‘El llop’, passió pel teatre

Els tres primers capítols d’El llop permeten parlar d’un programa net, convenient. No pas perquè sigui segur que l’encertin amb la tria dels actors que finalment interpretaran Terra Baixa. Hi pot haver la temptació d’un espectacle arcaïtzant i de declamacions pagesívoles que agradi a una audiència amateur. No crec que hi sigui. Ho demostra una conversa de l’equip que dirigeix l’experiència, on es parlava de treure als candidats les ganes de fer “teiatru”. Guimerà propicia una lectura contemporània. La Terra Alta on viu Manelic no és un paradís rural, és una al·legori...

Els tres primers capítols d’El llop permeten parlar d’un programa net, convenient. No pas perquè sigui segur que l’encertin amb la tria dels actors que finalment interpretaran Terra Baixa. Hi pot haver la temptació d’un espectacle arcaïtzant i de declamacions pagesívoles que agradi a una audiència amateur. No crec que hi sigui. Ho demostra una conversa de l’equip que dirigeix l’experiència, on es parlava de treure als candidats les ganes de fer “teiatru”. Guimerà propicia una lectura contemporània. La Terra Alta on viu Manelic no és un paradís rural, és una al·legoria sobre les virtuts que tant escassegen a la Terra Baixa, on el poder, el diner, ho fan i ho desfan tot: persones, sentiments. Per oposició, il·lumina els racons foscos de la nostra terra.

De les escenes de càsting, el que més cal subratllar és que no es penalitza qui no ha estat triat. De bona part dels que no han passat el primer sedàs no en sabem res, i els que surten tenen, quasi tots, una aparició fugaç. El jurat ha estat integrat per un trio, però amb un protagonisme absolut del creador de l’emissió, Àngel Llàtzer. Va esborrar els altres dos integrants, que van recuperar una mica de presència el tercer dia, amb els primers assajos dels preseleccionats. En tot cas, no hi ha hagut en aquest jurat la ja tradicional, i sembla ser que rendible, figura del membre aspre i desdenyós.

Les proves inicials s’han fet en teatres de quatre ciutats catalanes: Cervera, Valls, Manresa i Olot. Està bé sortir de Barcelona, descentralitzar, però no ho està allunyar-se del territori metropolità i del seu teatre amateur. Òbviament no és un obstacle insalvable (tant costa anar de Manresa a Barcelona com de Barcelona a Manresa), però sembla voler dir que no es refiaven de trobar un bon Manelic a l’Eixample. Fugir de la gran urbs faria pensar que s’ha caigut en el somni d’una arcàdia comarcal si no fos perquè d’aquesta mateixa garbellada també ha de sortir Sebastià, el llop.

El programa ha evitat fins ara entrar en la intimitat dels candidats, llevat de quan algun d’ells creia fonamental que, per explicar-se, li calia donar detalls, pocs, de la seva vida. El que principalment, i de manera encertada, ha triat és mostrar la passió pel teatre d’aquest afeccionats.

A les escenes de les proves inicials també s’ha pogut veure la importància d’un director que, sense grans maniobres, sap alterar les circumstàncies des d’on actua el candidat perquè se surti d’un registre equivocat durant la seva actuació. Dimecres passat, 33 candidats van enclaustrar-se, i amb dos capítols s’ha de definir el repartiment final de l’obra. Aquest tercer capítol va ser una filigrana de muntatge (Otto Gómez, Luis Calvo, Núria Campabadal i Miguel Gálvez en són els responsables, segons la fitxa tècnica). Vèiem com un mateix bocí de l’obra era interpretat pels diferents candidats, espectacle polifònic que permetia les primeres comparacions dels teleespectadors sobre les mil maneres que tenen els diferents cossos i veus de dir el personatge. Als exercicis preparatoris es va invocar Peter Brook. Pas mal.

En tot cas, és un programa sobre el teatre i un determinat procés creatiu. Les emocions es mostren respectuosament. I està agradant merescudament. Òbviament, de terres baixes n’hi pot haver moltes. Al Lliure aquest febrer s’estrena una Terra Baixa de Roger Bernat que reconstrueix el muntatge que Fabià Puigserver va fer en aquest mateix teatre el 1990, en un exercici, diu el programa, “que posa a prova les tecnologies de la memòria per reconstruir un emblema”. Dues propostes ben diferents, dos llenguatges, dues poètiques. Serà tota una experiència conèixer-les totes dues.