Oriol Regàs, la 'gauche divine' i molt més

L'11 de gener va fer 70 anys. Una celebració amb amics, a La Paloma. És Oriol Regàs Pagès, a qui es coneix, sobretot, com a promotor de Bocaccio i de la gauche divine, tot i que sens dubte va ser i és molt més que tot això.

Oriol Regàs va néixer l'11 de gener del 1936, mig any abans de l'inici de la Guerra Civil espanyola. Fill de Xavier Regàs i Mariona Pagès, una parella gens convencional a la Catalunya d'aleshores: eren joves barcelonins compromesos amb la Generalitat republicana que després de la guerra no només van haver d'exiliar-se sinó que, quan van tornar a Catalunya, tam...

L'11 de gener va fer 70 anys. Una celebració amb amics, a La Paloma. És Oriol Regàs Pagès, a qui es coneix, sobretot, com a promotor de Bocaccio i de la gauche divine, tot i que sens dubte va ser i és molt més que tot això.

Oriol Regàs va néixer l'11 de gener del 1936, mig any abans de l'inici de la Guerra Civil espanyola. Fill de Xavier Regàs i Mariona Pagès, una parella gens convencional a la Catalunya d'aleshores: eren joves barcelonins compromesos amb la Generalitat republicana que després de la guerra no només van haver d'exiliar-se sinó que, quan van tornar a Catalunya, també van haver de patir la incomprensió d'una burgesia complaent amb el franquisme, fins i tot dins de la mateixa família Regàs.

En l'Oriol Regàs juvenil hi trobem ja les constants de la seva intensa vida de promotor i aventurer

Fos o no fos pròpiament un grup, es pot dir que en van formar part més de cent persones

Oriol és el més petit de quatre germans: Xavier, traspassat prematurament, va ser un pintor i interiorista que va deixar la seva empremta en gran nombre d'obres i locals; Georgina, emprenedora nata reconvertida, des del seu refugi de l'Empordà, en gastrònoma dedicada a la confecció d'excel·lents melmelades i confitures, i Rosa, que després d'una gran labor com a editora, és des de fa anys una novel·lista inspirada, una opinadora intel·ligent i una excel·lent directora de la Biblioteca Nacional.

Amb la seva germana Rosa, Oriol Regàs va viure un exili infantil a França, del 1937 al 1939. De retorn a la Barcelona de la més immediata i negra postguerra, va passar per vàries escoles religioses sempre sota l'autoritat i influència de l'avi patern, un reputat empresari de l'hostaleria barcelonina de qui Rosa Regàs va fer un retrat sinistre a la novel·la Luna lunera .

Entre el 1953 i el 1954, Oriol Regàs va cursar estudis de restauració i hostaleria a l'École Hôtelière des Pyrénées i va treballar en un restaurant de Tolosa, Le Sevilla, per passar a fer-ho, després, a hotels de Barcelona com l'Urbis, el Majestic i l'España, aquest últim propietat del ja citat avi patern.

El 1958, amb poc més de 20 anys, l'afició al motociclisme va dur Oriol Regàs a convertir-se en editor d'una revista pionera, Grand Prix, cosa que no va ser impediment perquè s'unís a l'aventura del jonc Rubia, expedició de Hong Kong a Barcelona que van emprendre uns joves catalans que a penes tenien coneixements de navegació i que es va allargar més d'un any a bord d'un jonc xinès.

En aquell Oriol Regàs juvenil hi trobem ja les constants de tota la seva intensa vida com a incansable promotor i aventurer. Als primers anys seixanta el trobem treballant al restaurant-cantina de l'estació de França i a la Casa Aleu de cascos i accessoris de moto, convertida poc temps després en Aleu i Regàs, però el trobem també protagonitzant, junt amb uns amics, l'Operació Impala, una expedició motociclista des de Ciutat del Cap a Barcelona, precursora de la cèlebre París-Dakar, i el trobem convertit en tot un campió d'Espanya de motociclisme a cavall d'una Montesa de 250 cc.

