Por i somriures

Banca i caixes. La declaració de les patronals de la banca espanyola (AEB) i de les caixes (CECA) advertint que una ruptura de la legalitat per part d’un eventual govern independentista els portaria a reconsiderar la seva estratègia d’implantació a Catalunya, cosa que implicaria un risc de reducció de l’oferta bancària, exclusió financera i escassetat i encariment del crèdit... ha escalfat les àrees d’opinió dels diaris como era de preveure. L’editorial de La Razón (19...

Banca i caixes. La declaració de les patronals de la banca espanyola (AEB) i de les caixes (CECA) advertint que una ruptura de la legalitat per part d’un eventual govern independentista els portaria a reconsiderar la seva estratègia d’implantació a Catalunya, cosa que implicaria un risc de reducció de l’oferta bancària, exclusió financera i escassetat i encariment del crèdit... ha escalfat les àrees d’opinió dels diaris como era de preveure. L’editorial de La Razón (19 setembre) avisa de l’aïllament d’una Catalunya fora d’Espanya. “No és probable que Artur Mas reconsideri mínimament la seva posició [...], però qualsevol polític amb un mínim de sensatesa es replantejaria la seva actitud” davant d’un avís d’aquesta profunditat. Per Abc, bancs, empresaris i multinacionals tenen clar que la deriva separatista és “un suïcidi econòmic”. En un món globalitzat, editorialitza l'Abc (19 setembre), és un camí segur cap a la ruïna econòmica i social. Ignacio Camacho, al mateix diari, escriu que els independentistes no faran cas de l’avís, però als que no ho són sí que els hauria d’importar que es trenquin les pautes de funcionament del sistema, “no perquè ho diguin banquers i Obama, sinó perquè aquest col·lapse, anunciat i previst, pot convertir la seva existència habitual en una cosa molt, molt complicada”. La Vanguardia (19 setembre) reflecteix la preocupació del món econòmic i la seva crida al diàleg, que no té cap més objectiu que “evitar un agreujament d’una situació ja molt deteriorada. Però, susceptible, com tantes, d’empitjorar”. Per a El Periódico (19 setembre) és molt important que la gent perdi la por i parli. I que tothom sigui escoltat. “Són opinions que de ben segur desagradaran als que s'entossudeixen no a defensar la independència, sinó a amagar o negar els costos d'una acció unilateral. Debatre pros i contres, com dèiem, és fonamental. Això permet als ciutadans votar informats. I no es pot desqualificar els que discrepen i aporten elements contraris”. Per al diari, la banca apel·la al diàleg, “tampoc s’apunta a l’immobilisme”. A La Razón d’avui, César Vidal tanca el seu article amb un “Si Catalunya se separés... acabaria envejant Grècia”.

Artur Mas va dir en un míting que els que fan el discurs de la por són, en realitat, els que tenen por. Dissabte la declaració de bancs i caixes va ocupar les portades dels diaris de manera destacada. A la d'El Punt Avui, però, era un tema subsidiari amb aquest títol: ”La banca s’afegeix al discurs de la por”. Avui, Vicent Sanchís escriu que “els mateixos senyors que s'han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d'estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el paper més magre. Diuen que se'n van si Catalunya s'independitza? Bon viatge”. Esteve Vilanova, mateix diari i dia, escriu que “aquestes entitats que volen dirigir el nostre vot, tenen a Catalunya el 16% de tots els recursos que tenen a Espanya”. Considera la declaració una campanya de la por molt programada. L’article es titula “No passaran”. El director de l’Ara (19 de setembre), Carles Capdevila, també considera que “intenten fer por perquè tenen pànic” i l’editorial critica que la declaració no “valora en cap moment la possibilitat que del vot democràtic dels catalans se’n derivi un procés ordenat i garantista”.

