La Costa Brava, de memòria

No es pot negar que Costa Brava és un topònim que ha fet fortuna. I això que no és gaire antic; de fet, és tan nou que fins i tot se'n coneix l'any de naixement, el 1905, i el nom de l'inventor, el periodista gironí Ferran Agulló. Hi ha qui diu que la idea li va venir a Sant Feliu de Guíxols (on hi ha una placa commemorativa) i que després, el 1908, ho va publicar a La Veu de Catalunya, però, com gairebé sempre, Josep Pla té una opinió pròpia sobre el fet: "El nom de Costa Brava se sol atribuir al senyor Ferran Agulló", llegim a Escrits empordanesos, "però el fet no és cert (...)...

No es pot negar que Costa Brava és un topònim que ha fet fortuna. I això que no és gaire antic; de fet, és tan nou que fins i tot se'n coneix l'any de naixement, el 1905, i el nom de l'inventor, el periodista gironí Ferran Agulló. Hi ha qui diu que la idea li va venir a Sant Feliu de Guíxols (on hi ha una placa commemorativa) i que després, el 1908, ho va publicar a La Veu de Catalunya, però, com gairebé sempre, Josep Pla té una opinió pròpia sobre el fet: "El nom de Costa Brava se sol atribuir al senyor Ferran Agulló", llegim a Escrits empordanesos, "però el fet no és cert (...) L'adjectiu de la costa fou donat pel senyor Bonaventura Sabater, quan al Paradís de Fornells, Begur, donà un gran dinar al qual assistiren alguns grans personatges de la Lliga Regionalista (...). Que assistí en aquest dinar el senyor Agulló és gairebé segur. L'adjectiu provingué del senyor Sabater, però Agulló l'utilitzà i així l'hi atribuïren. El fet no tingué la més petita importància, però la realitat fou aquesta i no n'hi hagué d'altra".

Pla dixit , encara que no del tot. A Aigua de mar, per exemple, l' empordanès sembla admetre que va ser Agulló qui va inventar el topònim Costa Brava, encara que insisteix que ho va fer al menjador del Paradís, de Fornells, que llavors era propietat de Bonaventura Sabater. En un principi el nom de Costa Brava es referia tan sols al litoral comprès entre Blanes i Begur, però més tard es va eixamplar fins a fer-lo arribar a la ratlla de la frontera, amb la qual cosa va passar a comprendre també el massís del Cap de Creus. Pla, però, considerava que el nom, a més de difícil de traduir, no era del tot apropiat i fins i tot va gosar proposar una alternativa. "Jo crec", escriu a Aigua de mar, "que hauria estat més adequat anomenar aquest litoral la Costa del Coral. Es podrà al·legar que la zona coralífera només en comprèn una part. És exacte, però tant se val. La qüestió era trobar un nom fascinador en totes les llengües, intercanviable en tots els idiomes, i aquest, internacionalment, hauria donat un rendiment i hauria tingut un punt d'exotisme situat entre el Pacífic i la música operística, d'una eficàcia turística indubtable".

El fet, però, és que de coral en queda ben poc a la costa, i que el topònim proposat per Pla no va arrelar; tot el contrari del de Costa Brava, oficial des del 1965. Noms a banda, però, és evident que fa un centenar d'anys ningú no es podia imaginar que aquest litoral llavors feréstec i desolat es convertiria en un dels destins més cobejats -i més construïts!- pel turisme internacional. Després de tants anys, el topònim Costa Brava no només té vida pròpia, sinó que també té al darrere una història que val la pena aplegar. És en aquest sentit que el llibre Memòries de la Costa Brava (Lupita Books) mereix ser destacat. El text, de Rosa Regàs, es llegeix a gust pel que té de testimoni d'una època passada, però és sobretot per les excel·lents fotografies en blanc i negre de Francesc Català-Roca i Xavier Miserachs que el llibre aconsegueix rescatar una època que probablement queda massa a prop per ser història però ja queda massa lluny per mantenir-ne viva la memòria.

