A la Palma de Joan Miró

En una carta de 1957 dirigida a Camilo José Cela, Joan Miró diu: “La llum de Mallorca està impregnada de pura poesia, em recorda la llum d’aquestes coses orientals que es presenten com vistes a través d’un vel, la llum d’aquestes coses minucioses que es dibuixen... No és casual, gens gratuït, que m’hagi vingut a viure i a treballar aquí. És la crida de la terra: Tarragona-Mallorca, o al revés: Mallorca-Tarragona. Mont-roig-Palma. La sento des que tenia dos o tres anys i m’enviaven a passar el Nadal amb els meus avis Josefa i...

En una carta de 1957 dirigida a Camilo José Cela, Joan Miró diu: “La llum de Mallorca està impregnada de pura poesia, em recorda la llum d’aquestes coses orientals que es presenten com vistes a través d’un vel, la llum d’aquestes coses minucioses que es dibuixen... No és casual, gens gratuït, que m’hagi vingut a viure i a treballar aquí. És la crida de la terra: Tarragona-Mallorca, o al revés: Mallorca-Tarragona. Mont-roig-Palma. La sento des que tenia dos o tres anys i m’enviaven a passar el Nadal amb els meus avis Josefa i Joan Ferrà. El Mediterrani. Jo no podria viure en un país des d’on no es veiés el Mediterrani”.

La família materna de Miró (Barcelona, 1893-Palma, 1983) era de Mallorca, i la paterna, de Tarragona. Aquestes dues arrels van determinar la seva obra. Mont-roig és la terra, i Mallorca, la llum i el mar. La seva vinculació amb Palma, per tant, ve de la seva infantesa. De vegades viatjava sol al vaixell per trobar-se amb els avis i, segons va explicar el fotògraf Català-Roca, en una d’aquestes visites la governanta es va començar a despullar i Miró va fer la seva primera fotografia mental al·lucinat. Ja de nen dibuixava la fortificació gòtica del castell de Bellver i les barques que veia a les seves platges.

Joan Miró i la seva dona, Pilar Juncosa, van decidir instal·lar-se per primera vegada a la capital de l’illa balear el 1940, després de l’exili a Varengeville-sur-Mer. Com indica Josep Massot en la definitiva biografia de l’artista (Miró, el nen que parlava amb els arbres), “la por, la humiliació de la derrota, la ràbia, la impotència, el dolor pels amics morts i saber que la bandera nazi onejava victoriosa per gairebé tot Europa van haver d’accentuar el caràcter melancòlic de Miró. Necessitava fundar en el seu món interior un regne de llibertat, únic antídot contra la tirania”. Es van allotjar a les cases familiars, com la dels pares d’ella, a Minyones 11. Llavors vivia de forma anònima, amb por de ser delatat a la policia franquista, mentre pintava les seves Constel·lacions. Dos anys després, passat el perill, van tornar a Barcelona, per tornar definitivament a Palma el 1956. A partir de llavors es va deixar seduir pel misteri de les seves festes populars, els balls a Valldemossa i la dansa dels dimonis d’Algaida, i, per descomptat, per les seves platges, per galeries d’art amb què va tenir relació, com el 4 Gats de Ferran Cano o la Sala Paraires, i els seus carrers, d’on recollia tot el que li cridava l’atenció fins al punt que la seva dona li repetia: “Un dia t’anomenaran drapaire”.

Palma encara condensa l’univers Miró i conserva espais icònics pels quals el geni es va moure, a més d’una Fundació extraordinària. Aquesta és una ruta urbana per escenaris imprescindibles de l’artista.

La catedral

A Miró li encantava caminar sol, meditar i endinsar-se al barri antic. Tenia per costum acudir a escoltar l’òrgan, els cants i les pregàries dels canonges en aquesta catedral gòtica en què va intervenir Gaudí realçant una atmosfera d’elevació espiritual. Una tarda de llum de ponent reflectida als vitralls, Miró va començar a dibuixar. Cal fer atenció als jocs cromàtics que generen els dos rosetons, un de més diàmetre que l’altre. Seguint Massot, es comprova que “la sensació de transparència i la vivor dels colors generen un ambient de màgia i misticisme”. En una entrevista amb Pere Serra, Miró va confessar: “Aquelles situacions em van inspirar el quadre Danseuse écoutant jouer de l’orgue dans uneix cathédrale gothique (‘Ballarina escoltant tocar l’òrgan en una catedral gòtica’) i bona part de les Constel·lacions”.

Un racó dolç

Encara popular punt de trobada entre els autòctons i turistes, a la gelateria Ca’n Joan de s’Aigo al número 10 del carrer Can Sanç, Miró es premiava si havia treballat bé amb una ensaïmada amb xocolata o amb gelats artesanals. El local encara conserva certa aura de l’any de la seva fundació (1700), mobiliari conforme i varietat de dolços a la carta, entre els quals destaquen la coca de patata, els delicats quartos i, per descomptat, les delicioses ensaïmades. Val la pena fer una parada en aquest lloc amagat als carrers del freqüentat centre de Palma.

