Salvador Alsius: “El model de TV3 és insostenible”

El periodista Salvador Alsius (Barcelona, 72 anys) publica un llibre amb els records de l’etapa fundacional de TV3, on va dirigir i presentar el TN migdia. Es titula Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic), però avisa que ningú busqui en aquest joc de paraules la més mínima intenció de contraposar la TV3 d’aleshores amb la d’ara. Una televisió pública que defensa sense amagar-ne els problemes. Una televisió, la de graella horària, que morirà, però que és molt important, escriu, que sàpiga envellir.

Pregunta. Jordi Pujol el veta a la revista Destino...

El periodista Salvador Alsius (Barcelona, 72 anys) publica un llibre amb els records de l’etapa fundacional de TV3, on va dirigir i presentar el TN migdia. Es titula Com TV3 no hi ha(via) res (Pòrtic), però avisa que ningú busqui en aquest joc de paraules la més mínima intenció de contraposar la TV3 d’aleshores amb la d’ara. Una televisió pública que defensa sense amagar-ne els problemes. Una televisió, la de graella horària, que morirà, però que és molt important, escriu, que sàpiga envellir.

Pregunta. Jordi Pujol el veta a la revista Destino, però el deixa entrar a TV3. Com s’ho explica?

Resposta. M’ho vaig preguntar moltes vegades. Jo tenia una imatge d’esquerranós. Però en un lloc on hi entrava la cèl·lula completa del Jaume Roures de la Lliga Comunista... podia tenir-hi cabuda. M’imagino que Alfons Quintà va apostar fort. TV3 no era un club sectari.

P. El capítol sobre Quintà es titula El Monstre. També escriu que no se li acut ningú més idoni per tirar endavant el projecte. Però quan Joan Granados despatxa Quintà, vostè no firma una carta demanant la seva permanència...

Es mimava informativament Joan Carles I per política pujolista; ja que teníem
la Moncloa en contra...

R. La relació va ser ambivalent, d’amor-odi... Al cinc mesos de ser-ne el director, el projecte ja estava llançat, però la capacitat entròpica de Quintà, per generar caos, era enorme i el seu relleu va ser oportú. Granados el va poder despatxar perquè al darrere hi havia algú que l’hi va permetre. I aquest crec que va ser el mateix Pujol, no Lluís Prenafeta. Quan escrivia el llibre pensava que hi hauria lectors que dirien que blanquejo Quintà, amb tota la justa fama de monstre que té. Que ho sigui no treu que pogués tenir una sèrie de competències, habilitats professionals que mai més va tornar a demostrar.

P. El Govern espanyol va posar pals a les rodes del desplegament de TV3. Devia ser gratificant per als seus professionals veure com ciutadans anònims ajudaven transportant cintes en el pont aeri per poder tenir imatges, o comunicant el recompte de taules electorals perquè TV3 pogués fer un sondeig.

R. Era un estat de gràcia que s’explica per una sèrie de factors: una televisió nova, innovadora, que donava més opcions a l’espectador; una finestra on poder veure un paisatge proper; un instrument de defensa de la llengua... Tot això, per als ciutadans, passava per sobre de la disquisició política si aquesta tele era més o menys pujolista.

P. Parla d’estat de gràcia, però també de pecat original: la constitució de la Corporació, la politització del seu control. Té remei? Els partits tenen un discurs farisaic sobre la televisió pública?

R. Absolutament. La necessitat de pluralisme, la voluntat que estigui al servei de tothom, apareix en tots els discursos. I després et trobes amb clars, persistents, intents de controlar-la. La confiança que canviï la cultura política i que hi hagi una voluntat clara de permetre la independència professional... tot està molt lluny.

P. TV3 ha instaurat un model de llengua àmpliament acceptat. Els professionals van patir molt el debat entre el català heavy i el català light?

R. La gent que finalment va agafar les regnes del tema, Francesc Vallverdú i Enric Vives —que era del comitè central del PSUC, home venerable, artífex del català d’El Món—, van aplicar el model del sentit comú. Correcció i congruència, adequació dels registres a cada situació comunicativa. I sempre escollir un llenguatge amb sentit de l’oralitat.

P. Una de les consignes que hi havia era mimar informativament el rei Joan Carles.

R. Era per política pujolista. No per devoció. Per estratègia. Ja que teníem la Moncloa en contra... que la Zarzuela no fos enemiga.

P. Al llibre explica l’escena de Quintà escrivint la crònica de la convocatòria de la manifestació a favor de Pujol pel cas Banca Catalana, i també que el febrer de 1987 va retirar la seva firma del TN perquè li van prohibir donar una informació sobre Maragall xutant penals a Sarrià en una campanya d’actes esportius preolímpics. És la topada més visible que va tenir?

Tenia imatge d’esquerranós. Però, si hi va entrar la cèl·lula de Jaume Roures de la Lliga Comunista... jo també

R. Són coses que passaven. No les amago, però no les exagero. El pecat és més cridaner que la virtut. En el dia a dia no percebia pressions insuportables.

P. Critica, per exemple, el creixement desorbitat de l’empresa, de les nòmines variables...

R. L’estructura s’ha fet monstruosa en funció del pecat original. Es poden repartir les culpes entre polítics, directius i sindicats. Per descomptat, m’he sentit pencaire i he estat de la banda dels sindicats i no de la patronal, però en el cas de TV3 i de les televisions públiques, s’ha de redreçar el model perquè el monstre és difícilment manejable. Insostenible. No sé com.

P. A l’epíleg admet que per mantenir el lideratge, per raons de mercat, TV3 “ha presentat un determinat biaix polític” i ha pagat un preu molt alt: abandonar altres sectors per raó de llengua o ideologia. I defensa que s’ha de trencar aquest mur costi el que costi.

R. TV3 és més plural que qualsevol altra des del punt de vista de gènere, d’edat, de minories ètniques... queda el tema polític. És clar que la pluralitat s’interpreta en funció dels actors convencionals de la política, i en el cas de les tertúlies, qualsevol comptabilitat que es faci passa per posar etiquetes als qui intervenen. Amb això no nego que hi hagi biaix, hi és. Es vol conservar el públic que tens, però un dia s’ha de fer l’esforç d’ampliar el ventall polític i molt en particular en el debat sobre la forma de govern i el tipus de relació Catalunya-Espanya. Tinc la sensació que darrerament aquest biaix s’ha anat matisant.