L'estatut d'Atenes
Constitució d'Atenes
Aristòtil.
Edició de J. Farran i Mayoral
Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1946
Quan el professor F. G. Kenyon, fellow del Magdalen College d'Oxford i assistent al departament de manuscrits d'aquesta universitat, va publicar l'any 1891 la primera edició de l'Athinaion Politeia aristotèlica, que ja tothom donava per perduda, el món acadèmic va saltar de joia i el món de la política es va poder congratular d'haver trobat per fi, com qui diu, el Levític grec pel qual es va regir l'Atenes democràtica en temps...
Constitució d'Atenes
Aristòtil.
Edició de J. Farran i Mayoral
Fundació Bernat Metge
Barcelona, 1946
Quan el professor F. G. Kenyon, fellow del Magdalen College d'Oxford i assistent al departament de manuscrits d'aquesta universitat, va publicar l'any 1891 la primera edició de l'Athinaion Politeia aristotèlica, que ja tothom donava per perduda, el món acadèmic va saltar de joia i el món de la política es va poder congratular d'haver trobat per fi, com qui diu, el Levític grec pel qual es va regir l'Atenes democràtica en temps de Pèricles i posteriors.
Com saben tots els professors de dret constitucional, les cartes magnes que endrecen el comportament dels homes lliures en el si d'una societat sempre s'han fet, en especial d'ençà de la restauració contemporània de les democràcies a Amèrica i Europa, sobre la base del dret consuetudinari, l'actualització de les lleis ateses les circumstàncies sempre canviants de la història, i els grans textos clàssics -potser de Plató a Montesquieu, passant per aquest Aristòtil que comentem avui- relatius a l'endreçament de la cosa general i pública. L'elaboració de la proposta d'un nou Estatut per a Catalunya ha anat a parar a totes aquestes fonts. Ara bé: estranya molt, en el cas del país nostre, que el primer esborrany d'aquestes regles contingui coses calcades de la teoria política de Plató (República; la iniciativa degué ser de Carod), i no en contingui, o a penes, relacionades amb la primera teoria científica de la política que va conèixer el nostre continent i la nostra cultura: al cap i a la fi, ja que Eugeni d'Ors, i amb ell una caterva del Noucents, postulava amb un èmfasi tan gran que la nostra Catalunya-Ciutat (concepte heretat de Joan Maragall) havia d'assemblar-se, per al bé comú i demostració de gran cultura i sensatesa, a l'Atenes de Pèricles, allò lògic hauria estat que, posats a imprimir a l'Estatut un segell de classicisme, els redactors haguessin girat els ulls abans a l'Aristòtil realista que al somiatruites Plató, amic d'expulsar de la República qualsevol home que tingués, ai, l'acudit de fer versos, polsar la cítara o tocar la siringa, fos pròpia o aliena.
En efecte: si els nostres legisladors haguessin anat a parar a la Bernat Metge -que és on es troba explicació de totes les coses d'aquest món, des de la fabricació de cosmètics fins a l'harmonia del cosmos- haurien topat amb aquest text esplèndid, la Constitució d'Atenes, en la qual ja es plantegen solucions a gairebé tots els problemes que se li poden presentar a una democràcia, inclosos els maldecaps que es deriven d'haver de cohabitar amb troglodites i tribus més o menys barbàriques.
Així, al capítol 18.3 hi llegim que Cleó, fill de Cleènet, "sembla haver estat el que més ha corromput el poble amb els seus impulsos, i el primer que vociferà a la tribuna, que hi féu ús de la injúria i que dirigí la paraula al poble espitregant-se, quan els altres parlaven en una actitud correcta": ¿premonició de l'estil oratori dels líders del PP? Al capítol 42 se'ns ennova de la gran institució atenenca de l'efebia, que no té res a veure amb la pederàstia, com molta gent es pensa, sinó amb la necessitat que els joves de divuit i dinou anys siguin formats com a hoplites i ensinistrats en l'art de tirar l'arc, llançar el dard i engegar la catapulta -tot en defensa dels valors sublims de la democràcia-, tècniques totes elles que, traslladades a la situació actual, no portarien sinó un bell endreçament de la devastadora energia del jovent que crema desvalguts, de viu en viu, en caixers públics. Al capítol 49 es parla de la cavalleria (llegiu-hi "automobilisme") i s'hi fa explícit que si un ciutadà es troba mancat de forces o aptituds per conduir el cavall -perquè ha begut massa, per exemple-, ha de comunicar-ho al Consell, el qual li retirarà preventivament la llicència de cavaller. Ara vegeu si era progressista aquell Estatut, que diu una mica més avall: "El Consell examina també els invàlids. Perquè hi ha una llei ordenant que els que posseeixin menys de tres mines, i tenen el cos mutilat fins al punt de no poder fer cap treball, siguin examinats pel Consell, i els siguin donats a despeses públiques, per menjar, tres òbols diaris". Al punt 50 es diu que, entre les funcions administratives del Consell, hi figura la de vetllar per què els escombriaires no llencin les deixalles a menys de deu estadis de les muralles; i hi queda prohibit "edificar sobre la via pública" (als anys cinquanta del segle XX, a Barcelona, encara es mantenia la possibilitat d'edificar una renglera de vivendes al mig de la Gran Via, que semblava innecessàriament ampla), "construir balcons que tinguin volada sobre els carrers" i "posar dalt de les cases canals amb el desguàs a la via pública" (avui et ruixa qualsevol mestressa, quan li sembla bé, en regar les plantes). Queda establert a l'article 51 que "els pans tinguin el pes que les autoritats hauran fixat" (aspecte que no he vist a l'Estatut català, però que va formar part de la consuetud comercial de Catalunya mentre va existir la tradició de la torna: ara, una barra de quart pesa 150 grams escassos). Per fi, a l'article 54 queda legislat que Atenes haurà de comptar amb "cinc agents de carreteres": haver-ho recollit a l'Estatut hauria estat admirable, i un nombre tan escàs d'agents hauria donat a Catalunya, ultra gran estalvi, un aire de societat enormement civilitzada.
I així en termes generals. Analitzada a fons aquesta Constitució, un s'adona que l'Estatut de Catalunya només ha recollit una petitíssima part del dret consuetudinari de la més gran democràcia que mai ha vist el món, i això que els catalans van dominar Atenes a l'Edat Mitjana; i ha recollit, en canvi, disposicions que tenen molt més a veure amb la prosperitat econòmica de l'aristocràcia tan reprovada per Aristòtil, que en el benestar senzill i la cívica educació d'aquest comú que van ser la glòria de la civilització dels grecs. Eugeni d'Ors, un cop més, l'encertava però predicava en el desert.