat damunt de l'herba, sota els oms retallats, i potser no saben que allà hi va morir el rei Henri i que abans hi creixien cirerers i parres enfilades: encara en queda rastre als noms de la rue de la Cerisaie o de la rue de Beautreillis. I si els clavicordis han callat en la seva espontaneïtat temporal, una orquestreta de la neocultura ataca Vivaldi en un racó, per reviscolar nostàlgies i recaptar quatr'sous per a la supervivència estudiantil.

"Noms, noms carregats de sentit, estímuls per la imaginació, penyora de records que vindran"

M'agradaria passejar pel Marais, badar-hi i flâner. El barri s'ha poblat de botigues especialitzades i de bars i bistrots recomanables. Com ara Le Bourguignon du Marais, a la rue François Miron, on, acompanyant un Pommard del 92, he menjat un velouté de siurenys amb ostres pochées inoblidable. Com ara la llibreria de Madame Ignazi, ben bé al costat, petita i plena de llibres escollits. Com ara La Tour de Babel, a la rue du Roi de Sicile, especialitzada en llibres italians, en italià o traduïts. Com ara...