Les fotos de Català-Roca i Miserachs són dels anys cinquanta i seixanta, quan el turisme era encara un fenomen incipient i quan la Costa Brava encara conservava una forta personalitat que s'ha anat aigualint de manera accelerada. Són, per tant, fotos d'equilibri històric, de quan encara hi havia una certa igualtat en el partit que disputaven turistes i pescadors, entre autenticitat i irrupció forastera. En elles hi podem veure dones que renten la roba a la platja prop d'unes banyistes, els primers bikinis al costat d'unes velletes vestides de negre, la parella de guàrdies civils amb tricorni prop d'uns estrangers alts i rossos, un cotxe que avança una tartana i la força d'uns pescadors que lluiten amb el mar al costat dels primers yeyés, de les discoteques i de les festes de la gauche divine. Eren temps de contrastos radicals de costums, sobre tot per la irrupció d'una joventut desinhibida partidària de l'amor lliure. Rosa Regàs recorda, en aquest sentit, la ràbia de Mossèn Ceferino, "l'ínclit rector de Cadaqués que resistia els embats eròtics de les turistes i hi lluitava llençant-los ampolles buides".

Tossa i Cadaqués són, juntament amb Llafranc, les poblacions que més surten al llibre, i no és estrany, ja que es tracta de llocs que van atreure ben aviat un turisme tant intel·lectual com internacional. És així com, de mica en mica, als rostres llaurats d'arrugues dels pescadors es van imposant amb els anys els noms propis dels estiuejants que també hi apareixen retratats: els poetes J. V. Foix, Carles Riba i Clementina Arderiu, o l'Alberto Puig Palau (el tío Alberto de Serrat) a la seva casa de la platja del Castell, a Palamós. I també treuen el cap en el llibre dos empordanesos de pedra picada, com Salvador Dalí o Josep Pla.

El paisatge també ha canviat, és clar. Les cales desertes de la costa són ara poc menys que una utopia i les imatges de les platges de Lloret o S'Agaró plenes de barques i xarxes, i sense blocs d'apartaments, obren pas a una nostàlgia desbocada. El paisatge humà que va arribar amb el turisme també és present en les fotos de Català-Roca i Miserachs, on hi veiem joves que viatgen en 600 o Dos Cavalls, o parelles que s'abracen a la platja mentre conviuen amb els conreadors d'uns vells oficis ja perduts.

És molt probable que tant Català-Roca com Miserachs fessin aquestes fotos sense cap ànim de transcendir. L'únic que pretenien era retratar unes coses que llavors els semblaven interessants, tant pel seu valor estètic com per la seva peculiaritat. Amb els anys, però, aquelles "mirades particulars" han passat a ser documents d'una gran vàlua, amb un poder evocador que connecta per la via directa amb els mecanismes de la nostàlgia. És el que sentim, si més no, quan veiem la foto d'un xiringuito de la costa amb un ufanós cartell que proclama: "English Spoken", i afegeix amb humor i honestedat: "Tan poken que no ens aclarirem".

Rosa Regàs conclou el seu text "amb el desig que tinguem la sinceritat i el coratge per continuar buscant elements que expliquen la nostra història, que ens expliquen a nosaltres com a col·lectivitat i com a individus". Que així sigui, perquè no hi ha cap dubte que llibres com aquest contribueixen a escriure la història social del país, a deixar fixada una època no tan llunyana en què els bikinis i les mantellines coincidien en un mateix paisatge. I potser caldria, encara, afegir una última reflexió: a través d'aquest llibre no només es desperta la nostàlgia per la Costa Brava d'abans, sino també per una determinada manera d'entendre la fotografia que dóna com a resultat unes meravelloses fotos en blanc i negre que sobreviuen amb força en els temps de la fotografia digital.