La noblesa d'un pedagog musical

A la Barcelona de les dues dècades posteriors a la Guerra Civil, Cristòfor Taltabull (Barcelona, 1888 - 1964) va suposar per a tota una generació de compositors la providencial alternativa a l'encotillat ensenyament reglat i decimonònic dels conservatoris, on l'avantguardisme musical del moment hi estava vedat. Amb autèntica fusta de pedagog, les armes d'una solidíssima formació iniciada a Barcelona i completada a Munic, on va tenir contactes amb Max Reger, la noblesa d'un home bo i la generositat de qui dóna sense esperar res a canvi. Taltabull va transmetre als seus alumnes no únicament les ...

A la Barcelona de les dues dècades posteriors a la Guerra Civil, Cristòfor Taltabull (Barcelona, 1888 - 1964) va suposar per a tota una generació de compositors la providencial alternativa a l'encotillat ensenyament reglat i decimonònic dels conservatoris, on l'avantguardisme musical del moment hi estava vedat. Amb autèntica fusta de pedagog, les armes d'una solidíssima formació iniciada a Barcelona i completada a Munic, on va tenir contactes amb Max Reger, la noblesa d'un home bo i la generositat de qui dóna sense esperar res a canvi. Taltabull va transmetre als seus alumnes no únicament les tècniques tradicionals de composició, sinó que també els va ensenyar les innovacions del serialisme, el dodecatonisme i el politonalisme. Aquesta tarda, el cicle Cambra Coral del Palau de la Música Catalana recorda la seva poc coneguda faceta de compositor -bona part de la seva obra va desaparèixer a França durant la II Guerra Mundial després d'un bombardeig- amb un concert del Cor de Cambra del Palau que, sota la direcció de Jordi Casas, repassarà algunes de les obres corals més significatives de la seva producció, així com les seves Cançons xineses per a veu i piano, amb la mezzosoprano Elisenda Arimbau, i la Sonatina per a piano sol que tocarà Jordi Armengol.

"Tenia la porta oberta per a tothom, sense esperar res a canvi i sense ressentiment pel buit que li van fer"

Alumne de Claudi martí Imbert, Josep Font Roger i Enric Granados, Cristòfor Taltabull va estudiar harmonia, composició i musicologia am Felip Pedrell i després que la tardor de 1907 l'Orquestra Filharmònica de Barcelona li estrenés el seu poema simfònic Waldemar Dae, que va motivar que Eugeni d'Ors li dediqués l'octubre d'aquell any una de les seves glosses, va marxar a Munic per ampliar la seva formació. Se li va perdre la pista quan el 1920 es va instal.lar a París, on va viure fins al 1940, any que va tornar a Barcelona fugint de la II Guerra Mundial. A França va fer multitud de feines musicals per arribar a final de mes: pianista de cafè i acompanyant, arranjador musical, va escriure obres d'encàrrec per a ballet i cinema i va fer de lector i corrector a l'editorial musical Durand, tasca que li va permetre de tractar músics com Debussy, Ravel i Stravinski, de qui explicava anècdotes als seus alumnes de Barcelona.

"Era molt xerraire. Explicava històries de la seves etades a Munic i París. Mai parlava, però ni de la seva música ni del que hi va fer", afirma el farmacèutic Jordi Carbonell. "No hi havia manera de treure-li paraula quan li preguntava sobre les seves composicions. Desviava el tema dient: 'No, no. Sóc molt dolent", recorda el compositor Xavier Berenguel. Ell i Carbonell formen part de l'eclèctica llista d'alumnes que Taltabull va tenir a la capital catalana quan va tornar de París; una llista en què també hi figuren, entre d'altres, Sebastià Benet, Lleó Borrell, Maria Teresa Borràs, Josep Casanoves, Josep Cercós, Àngel Cerdà, Joan Comelles, Gregori Estrada, Enric Gispert, Marçal Gols, Joan Guinjoan, Josep Mestres-Quadreny, Lluís Millet, Moreno, Jame Padrós, Ireneu Sagarra, Josep Soler i Jordi Torra. "No tenia els clàssics deixebles de conservatori. A casa seva hi anava gent que es volia dedicar a composició i d'altres que eren diletants, als quals mai va rebutjar. Es dedicava a l'ensenyament a la carta. Intentava sobreviure", explica Lluís Millet, sotsdirector de la Revista Musical Catalana, qui, tot i tenir un pare catedràtic al Conservatori Municipal de Barcelona on la seva mare també ensenyava piano, va estudiar harmonia i contrapunt amb Taltabull. "Estudiar amb la família no sempre és la millor opció", sosté Millet.

