PPP

Com que el novembre passat els pasolinians de tot el món vam commemorar el trentè aniversari de la mort del poeta, Xavier Albertí, pasolinià de cor, ens ha ofert, a l'Espai Lliure del Teatre Lliure, l'espectacle PPP, ajudat en la dramatúrgia per Lluïsa Cunillé. La gran abundància i varietat dels recursos de Pasolini, de les seves idees, dels seus registres, no ha estat obstacle perquè Xavier Albertí hagi estat capaç de donar-nos-en l'essencial en només una hora i quart d'espectacle. I amb una meravellosa, emocionant, fluïdesa escènica.

Un mur de pedrotes romanes, sobre el qual un...

Com que el novembre passat els pasolinians de tot el món vam commemorar el trentè aniversari de la mort del poeta, Xavier Albertí, pasolinià de cor, ens ha ofert, a l'Espai Lliure del Teatre Lliure, l'espectacle PPP, ajudat en la dramatúrgia per Lluïsa Cunillé. La gran abundància i varietat dels recursos de Pasolini, de les seves idees, dels seus registres, no ha estat obstacle perquè Xavier Albertí hagi estat capaç de donar-nos-en l'essencial en només una hora i quart d'espectacle. I amb una meravellosa, emocionant, fluïdesa escènica.

Un mur de pedrotes romanes, sobre el qual un esprai hi ha marcat tímidament el rectangle d'una porteria de futbol, fa de fons de l'espectacle, un cabaret suburbial en què es mescla sàviament el dramatisme del flamenc, el lirisme de la cançó napolitana, la cruesa dels textos de Pasolini, el tango i Boris Vian, Mamma Roma i Gennariello, el sexe i el futbol. Lina Lambert xiula incansable O sole mio, amb uns fiati tendríssims que ni la Caballé, i Tonet Escàmez, assegut nu entre el públic, Gennariello, l'adolescent ideal, que trasmudat en el fill de Mamma Roma aprendrà a ballar el tango amb la seva mare, canta al seu penis arrupit un entendridor che bella cosa... en un dels més arriscats encerts teatrals de l'espectacle, d'una enorme càrrega significativa de la lírica i la sexualitat pasoliniana. I en contrast amb aquest moment líric i entranyable, Jordi Collet, protegit per un arbre del qual només en veiem el tronc i unes fulles seques caigudes, narra, amb les mans a la butxaca, la brutal trobada sexual entre Erminio i Carlo, de la novel·la Petrolio. Seriositat i dolor que Boris Vian caricaturitzarà amb un esperpèntic Fes-me mal, Genna, Gennariello, en un altre encert de transició dramàtica sorprenent i eficaç. Gennariello, a qui Pasolini va escriure una carta educativa on l'induïa a veure el sagrat en la vida, aquest sagrat que el consumisme s'encarrega de robar-nos, on es declarava a favor de la llibertat d'avortar però absolutament en contra de l'avortament, on filosofava sobre la idea de tolerància, que ara està tan trivialment de moda.

"Pasolini es burla dels intel·lectuals seriosos i es burla dels polítics confiats en el sistema"

I més contrastos. Sílvia Ricart, monja senglar d'un orde imaginari, reclama la immediata canonització de PPP, i exposa els seus miracles, entre els quals l'haver trobat productor per totes les seves pel·lícules impossibles. Humor i sarcasme sobre el sagrat oficial, tan allunyat del real que reclamava el poeta. De cop, el feble traç sobre el mur en forma de porteria agafa el seu sentit ple quan Xavier Pujolràs, com un porter que es llença per parar la pilota, recita la distinció pasoliniana entre el futbol de prosa, calculador, l'europeu, i el poètic, pura dansa, el brasiler. Quan el gol és comparat a un poema, perquè és inesperat, poderós, definitiu. Pasolini es burla dels intellectuals seriosos i es burla dels polítics confiats en el sistema. Pasolini que, en un text que també és recitat a l'espectacle, demana la supressió de l'escola secundària i de la televisió. L'escola secundària castradora dels adolescents, que els converteix en agressius o, en el pitjor dels casos, en autòmats. Llavors Lina Lambert pren la paraula i ens descriu amb precisió què queda de Pasolini en una capsa de cartró al Museu Criminològic de Roma. El dramatisme de l'assassinat resolt amb una habilitat corprenedora mitjançant aquesta enumeració de les restes del crim. I es fa el silenci. I entren tots els actors i entonen una fuga a sis veus composta de paraules relacionades amb PPP, com Totó o Saló, però també amb paraules relacionades amb la Itàlia de la cultura popular com Al Bano o Romina Power, una fuga un pèl llarga que aconsegueix exasperar una mica l'espectador. I cau el mur. I entre les ruïnes, entre aquells blocs humits i fangosos ara dispersos en un descampat, Jordi Collet diu el poema "Versos del testament", en què es parla de la solitud de debò, del sexe entre escombraries, amb blocs de pisos al fons, dels joves gentils que ungeixen amb semen i se'n van i no trobaràs mai més. S'obren les portes del teatre que són al fons de l'escena i, casualment, passa una parella que passeja un gos. I, en la fosca, té lloc una trobada sexual de les que parla el poema, de les que creen encara més solitud...Organitzadors de festivals, no us perdeu PPP.