Casat amb Ana Iglesias Giró i pare ja de dos fills, Mònica i Daniel, veiem Oriol Regàs al capdavant de la cafeteria de l'estació marítima de Balears del Port de Barcelona, i obrint el seu primer restaurant, Mariona. Tenia 30 anys, i estava a punt de causar sensació.

El 1967 es va inaugurar Bocaccio, una boîte o discoteca creada per Oriol Regàs i un grup d'amics nombrós i que es va convertir ràpidament en un local que va marcar estil en la vida nocturna de Barcelona. El mateix any va inaugurar un altre establiment mític de la ciutat, el restaurant Via Veneto, al qual Josep Monje ha sabut donar continuïtat i prestigi com a gran referent de l'alta gastronomia barcelonina. El 1968 Oriol Regàs va obrir les portes de la discoteca Maddox de Platja d'Aro, dels Jardins Arboleda i de Marinada, els dos darrers a Palamós. Llavors ja se'l reconeixia com a "important de l'any" en matèria turística.

El constant esperit emprenedor d'Oriol Regàs el va convertir en promotor a la Costa Brava d'un festival permanent de flamenc, de gran qualitat, amb les actuacions d'Antonio Gades, Cristina Hoyos, Paco de Lucía i El Lebrijano, així com dels festivals de música progressiva celebrats al Salón Iris de Barcelona, del primer concert de Ravi Shankar al nostre país i d'un altre local mític, el Pub Tuset. Bocaccio es va desplegar en forma de revista homònima, així com en un local similiar inaugurat a Madrid, en una productora cinematogràfica, en una editora discogràfica -amb la qual Maria del Mar Bonet va aconseguir el seu primer èxit amb la versió de L'àguila negra de Barbara- i en una empresa de disseny.

El 1972 Oriol Regàs va inaugurar a Lloret de Mar la discoteca Revolution, alhora que es convertia en promotor del grup Máquina!, del Centre d'Estudis Musicals de Barcelona i de l'editorial La Gaya Ciencia, amb la seva germana Rosa al capdavant. El 1973 va organitzar a Barcelona el Festival de Primavera, amb les actuacions de Massiel, Fernando Fernán Gómez, Georges Moustaki i Barbara; va crear l'empresa Alda Foods (Bocatta), i, el 1974, amb Gay Mercader, va crear l'empresa Gay & co, el grup organitzador dels primers grans concerts de rock celebrats al nostre país, i duia a l'escenari del Liceu l'espectacle Mori el Merma, sobre l'obra de Joan Miró, i estrenava a l'Òpera de París el muntatge de Salvador Dalí Être Dieu.

Van ser els anys d'or de la gauche divine barcelonina. Hi ha gent que ara dubta de l'existència del grup; la majoria assegura que no es pot parlar amb propietat d'un grup més o menys homogeni; també són majoria els que afirmen que la seva vida va ser tan efímera que no va anar més enllà del 1970, però el cert és que la gauche divine continua sent, gairebé quatre dècades després dels seus inicis i més de 30 anys després de la seva desaparició definitiva, un fenomen del qual es parla i s'escriu amb freqüència, sovint des de l'absoluta ignorància. Batejada per Joan de Sagarra en una de les seves Rumbas publicades al diari barceloní Tele/eXpres, la gauche divine va ser un grup molt heterogeni de persones, d'aproximadament entre 20 i 40 anys, majoritàriament professionals liberals vinculats a la creació, l'art i la cultura -arquitectes, editors, interioristes, periodistes, models, cantants, actors, actrius...-, que solien trobar-se sobretot a Bocaccio i que tenien com a denominador comú l'afany de viure en llibertat, de trencar límits, atavismes i tabús imposats a Espanya pel franquisme, i, en conseqüència, un antifranquisme militant. El fotògraf Xavier Miserachs, també traspassat prematurament, va definir el grup amb molt poques paraules: "Irrepetible barreja de política, intel·lectualitat, whisky i Bocaccio".

