I si no es pot?

Els vells partits es resisteixen a desaparèixer i fins i tot els nous volen assemblar-s'hi. Continua la política d'austeritat. La crisi dels refugiats deixa al descobert les impotències europees, fins i tot sobre el paper i la imatge d'Alemanya. Grècia ho sap i ho diuen clarament les seves urnes.

La victòria de Tsipras és també la victòria del tercer rescat i de les seves condicions. El Govern grec es troba desbordat i sense instruments per acollir degudament els qui fugen de la guerra i la mort.

No es pot, aquesta és la dura, senzilla i clara conclusió. No es pot fer ...

Els vells partits es resisteixen a desaparèixer i fins i tot els nous volen assemblar-s'hi. Continua la política d'austeritat. La crisi dels refugiats deixa al descobert les impotències europees, fins i tot sobre el paper i la imatge d'Alemanya. Grècia ho sap i ho diuen clarament les seves urnes.

La victòria de Tsipras és també la victòria del tercer rescat i de les seves condicions. El Govern grec es troba desbordat i sense instruments per acollir degudament els qui fugen de la guerra i la mort.

No es pot, aquesta és la dura, senzilla i clara conclusió. No es pot fer tabula rasa i començar de nou com si fos el primer dia del món. No es pot estar en l'euro i eludir les polítiques europees d'austeritat que exigeix mantenir-se dins de la moneda única. No hi ha manera d'acollir els refugiats com cal amb els escassos mitjans nacionals de cadascun dels socis europeus i amb uns ridículs mitjans europeus comuns.

Donar la veu als ciutadans sempre està molt bé, però no prou per resoldre els problemes; ni del sistema polític, ni de l'euro i de la seva política d'austeritat, ni molt menys dels refugiats: només un insensat ho sotmetria a votació. De vegades, potser ara, serveix per repartir de nou les cartes i facilitar nous consensos. Però en altres ocasions serveix fins i tot per complicar-los i evitar que es resolguin. Així va passar amb el referèndum convocat sobtadament per Tsipras per rebutjar el rescat. Al final només va servir perquè el primer ministre grec cavalqués el tigre del poble sobirà amb la voluntat de domesticar-lo en una torturada maniobra que molts han titllat de traïció.

La sobirania nacional fa ja temps que s'ha convertit en una substància inconsútil i volàtil, útil i controlable només en la mesura en què es comparteix. L'ara injuriada Unió Europea es va inventar amb aquest motiu, encara que siguin molts els que després es facin els desentesos. Tsipras ho sap, perquè ha anat aprenent i acceptarà a gust el reformisme, la solidaritat i el mètode europeus que abans havia rebutjat. No ho vol saber Orbán, cada vegada més prop de Putin i de la lletja faç autocràtica. Sortir de la UE, com predica una certa esquerra radical, és llançar-se en braços de la democràcia sobirana tal com s'estila a Rússia.

Tsipras enfila la llista dels polítics capaços de rectificar i trair els seus, els autèntics líders domesticadors de majories. Hans Magnus Enzensberger, pensant sobretot en Gorbachov, els va anomenar fa molts anys herois de la retirada. Inspirant-se en aquesta idea, Javier Cercas va escriure la seva Anatomia d'un instant sobre el 23-F i de tres espanyols que responien al prototip com Adolfo Suárez, Santiago Carrillo i Manuel Gutiérrez Mellado. Per ser un autèntic líder cal dirigir els teus, la gent, el poble, contra direcció a la qual pretenen portar-te. Reformes prudents en comptes de ruptures glorioses. Alexis Tsipras continua tenint-ho molt difícil però pot aspirar a aconseguir-ho.