A prop, per seguir la línia de Miró com a indubtable exemple d’artista en el procés de convertir-se en nen, espera el Museu de la Joguina (Carrer de la Campana, 7), amb uns 3.000 objectes.

Si la gana deixa de ser una idea, convé tenir en compte el Celler Pagés (Felip Bauzà, 2), obert, casualment, el 1956. Coneixent els gustos populars de l’artista, és probable que el visités. És un restaurant tradicional, a les taules del qual han gaudit d’especialitats mallorquines, com el tombet i el frit mallorquí, de Lola Flores a Chavela Vargas.

El seu art a l’aire lliure

Palma compta amb obra urbana de Miró, com escultures i un gran mosaic. Ja el 1951 Miró va afirmar: “Una escultura hauria d’erigir-se a l’aire lliure, en mig de la natura”. A l’entrada dels jardins de S’Hort del Rei es troba la seva escultura d’una pastilla de sabó, desgastada pel pas del temps, i que té per títol Monument a la dona. Al costat, l’escultura mòbil Nancy, d’un gran amic seu: Calder. Als peus de la catedral, en el parc de la Mar, un mosaic inspirat en la tela que va dedicar al seu primer net, David, el 1983. Una altra escultura més apareix a l’avinguda Jaume III, al davant de l’entitat Successió Miró. És el reconegut Indiot, basat en la popular figura del pessebre mallorquí. També hi ha altres obres seves exposades als museus Es Baluard (Plaça Porta de Santa Catalina, 10) i a la Fundació Juan March (Sant Miquel, 11).

Els jardins de Marivent

Però per submergir-se en un univers que uneix escultura i naturalesa, és imprescindible la visita als jardins del palau de Marivent, construït pel pintor i col·leccionista egipci d’origen grec Joan de Saridakis entre el 1923 i el 1925. Actualment pertanyen a una de les residències oficials de la Casa Reial espanyola. En els 9.000 metres quadrats de jardins oberts al públic de forma gratuïta conviuen 40 espècies vegetals i 12 escultures de bronze de Miró creades entre 1969 i 1981 i que van ser cedides per la família de l’artista.

Una fundació, tres espais

Per la seva ubicació, dalt d’un monticle, i malgrat que el desenvolupament urbanístic dels anys setanta va massacrar la màgia poblant el seu entorn d’edificis sense sentit, la Fundació Pilar i Joan Miró (miromallorca.com) té un aire sagrat. Es divideix en tres espais que mereixen una visita pausada per descobrir el procés creatiu del pintor al lloc on va residir i va treballar durant gairebé 30 anys.

Taller Sert

Quan Pilar i Joan s’instal·len a la finca Son Abrines, el gran somni de Miró era tenir un estudi. Ningú com el seu amic Josep Lluís Sert per dur-lo a terme. Tanmateix, no va ser ell (potser per la seva timidesa) sinó Juncosa qui es va adreçar a l’arquitecte via Moncha (dona de Sert). Després de dos anys d’intercanvis de cartes, esbossos i croquis, el 1957 el taller va veure la llum. La seva impressió quan hi va entrar va ser tan gran que va estar dos anys sense pintar fins que va aconseguir fer seu l’espai, amb els seus instruments de pintura i la seva peculiar col·lecció d’objectes, que incloïa des d’un esquelet de ratpenat fins a una pedra trobada a la platja.

Josep Lluís Sert és un arquitecte crucial per entendre el floriment del racionalisme, el nou llenguatge imposat per la Bauhaus i pels ensenyaments de Le Corbusier. És el més genial d’una generació d’arquitectes joves, cosmopolites, amb mentalitat progressista i integrats en l’aventura creativa de la Segona República. Va ser la figura més visible del Grup d’Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània, el GATCPAC. Quan va acabar la carrera va marxar a treballar a l’estudi de Le Corbusier a París. L’exili obligat li va permetre superar-se i projectar obres determinants a Harvard (Boston) o a Long Island (Nova York). Però encara que Sert emigrés als Estats Units, i fes 20 anys que estava inhabilitat per exercir a Espanya, va mantenir els seus llaços amb Catalunya i les Balears. El món mediterrani va continuar sent font d’inspiració. Com indica William Curtis a La arquitectura moderna desde 1900, “l’estudi per a Miró està format per voltes a la catalana entrellaçades per murs de maçoneria amb molta textura, una estructura de formigó emblanquinat i gelosies profundament perforades per protegir de l’intens sol meridional. És un edifici alegre i senzill que aconsegueix assimilar una mica de l’esperit juganer del pintor, exalta un interès anàleg per la frescor de les formes populars i el surrealisme dels motius camperols. Aquestes preocupacions queden filtrades per un vocabulari sòlid n deute tant amb Le Corbusier com amb les figures corbes de les escultures de Miró o de Léger d’aquella època”. Per a María del Mar Arnús, autora de Ser(t) arquitecto, aquest va fer “per al seu amic íntim un espai on s’uneixen arquitectura, escultura i pintura, un contenidor per a la creació”. En una entrevista per a TVE, Moncha va dir: “Miró adorava el meu marit, i no parava de dir: ‘Punyeta!’”.