Bocaccio, però no només Bocaccio. També hi havia el Pub Tuset, Mariona, Maddox, Revolution, Flash-Flash, Arboleda, Tiffany's, Stork Club i altres locals de Barcelona i de la Costa Brava, que van ser els principals punts de reunió del grup, molts dels membres del qual solien passar les vacances d'estiu a Cadaqués.

La gauche divine, en paraules de l'escriptora Rosa Regàs, expressava "l'ànsia de sortir del llimb cultural en què ens trobàvem quan vam aparèixer i ens vam proposar descobrir i posar en pràctica les nostres vocacions ocultes". Amb altres paraules i molts anys després ho va expressar Mariano Rajoy quan, com a ministre d'Educació i Cultura, va prologar un llibre sobre la gauche divine amb fotos de Colita, Oriol Maspons i Xavier Miserachs: "El que animava els que es reunien al voltant del grup, en les llargues nits de la Barcelona d'aquells anys, era, sens dubte, l'interès per la diversió, però també la passió per la discussió, l'intercanvi d'experiències, l'impuls de projectes, en definitiva, la necessitat de relacionar-se i crear". Fos o no una simple "etiqueta periodística", com va escriure Jaime Gil de Biedma, o "una entelèquia catalana dels anys seixanta", com sembla que afirmaven els germans Goytiso, la gauche divine encara avui continua fent parlar.

S'ha dit i escrit que el grup estava format per burgesos rics, llicenciosos i ociosos. Oriol Regàs assegura que de "burgesos n'hi havia, sens dubte, fins i tot alguns membres de l'alta burgesia, però la majoria formava part de la burgesia mitjana barcelonina, però això de llicenciosos queda molt lluny de la realitat -tant de bo!-, i l'adjectiu d'ociosos no casa amb la feina realitzada per la immensa majoria dels membres de la gauche divine en tota mena de camps". El mateix Regàs afirma: "És veritat que ens n'anàvem a dormir gairebé sempre molt tard, però a primera hora ja érem treballant altra vegada".

L'afany profundament liberal, transgressor, avantguardista i antipurità era present sempre en la vida de la gent de la gauche divine, a la qual es coneix també, en un divertit joc de paraules, com "la gauche qui rit". Malgrat que s'ha exagerat molt, fins al punt d'atorgar credibilitat a algunes narracions simplement fantasioses, és evident que el grup es va caracteritzar per una liberalització de costums que xocava no només amb l'exacerbat puritanisme moral imposat al nostre país pel nacionalcatolicisme franquista, sinó també amb gran part del puritanisme de l'esquerra més tradicional. Les influències del Maig del 68 a França, del moviment hippy sorgit als Estats Units i dels nous corrents culturals de l'esquerra italiana es van deixar sentir amb gran força a la gauche divine, que va trencar amb molts dels esquemes fins aleshores pràcticament inamovibles, per exemple en el reconeixement i respecte de totes les opcions sexuals, en la plena igualtat entre homes i dones, en la recerca incessant del plaer individual, en la reivindicació de la frivolitat i d'algunes manifestacions culturals menyspreades fins llavors, com els còmics i el pop...