Els que el van conèixer afirmen que en tornar a Barcelona va provar d'entrar com a professor al conservatori municipal i al del Liceu. Cap dels dos, però, li va obrir les portes, i es va dedicar a ensenyar al marge de les institucions oficials. A donar classes i fer d'arranjador musical i també de negre orquestrant les obres d'altres. "Tots l'ignoraven, però mai es va queixar. Tenia la porta oberta per a tothom, generós, sense esperar res a canvi i sense cap ressentiment pel buit que li van fer", explica el compositor Joan Guinjoan, qui hi va estudiar un any i mig a començaments de la dècada de 1960, abans de marxar a París. "Era un home de gran saviesa musical i, alhora, profundament humil. Tenia una manera d'ensenyar diferent, i amb ell vaig aprendre l'harmonia del segle XX i no la del XIX".

"A mi m'interessava la música a partir de Stravinski i, en aquella època, ni Debussy no existia al conservatori. Estava desesperat i decidit a estudiar pel meu compte quan en Joan Comelles va parlar-me d'ell", explica el compositor Josep Maria Mestres-Quadreny, qui entre 1952 i 1957 va estudiar composició i orquestració amb Taltabull. "Ho va tenir molt magre, però és el seu el nom el que figura a la biografia de tots els compositors importants de la meva generació, perquè més que un mestre, va ser un gran pedagog. Quan li vaig portar una sonata feta a l'estil d'Anton Webern, després de mirar-se-la em va dir: 'Ja no et puc ajudar més. Prepara't ara perquè et trobaràs molt sol'. I tant que m'hi vaig trobar, de sol!", recorda.

Taltabull també va ser la salvació dels compositors Josep Soler i Xavier Benguerel. Aquest darrer, qui confessa la seva al·lèrgia als conservatoris i la disciplina, hi va arribar rebotat després de no entendre's amb Ricard Lamote de Grignon. "Era molt permissiu, fins i tot massa", reconeix. "S'adaptava tant a les possibilitats de cada alumne com a les seves necessitats. A més, era un home amb qui s'hi podia parlar, simpàtic, generós i culte". En Soler, un dels seus alumnes més estimats, hi va treballar des de 1960 fins que va morir l'1 de maig de 1964, d'una hemorràgia gàstrica. "Ell era l'enllaç amb una escola seriosa i sòlida de composició, impossible de trobar als conservatoris de Barcelona. Per a mi, que vaig tornar de París desenganyat després de no entendre'm amb el professor René Leibowitz, va ser la meva salvació. Treballàvem amb el tractat d'harmonia de Hindemith i el contrapunt i la fuga amb els seus apunts de Max Reger i París", recorda. "Sabia escoltar i comprenia els alumnes. Ell em va ensenyar que un bon mestre no és el qui imposa, sinó el qui et dóna les eines perquè trobis el teu propi camí".

I cadascun dels seus alumnes que després van arribar a ser compositors va trobar, de la mà de Cristòfor Taltabull, el seu camí, la seva pròpia personalitat, com ho evidencien la diversitat d'estils de les obres de Guinjoan, Soler, Benguerel o Mestres-Quadreny, els quatre alumnes més destacats que segueixen en actiu com a compositors.