La visita al taller és una experiència colpidora. A l’estudi, mentre s’imagina Miró provant de representar plàsticament el cant dels ocells, ressonen melodies de Messiaen, Stockhausen i Satie. El biògraf Josep Massot diu: “Sense ser músic —a diferència de Klee, que tocava el violí, o Kandinsky, que tocava el violoncel—, Miró va acoblar música a les seves teles, la melodia i el ritme mitjançant arabescos i línies en ziga-zaga, la fuga de Bach amb el contrast entre elements curvilinis i rectilinis, personatges que sembla que es persegueixen... i va incorporar intuïtivament estructures polifòniques, melodies simultànies, gradacions de colors...”. Val la pena que el visitant s’aturi a inspeccionar els objectes que col·leccionava per inspirar-se, sent fidel al que li va dir al seu marxant Pierre Matisse el 1936: “Em sento atret per una força magnètica cap a un objecte, sense cap premeditació, a continuació em sento atret cap a un altre objecte que s’uneix al primer i que en contacte amb ell provoca un xoc poètic que fa que la poesia sigui commovedora i sense el qual no seria eficaç”. Les coses més simples li aportaven idees, la bellesa d’una closca, d’una figura de pessebre, d’un os, l’inspiraven revelant el seu interès per allò popular. En una entrevista que li va fer Georges Raillard el 1977 va confessar: “Jo no somio mai de nit, però al taller estic ple de somni”. Després, afegiria: “Quan treballo, pateixo. És la revolució permanent”.

La ‘possessió’ Son Boter

Son Boter és el nom de la masia del segle XVIII situada a sobre del jardí de la casa de Miró, un altre dels espais visitables de la Fundació i el seu edifici més antic. Es tracta d’un altre taller, buit de mobles, amb gran valor documental i humà. Aquí Miró aprofitava les parets per pintar esbossos que es conserven intactes, proves del que després serien grans escultures com Personnage et oiseau. També va col·locar objectes d’art popular, planxes de coure, teles sense acabar i una habitació pintada de vermell amb una col·lecció de nines (regal d’Antonio Saura), retrats dels seus pares i de la seva filla i, és clar, una fotografia de Picasso, el que dona la mesura de la importància que va tenir en la seva vida. Miró va comentar a Raillard: “Un dia Picasso em va dir que la creació pura és un petit grafit, un petit gest en una paret. Aquesta és l’autèntica creació. Per això la primera etapa és tan important per a mi. És el naixement el que més m’interessa”.

L’edifici Moneo

Els estudis s’havien quedat petits per mostrar la col·lecció d’obres, i la donació d’uns terrenys per part de Juncosa va possibilitar la creació de l’edifici Moneo (inaugurat el 19 de desembre del 1992), un centre viu d’acord amb els desitjos de Miró de donar part del seu llegat. Expliquen que l’arquitecte Rafael Moneo va quedar consternat pel desastre urbanístic de l’entorn, per això l’edifici, des de l’entrada, prova de dissuadir el visitant de la visió de les construccions dels voltants i crear un recés d’espiritualitat conforme amb la pulsió de Miró.

El museu fa l’ullet a l’aigua i proporciona una condició trencada de l’arquitectura perquè la llum difusa que embolcalla la galeria tingui un aire marí i humit. “Si fos així —va escriure Moneo el 2005— al recollit recinte de la galeria, com si es tractés del fons del mar que tant estimava Miró, ara es trobarien els seus quadres, les seves escultures, les seves ceràmiques, els objectes que recollia a les platges de Mallorca amb tant interès. L’aigua anima la textura dels murs on reposen les seves obres fent vibrar els vermells, els grocs, els blaus, que gaudeixen, en el canvi continu, d’aquella vivor que el pintor buscava per als seus colors”. Quan el sol banya l’edifici, l’interior esdevé una zenital caixa de ressonància de llums reflectides. Les finestres baixes permeten veure els estanys i els jardins. En aquests, a més de la formidable cafeteria, destaca un mural inspirat en una obra de Miró de la ceramista Maria Antònia Carrió. Els jardins recuperen, en part, l’entorn natural perdut i permeten la fusió entre art i natura, per la qual sempre havia advocat Miró. De fet, els murals van ser una constant a la seva obra. El tempten perquè exigeixen l’anonimat, perquè arriben directament a la massa social i perquè juguen un paper en l’arquitectura.

Tot convida, doncs, al delit d’una música callada que allibera la imaginació, i entre els ocells, els astres o les dones de l’obra plàstica de Miró, l’atmosfera adquireix la densitat d’un poema, com aquell de Santa Teresa que tant agradava al protagonista d’aquesta història: “Eleva el pensament, / al cel puja, / per res no t’angoixis, / res no et torbi”.

Use Lahoz és autor de la novel·la Jauja (Destino).