Fos o no fos pròpiament un grup, es pot dir que va formar part de la gauche divine més d'un centenar de persones, entre les quals hi ha arquitectes, interioristes i dissenyadors com Oriol Bohigas, Ricardo Bofill, Óscar Tusquets, Federico Correa, Alfonso Milá, André Ricard, Beth Galí, Xavier Regàs, Esteve Bonell, Lluís Clotet, Lluís Domènech, Cristian Cirici, Enric Satué, Toni Miserachs, Anna Bohigas, Pep Bonet, Elsa Peretti, Ana Iglesias i Xavier Sust; fotògrafs com Xavier Miserachs, Oriol Maspons, Leopoldo Pomés, Colita, Gianni Ruggiero i César Malet; editors com Josep Maria Castellet, Carlos Barral, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Anna March, Salvador Clotas, Esther Tusquets, Jorge Herralde, Carmen Balcells i Rafael Soriano; escriptors com Juan Marsé, Manuel Vázquez Montalbán, Terenci Moix, Xavier Rubert de Ventós, Ana Maria Moix, Pere Gimferrer, Jaime Gil de Biedma, José Agustín Goytisolo, Gabriel Ferrater, Salvador Pàniker, Núria Pompeia, Félix de Azúa, Josep Maria Carandell, Núria Serrahima, Eugenio Trías, Enrique Vila-Matas, Carlos Trías, Cristina Fernández-Cubas, Javier Fernández de Castro, Vicente Molina Foix i fins i tot Gabriel García Márquez, Mario Vargas Llosa i José Donoso, llavors residents a Barcelona; cineastes com Pere Portabella, Carles Duran, Jacinto Esteva, Gonzalo Suárez, Vicente Aranda, Romà Gubern, José María Nunes, Ricardo Muñoz Suay, Ventura Pons, Joan Amorós i Gonzalo Herralde; actrius i models com Teresa Gimpera, Serena Vergano, Emma Cohen, Susan Holmqvist, Romy i Montse Riba; modistes com Andrés Andreu, Toni Miró, Josep Maria Tresserras, Montse Esther i Isabel Arnau; cantants com Joan Manuel Serrat, Guillermina Motta, Maria del Mar Bonet, Enric Barbat i Marian Albero; periodistes com Joan de Sagarra, Alberto Oliveras, Maruja Torres, Àngel Casas, Pere-Oriol Costa, Xavier Foz i Josep Maria Sòria; pintors com Albert Ràfols-Casamada, Maria Girona, Josep Guinovart, Arranz Bravo, Bartolozzi, Francesc Todó i Marcel Bergés; un humorista com Perich o personatges tan difícilment classificables com Alberto Puig Palau -el "Tío Alberto" de Serrat-, Antonio de Senillosa, Paco Rebés, Tato Escayola, Georgina Regàs, Octavi Pellissa, Pere Garcés, Pitito Gamir, Sílvia Gubern, Lali Gubern, Mariona Curià, Ramon Vidal Teixidor, Gay Mercader, Coral Majó, Silvia Poliakov i Ana Maio, entre molts d'altres.

Oriol Regàs era, sens dubte, el principal element aglutinador. N'eren els seus locals, especialment Bocaccio, i n'era ell personalment. Per a la llegenda de la gauche divine queden els viatges organitzats per ell mateix en vols xàrter i cada vegada amb un número més gran de participants a Eivissa, Roma, Ajaccio, Nova York, Londres, Amsterdam, San Francisco, Mèxic, Rio de Janeiro, Bangkok... Es tractava sempre d'una combinació d'allò lúdic amb allò creatiu, a la recerca d'un espai de llibertat, un oasi de llibertat en el desert d'una societat profundament enclaustrada i reprimida no només políticament sinó en tots els aspectes de la vida. A pesar que la militància política en partits era sens dubte molt escassa entre els membres de la gauche divine, l'antifranquisme era el principal denominador comú del grup, i la tendència ideològica predominant era indiscutiblement la d'esquerres. Bona prova d'això n'és que a Bocaccio es van firmar molts escrits de protesta contra la dictadura i en moltes ocasions es van recollir diners per ajudar presos polítics, a banda que bona part de la gauche divine va formar part del tancament a Montserrat contra el consell de guerra celebrat a Burgos el 1970, en què es van dictar diverses sentències de mort contra membres d'ETA. L'octubre del 1975, amb Franco encara agonitzant i en un clima de gran tensió política, Oriol Regàs va donar la cara com a empresari davant del governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, perquè es pogués celebrar el mític recital que Raimon va oferir al Palau Municipal d'Esports de Barcelona, amb les primeres files ocupades pels representants de totes les forces polítiques, sindicals, veïnals i culturals de l'antifranquisme català. Va ser Oriol Regàs qui va fer possible l'organització del recital que Lluís Llach va oferir al mateix escenari el gener del 1976, amb Franco mort i enterrat, i de nou amb una molt àmplia representació de l'oposició catalanista. També va ser ell qui poc després va fer que Pi de la Serra protagonitzés el tercer recital de la sèrie, de la mateixa manera que va fer possibles els recitals que, amb característiques similars, van fer Raimon i Lluís Llach a Madrid.

