‘Nit i dia’, el pròleg

"Comencem”, diu la doctora Sara Grau al final del primer capítol de la segona temporada de Nit i dia. Els personatges més coneguts de la primera tongada apareixen a la darrera escena. El capítol s’ha dedicat a presentar tipus sobre els quals s’armarà la nova intriga. L’absència dels personatges més familiars a l’espectador li dona un fals aire de pròleg, tot i que passen coses molt gruixudes. La galeria de personatges i...

"Comencem”, diu la doctora Sara Grau al final del primer capítol de la segona temporada de Nit i dia. Els personatges més coneguts de la primera tongada apareixen a la darrera escena. El capítol s’ha dedicat a presentar tipus sobre els quals s’armarà la nova intriga. L’absència dels personatges més familiars a l’espectador li dona un fals aire de pròleg, tot i que passen coses molt gruixudes. La galeria de personatges i la novetat argumental ja avisen que aquesta segona temporada no serà una còmoda continuació de la primera. Trobem un polític corrupte i criminal (Martí Miró); la seva mà dreta, l’advocat Martínez; el llibreter i assassí Benet Muntada. Tres personatges amb tres grans actors al darrere: Ramon Fontseré (aquell Ubú, president), Fermí Reixach (que deu ser un personatge episòdic, perquè no figura a la galeria de la web del programa) i Josep Maria Pou. El tema central que presenta és el de la corrupció, amb un primer apunt perfectament reconeixible dels seus protagonistes i mecanismes. Dels corporatius a l’embutxacada personal, com el de cobrar favors polítics facturant el peticionari a la galeria d’art de la parenta on haurà de fer una compra forçosa. Martí Miró gestiona sense escrúpols el tràfic d’influències i el xantatge dins del partit als joves líders que el volen apartar. Particularment cruel és el muntatge que ens el mostra —al Parlament de la Ciutadella, no cap altre—, tot satisfet, en una aclamada presentació de la política sanitària del govern (una de les mamelles pels negocis bruts), alternant aquestes imatges amb les del cotxe funerari que trasllada el cos del jutge que l’investigava i que ell ha ordenat liquidar.

Aquest primer capítol és en alguns moments massa parsimoniós, allargant un suspens inexistent. Per exemple, quan mostra l’intent d’assassinat al pàrquing. Perquè el pobre jutge ja el dones per mort a la primera escena, encara que facis una anticipació errònia. No és una sèrie rutinària, cal seguir-la i es fa seguir, encara que alguna vegada l’esforç per no ser-ho és massa perceptible. Per exemple, quan Muntada puja la recargolada escala per anar al pis del jutge. La imatge és molt bonica, però planteja algunes qüestions de versemblança: per què no agafa l’ascensor un senyor amb la seva envergadura? Per no molestar els veïns? En tot cas, hi hauria d’arribar esbufegant sense poder recitar Shakespeare.

Muntada, sempre agafant aquest primer capítol, és el personatge que arrossega més complexitat. Llibreter culte, passat llibertari, gran jugador d’escacs que fa de mestre del joc a una nena de molt talent (ai, ai)... i assassí a sou. De souvenir, s’emporta un llibre de la casa de la víctima. En aquest cas, Crim i càstig, de Dostoievski, que, precisament, té un protagonista que creu que pot prescindir de la moral que tenalla els homes insignificants. Un llibre que dona títol a l’episodi. Muntada el guardarà en una lleixa que sembla la bibliografia del seu historial criminal. Una lleixa on hi ha des de Melville i Mann a Marx. Interessant subjecte i un indici que la sèrie vol jugar amb els doblecs morals dels personatges, de tots. Els escacs són un conegut recurs per donar lliçons de vida. El primer capítol dona ganes de veure el segon.

Aquesta nit va tenir una segona estrena relacionada. Una sèrie sobre com es va fer la sèrie. Té la dignitat de no ser el típic making-of i de no amagar les tensions que inevitablement hi ha en un rodatge. El capítol del dilluns va estar dedicat al guió i, també, a com acomodar-lo, sense perdre el fil argumental, al pressupost de producció. Fins i tot hi fan endevinalles (Howard Hawks) i brometes cinèfiles. L’escena de la narradora pujant l’escala amb un got de llet recorda la de Cary Grant a Sospita. Hitchcock, per donar-li més dramatisme, va fer posar dins del vas una bombeta il·luminada. Una mostra que les bones idees no és obligatori que costin una milionada.