La història no escrita del ‘punk’ valencià

No cal dir que el punk va ser, fa més de trenta anys, la més gran sacsejada que mai havia patit la història de la nostra música popular. Fins al punt que, ara mateix, encara hi ha veus que somien amb un nou sisme de dimensions semblants (com que ara el grunge fa vint anys) com a única manera que l’escena pop rock recupere el seu esperit contestatari davant del seu previsible i potser adotzenat statu quo. La bibliografia anglosaxona sempre ha tingut cronistes i teòrics d’excepció per a documentar-lo, plomes brillants i amb criteri com Legs McNeill, Jon Savage, Greil M...

No cal dir que el punk va ser, fa més de trenta anys, la més gran sacsejada que mai havia patit la història de la nostra música popular. Fins al punt que, ara mateix, encara hi ha veus que somien amb un nou sisme de dimensions semblants (com que ara el grunge fa vint anys) com a única manera que l’escena pop rock recupere el seu esperit contestatari davant del seu previsible i potser adotzenat statu quo. La bibliografia anglosaxona sempre ha tingut cronistes i teòrics d’excepció per a documentar-lo, plomes brillants i amb criteri com Legs McNeill, Jon Savage, Greil Marcus o fins i tot el polèmic Stewart Home, autor d’un recent llibre que qüestiona moltes idees comunament acceptades sobre aquella granellada sense parangó.

Ja sabem que a Espanya, les coses són ben diferents, però darrerament, especialment des de l’àmbit català, s’ha recuperat l’interés per documentar l’escena local de l’època, en aquest cas la barcelonina, amb l’eixida al mercat, gairebé simultània, de tres llibres (Que pagui Pujol. Una crónica ’punk’ de la Barcelona de los 80; Odio obedecer i Harto de todo. Historia oral del ’punk’ en la ciudad de Barcelona). Tots tres radiografien la seua escena, però només ens cal a nosaltres, com a valencians, esperar que en l’àmbit estatal (deixant a banda volums que puguen seguir-lo de passada) s’editen reculls que no passen per alt el que es va coure a les nostres terres des del final dels 70 i durant bona part de la dècada dels 80. Perquè, no cal dir-ho, de punk, també n’hi va haver a les nostres contrades. El punk també va arrelar a València, Castelló i Alacant.

Menyspreu de l'escena valenciana

Fins fa poc, el llibre Hasta el final: 20 años de ’punk’ en España, del 2002, era l’únic que tocava conjuntament l’escena estatal. Però podríem dir, emprant termes suaus, que menyspreava l’escena valenciana en comparació amb l’espai dedicat a altres capitals molt més petites. Ara mateix, un nou llibre torna a recapitular, tot i que des d’una perspectiva molt més àmplia, una bona llista de bandes punk de la península i Amèrica Llatina: el Diccionario de ’punk’ y ’hardcore’ de España y Latinoamérica, volum col·lectiu publicat fa poc per Zona de Obras/Fundación Autor, incorpora centenars de fitxes biogràfiques des d’un pressupòsit, com a mínim, curiós: considerant els peruans Los Saicos, històrica banda dels seixanta, com a llavor per a la formació de centenars de grups a ambdós costats de l’Atlàntic. I, tracta, com no podia ser d’una altra manera, una relació de més d’una desena de bandes valencianes, entre les quals hi ha Interterror, Animal Cannibal, Anti-Playax, Desguace, Las Rodilleras, Seguridad Social, Venereans o Muñecas Putas (de València), Shock Treatment o Malos Vicios (de Castelló) i Maniática o Disidencia (d’Alacant). Tots detallats en breus biografies artístiques.

La selecció, pel que fa als nostres grups, duta a terme pels periodistes Kike Turrón i Kike Babas, és tremendament capritxosa: remarca alguns noms sense pes històric i n’obvia uns altres (com ara La Resistencia o La Morgue), i no recalca prou la feina que segells com el castellonenc No Tomorrow han irradiat a la resta de l’Estat. A més, sempre és un problema marcar els límits d’un treball d’aquestes característiques, perquè el punk estén els seus tentacles fins a gèneres com el rock urbà, ska punk o el post punken totes les accepcions, i això, com és el cas, implica que grups tan divergents com Decibelios, At The Drive In, Corn Flakes, Derribos Arias, Gabinete Caligari o Ska-P siguen agrupats en el mateix llibre, i uns altres que, no difereixen massa, en queden exclosos. Posar portes al camp sempre comporta els seus riscos.

La selecció, pel que fa als nostres grups, és molt capritxosa

Així que podem dir que la historia del nostre punk encara no té qui l’escriga. Almenys no amb l’amplitud o el rigor que seria desitjable. El veterà periodista local Eduardo Guillot, de fet, és plenament conscient d’aquesta carència. I per això fa ja uns quants mesos que treballa en un film documental, titulat Miles de muchachos, encara en fase de producció, que tracta una escena que ell va conéixer de primera mà, i amb la qual poder mostrar que a València, com a Barcelona o Madrid, també vam tenir les nostres fites seminals, els nostres La Banda Trapera del Río o els nostres Kaka de Luxe: “Haguérem de bregar amb més dificultats per a enregistrar discos, però es pot dir que potser Doble Zero haurien estat, salvant distàncies, la Trapera valenciana. A més que, en aquells moments, Análisis de Orina, Juguetes de Precisión o Guerrilla Sub ja esmolaven instruments, tot i no que no en queda cap constància gravada. Kaka de Luxe podien ser punk per actitud, però no pel que fa al so”. Les raons, con sempre, cal buscar-les en “una indústria discogràfica gairebé inexistent”, i potser també en el fet que “la ciutat va despuntar com a estendard del so tecnificat, i va relegar el punk a la marginalitat”.

En resum, i anant al gra, la pregunta clau, que a més justificaria el tractament individualitzat de l’eclosió punk valenciana, és si es pot parlar d’un gènere que, pel que fa a la nostra Comunitat, tinguera trets propis. Guillot opina que sí, que "amb l’excepció d’Euskadi, els trets de les bandes punk eren semblants als de tot l’Estat", però el valencià també va tenir "peculiaritats pròpies", com ara una "estètica deutora no només dels Pistols, sinó també de The Damned o els 999, particularment influents ací", així com "evolucions interessants com la d’Interterror, que va ampliar el seu ventall d’influències fins a les bandes sonores de Morricone o el rockabilly, a l’estil de The Clash" o, d’altra banda, desmarcatges del component reivindicatiu inicial com el dels Seguridad Social, "que apostaren per un discurs eixerit i amb sentit de l’humor, sense cap compromís ideològic."