Mentre la gauche divine es va anar extingint des del tancament a Montserrat fins al començament de la transició a la democràcia, Oriol Regàs va continuar fidel al seu infatigable esperit emprenedor i aventurer. El 1976 va voler posar en marxa l'Auditori Ciutat de Barcelona, va ser un dels impulsors de la revista L'Avenç, va crear la Biblioteca Breve de Divulgación Política i va posar en marxa l'Aula de Música Moderna i Jazz de Barcelona amb Enric Herrera al capdavant. El 1977 va contribuir a la fundació de la revista Arreu. El 1980 va fer possible l'apertura d'un restaurant que també es va avançar al seu temps, Azulete, amb Toya Roqué als fogons. El 1981 va produir Reborn, pel·lícula de Bigas Luna, i el 1982, després de l'incomprensible tancament del Bocaccio barceloní, va inaugurar amb Ignacio Ribó la discoteca Up & Down, en què ni ell ni la majoria de la gent de la gauche divine s'hi van trobar mai còmodes.

Els últims 20 anys Oriol Regàs ha continuat fidel al seu esperit al capdavant de tota mena d'iniciatives, en les quals allò lúdic ha anat sempre unit a allò creatiu. El 1985 va inaugurar amb Dolly Fontana una nova discoteca barcelonina, Regine, i va posar en marxa amb Carles Duran una nova productora cinematogràfica, Lola Films. Nomenat membre del Consell Assessor de Cultura de la Generalitat després del Pacte Cultural propiciat pel conseller Joan Rigol amb l'oposició socialista, el 1988 va començar a col·laborar en el projecte olímpic de Moscú 2000. El 1989 va inaugurar el Club Tropical de Gavà, i des de 1990 ha participat en molts projectes com a emprenedor, des de Summa Comunicación y Diseño fins a Asian Wok Diagonal i Born, passant per Las Vegas del Guadalquivir, Anbiamo, Club Costa Breve, Star Factory, Golf & Putt, Club La Tierra, Salón Cibeles... Com a assessor, en els últims anys ha col·laborat en molts altres projectes, des de restaurants de tota mena i locals nocturns fins a instal·lacions esportives i noves produccions cinematogràfiques.

Casat en segones núpcies amb Isabel de Villalonga el 1996 i avi ja de tres néts -Pablo, Albert i Anatole-, actualment Oriol Regàs ha posat en marxa la conversió de l'històric Teatre Arnau del Paral·lel en una gran residència geriàtrica, alhora que prepara nous projectes i avança en la redacció de les seves memòries. Seran, sense cap mena de dubte, les memòries d'un personatge fonamental en la vida de Barcelona de les últimes cinc dècades, un autèntic "senyor de Barcelona" que, després de rebutjar el 2002 la Clau de la Ciutat, va ser reconegut finalment per l'Ajuntament amb la Medalla d'Or al Mèrit Cultural. Amb aquest reconeixement oficial a Oriol Regàs, d'alguna manera es reconeixia també la importància que va tenir la gauche divine en la vida de Barcelona.

Una gauche divine que Oriol Regàs va definir així: "Grup indeterminat de gent informal, molt barrejada, dedicada en general a ocupacions liberals, que sembla prendre's seriosament la seva professió i s'enfronta a la vida amb cert sentit frívol. Tots són d'esquerres, tot i que fan tot el possible per viure com ho fa la gent de dretes". Sigui com sigui, allò que ningú no posa ja en dubte és que sense Oriol Regàs la gauche divine no hagués existit. ¿I si fos cert que la gauche divine no va existir? No, la seva existència va quedar demostrada l'11 de gener a La Paloma, en la celebració del 70 aniversari d'Oriol Regàs.