‘Benvinguts a la família’: manen les dones

Els primers enunciats de la segona temporada de Benvinguts a la família van ser tan prometedors com la primera. Esperem que no s’espatlli. L’anècdota principal s’elabora més. Una colla de mentiders a les mans d’un mentider més gran encara. I al costat d’aquesta història, el personatge de Yolanda Ramos (Victòria) amb una peripècia pròpia. En contra de tota opinió sensata (la filla, la metgessa), resulta que està embarassada a pesar de rondar un límit imprecís d’edat. Hi haurà una corda argumental profitosa. Ja ho veurem. De moment, al Raül, l’hipotètic pare, se li han despertat una gan...

Els primers enunciats de la segona temporada de Benvinguts a la família van ser tan prometedors com la primera. Esperem que no s’espatlli. L’anècdota principal s’elabora més. Una colla de mentiders a les mans d’un mentider més gran encara. I al costat d’aquesta història, el personatge de Yolanda Ramos (Victòria) amb una peripècia pròpia. En contra de tota opinió sensata (la filla, la metgessa), resulta que està embarassada a pesar de rondar un límit imprecís d’edat. Hi haurà una corda argumental profitosa. Ja ho veurem. De moment, al Raül, l’hipotètic pare, se li han despertat una ganes boges de viatjar tot sol a Hawaii.

A la casa d’aquesta colla, la realitat agafa tonalitats delirants que l’espectador accepta en un pacte segons el qual la versemblança queda penjada a canvi de gaudir d’escenes rocambolesques. I aquí és on els seus creadors, Pau Freixas i Ivan Mercadé, se la juguen. Tenen més llibertat, però no hi entra qualsevol acudit, cosa que va succeir en alguns capítols de la primera temporada. Com en aquella, el repartiment de comediants suporta amb nota dures proves. Es tracta de contemplar com aquí cauen i allí s’aixequen, en una roda d’aventures boges, impossibles fora de les convencions del gènere. Una comèdia destarotada. Vegin si no el resum de la mateixa TV3 del capítol inicial d’aquesta segona temporada: “L’exmarit de l’Àngela torna a casa deu anys després demanant ajuda. Assegura que el persegueix una gent molt perillosa i que l’han d’amagar. La família hi accedeix, però qui arriba és la Teresa, una noia vestida de núvia que diu que el Manu l’ha deixat plantada a l’altar. La família haurà de decidir llavors a qui dels dos creure”. Òbviament són un parell de trapelles i fer-los cas, a l’un o a l’altre, portarà tota mena de problemes. I quan un personatge vol posar ordre i concert és molt probable que espatlli encara més les coses. Per exemple, Àngela (Melani Olivares), creient-se el seu exmarit. I això que és el personatge amb més llums i coratge de la tropa. Una mare que ho farà tot pels seus fills.

Clarament, la família d’aquesta sèrie no és la convencional i tampoc no ho són les maneres que tenen per intentar sobreviure (amagar difunts al congelador, falsejar testaments...). En aquesta segona temporada apareix una altra família, mafiosa, encapçalada per Blanca Giralt (Mercè Arànega) amb l’encertat sobrenom de La Mama, cap de colla de pistolers que té un primer argument d’autoritat ancestral: reparteix clatellots amb una prodigalitat enorme. De fet, les tres famílies són la negació del patriarcat. Qui passa al davant sempre és una dona de qui s’han d’acceptar les peculiaritats (Àngela, Victòria i Blanca). Fins i tot en la parella de veïns, voyeurs i tafaners com nosaltres, qui porta la veu cantant és la dona. I els principis morals que regeixen les seves conductes són molt mal·leables. Per exemple, la filla més petita està “encantada” de ser una lladre. No hi ha dubte que la tropa de Benvinguts a la família no són un model clàssic de conducta. Hi ha família, però els lligams no són gens tradicionals.

Això no vol dir que no tinguin trets que podríem considerar generals. Per exemple, la parella del Nando (Iván Massagué) i l’Àngela semblen una parella de veritat perquè, com diu un altre personatge, no paren de discutir. En fi. En fi. En el tercer i quart capítols la troca s’embolica encara més (és quasi una obligació narrativa). Cal veure com la descabdellen.