“Merlí”, arriba la Coralina

Ha tornat Merlí, un personatge molt popular, tant que fins i tot TV3 el fa sortir a les seves promocions de la Champions. Amb qui deu anar Aristòtil? Amb el Barça? Amb el Manchester City? Amb el Reial Madrid!!!? La figura d’aquest professor va sobresortir la primera temporada. Tot i ser un interí de l’institut, era l’amo del claustre. La veritat és que ho tenia fàcil. Els seus col·legues eren uns arronsats i carretejaven sense èpica el seu disgust amb el col·lega, menys alguna professora que es fonia pel filòsof. Però aquesta segona temporada hi ha un personatge que m’intriga i em dóna esperan...

Ha tornat Merlí, un personatge molt popular, tant que fins i tot TV3 el fa sortir a les seves promocions de la Champions. Amb qui deu anar Aristòtil? Amb el Barça? Amb el Manchester City? Amb el Reial Madrid!!!? La figura d’aquest professor va sobresortir la primera temporada. Tot i ser un interí de l’institut, era l’amo del claustre. La veritat és que ho tenia fàcil. Els seus col·legues eren uns arronsats i carretejaven sense èpica el seu disgust amb el col·lega, menys alguna professora que es fonia pel filòsof. Però aquesta segona temporada hi ha un personatge que m’intriga i em dóna esperances. La nova cap d’estudis Coralina (Pepa López). Se la veu enèrgica, sarcàstica, que pot fer potents vis a vis (conceptuals) amb Merlí. En definitiva, una competidora. La seva aparició va ser particularment subratllada, encara que al final del capítol. Va ser el cliffhanger (ham per a la permanència) de la primera sessió. Seria una llàstima que per fabricar una antagonista potent de Merlí, tan necessària, l’haguessin de pintar antiquada i rància. Les altres dues novetats van ser una alumna, particularment ràpida a l’hora de disparar, molt més que Merlí, però que no vol noviets i un professor de literatura castellana que, a la seva manera –diguem que més continguda- també busca l’empatia amb la clientela. Sembla que l’Àngel Guimerà serà, poc a poc, un institut més amigable.

El capítol va començar amb un avorrit repàs al mapa sentimental de la tropa, qui està amb qui o sense ningú. Merlí va donar un parell de lliçons sobre els presocràtics, un banal sermó polític i va fer la seva primera intervenció redemptora: aconseguir que un bon alumne torni a classe i deixi de treballar, pressionat pel pare que argumenta un suposat estat de necessitat. Un pare que és l’espècimen castellanoparlant del capítol.

Anit hi va haver una escena curiosa. Merlí deixa anar un mastegot, justificat, a Federico Moccia perquè fa pensar al jovent que la vida és una novel.la. “És xurreria sentimental”, diu Merlí que, no obstant, en cap moment es planteja si també hi ha xurros a la seva sèrie, sobretot quan es posa solemne. Vegeu l’escena on li explica al seu fill que molt aviat va flairar que era “maricón” i per això el deixava jugar a nines.

Sembla ser que aquest any, Merlí exposarà el pensament d’algunes dones filòsofes. Aquesta gentilesa que no li demana el temari oficial, el portarà, per exemple, a explicar Judith Butler i la teoria queer que rebutja considerar els rols de gènere com a naturals i els contempla com construccions socials. Com s’ho farà?

Després del gran èxit de la primera temporada, és lògic que els seus responsables no toquin res de fonamental de la fórmula, per altra banda no gens inèdita (turbulències anímiques, familiars o sentimentals amb píndoles filosòfiques de medicina). Esperem que els nous al·licients, però, no siguin únicament cosmètics. Amb una narrativa sense faltes i un tan bon repartiment com té... hauria de gosar ser més agosarada.