Les dues Agirre i un infanticidi

Una altra novel·la sobre l’embaràs? Una altra autoficció sobre els maldecaps d’una mare primerenca? Un moment... Que no s’han publicat centenars (milers!) de novel·les sobre la crisi masculina dels quaranta, sobre les fuetades concupiscents de la senectut? Un tema no és més que una escotilla per la qual abordar el relat, una matèria comuna que pot modular-se en tantes experiències concretes com persones existeixin, i que no és garantia de res. Tot depèn de l’interès, qualitat, força i subtilesa del responsable. Qui s’acosti a Les mares, de Katixa Agirre (Vitòria, 1981), hi trobarà una...

Una altra novel·la sobre l’embaràs? Una altra autoficció sobre els maldecaps d’una mare primerenca? Un moment... Que no s’han publicat centenars (milers!) de novel·les sobre la crisi masculina dels quaranta, sobre les fuetades concupiscents de la senectut? Un tema no és més que una escotilla per la qual abordar el relat, una matèria comuna que pot modular-se en tantes experiències concretes com persones existeixin, i que no és garantia de res. Tot depèn de l’interès, qualitat, força i subtilesa del responsable. Qui s’acosti a Les mares, de Katixa Agirre (Vitòria, 1981), hi trobarà una bona dosi de maternitat, però també un parell d’assumptes que proporcionen al llibre un sabor especialíssim.

És inevitable referir que en l’escala de reaccions que provoquen el naixement i la criança d’un fill, Agirre (l’escriptora) es decanta per arrencar des de la crueltat extrema: l’infanticidi. Examina el cas d’una mare que ofega els seus dos fills a la banyera, primer l’un i després l’altre. Seria fals dissimular que en alguns paràgrafs s’exposa l’horror d’aquest doble crim, però seria una incompetència no esmentar que Agirre (l’escriptora) aconsegueix una atmosfera juganera, gairebé alegre...

I és que si bé el doble infanticidi és l’eix sobre el qual s’articula el material narratiu, l’espectacle i la substància del llibre els trobem en les pàgines que envolten la recerca que l’escriptora, mare recent, emprèn sobre el cas. En curt: Agirre (personatge) es menja la mare assassina, li lleva el protagonisme i omple tot l’escenari: simpàtica, intel·ligent, observadora, amb un domini sorprenent del llenguatge anatòmic i els processos fisiològics, burleta, precisa i capritxosa, d’una curiositat infatigable, constitueix un assoliment literari tan de primera que gairebé fa vergonya anomenar-la “veu narrativa”. No és que ens desinteressem per la recerca judicial, és que ens interessa en la mesura que seguim la veu d’Agirre (personatge) als jutjats, en les seves borratxeres i marejos, en les reconstruccions dels seus llibres anteriors, en els seus galantejos, en les seves visites al jutjat, quan consulta el saldo minvant o tem per la salut del seu fill...

Tot i que el cas i el seu relat tenen valor per si mateixos, Agirre (l’escriptora) els empra de palanca per assenyalar la desinformació històrica sobre les condicions i seqüeles (psicològiques i físiques) de la maternitat, a la vegada que aconsegueix tibar el to moral del llibre fins a tal punt que comprenem l’estat que pot portar una mare a l’infanticidi sense deixar d’abominar-lo.

Les mares no es llegeix millor com una crònica (que empra tots els mitjans al seu abast) que com una novel·la. La crònica parteix dels fets i empra la imaginació per cobrir més superfície de món (hospitals, jutjats, hotels...), mentre que la novel·la empra la imaginació per abandonar els fets i explorar el que ja no pot reconstruir-se. La mateixa Agirre assenyala a la pàgina 60 (amb un suplement a la 182) el que una imaginació novel·lesca intentaria fer amb aquest material. Atès que la novel·la no és una forma superior a la crònica, aquest paràgraf pot fer el servei d’un angle de lectura per treure tot el profit a aquest llibre agut, tibant, intel·ligent, xerraire, frívol i moral. Potser comparteixen amb mi l’anhel que Agirre (l’escriptora) torni a asseure’ns en la nostra butaca favorita per escoltar de nou Agirre (el personatge).