Intenten fer por perquè tenen pànic (Carles Capdevila)

L’Abc (19 de setembre) cita el text del Consell Assessor de la Transició Nacional en què no s’exclou que es pugui crear “una situació de gran inestabilitat financera (incloent-hi la possibilitat d’un corralito”). Aquest document l’ha ressenyat el candidat del PP, García Albiol, dues vegades als debats televisius (8TV i La Sexta). Un Albiol, i un PP, que a El Plural veuen “irreconeixibles” quan, en una entrevista a EL PAÍS, Albiol admet que la campanya contra l’Estatut del seu partit va ser un error perquè va ser entesa com una agressió.

Juan-José López Burniol (La Vanguardia, 19 de setembre) publica un article en què, sense esmentar polítics ni institucions, fa una reflexió sobre la prudència: resulta tan imprudent qui aposta per infringir la llei com qui la fa servir de “refugi”, escriu. ”Els dos tipus d’imprudents comparteixen un mateix tret negatiu, que és la seva absoluta renúncia al diàleg. No és d’estranyar. Tots dos estan tancats amb una sola joguina –la seva–”. I conclou: “Ser prudent demana, en moltes ocasions, més coratge que ser imprudent”. Una frase que recorda una altra d’Anton Costas al mateix diari al mes de juliol: "Són temps estranys, els que estem vivint, en què es necessita més coratge per ser moderat que per ser radical".

Somriures. Dues reflexions sobre l’autenticitat del somriure que l'ANC associa a la campanya independentista. Llàtzer Moix es pregunta (La Vanguardia, 20 setembre) “Si el somriure ha de ser la resposta reglamentària al procés, per què insulten els seus soldats més enardits als discrepants?”. I afirma que pot subscriure el diagnòstic de l’independentisme sobre la malaltia que pateix Catalunya en la seva relació amb Espanya, però no subscriu “la seva idea de patriotisme rialler”.¿És més patriòtic, ara i aquí, somriure a qui fa malament les coses que exigir-los més sensatesa?”.

Qui discrepa, qüestiona o dubta dels manaments del sobiranisme és vexat i assetjat [...]. S’instiguen boicots. Es profereixen amenaces [...] Odi en estat pur” (Enric Hernàndez)

Enric Hernàndez, davant “la revolta dels somriures” acut a les xarxes socials, “pandemònium on els extremistes d’un bàndol i l'altre exorcitzen els seus fantasmes i propalen els seus rancors”. I esmenta casos a Espanya de catalanofòbia, però també d’hispanofòbia a Catalunya. “Qui discrepa, qüestiona o dubta dels manaments del sobiranisme és vexat i assetjat, condemnat com a còmplice de l’Estat opressor. S’instiguen boicots. Es profereixen amenaces [...] Odi en estat pur”.

Televisió. Avui TV3 ha d’emetre els espais de compensació als partits que no van participar en la manifestació de la Via Lliure, segons ha dictaminat la Junta Electoral. El Col·legi de Periodistes ha criticat aquesta decisió de la Junta, que imposa, diu el seu comunicat, un estat d’excepció informativa intolerable i menysté la feina dels periodistes. El Mundo, en un editorial titulat "Quan la TV és una arma ideològica", aplaudeix la resolució de la Junta, “que pretén evitar en la mesura del que és possible que s’instrumentalitzin uns mitjans que han de garantir el dret de tots els ciutadans a rebre informació veraç i objectiva”. En canvi, Toni Aira (El Periódico, 20 setembre) ho veu com una imposició “mentre des del catalanisme s’estan fent propostes concretes, la resposta continua sent la cultura del vèncer i no convèncer”.

La intervenció política sobre aquest debat més reproduïda ha estat la de Ramon Espadaler, que davant la crida de l’ANC es mostrava esglaiat perquè l’ANC “ens digui què podem mirar i què no”. Ho va dir a la mateixa TV3 que va donar molta rellevància a la crida de l’ANC. Espadaler va dir a TV3 que renunciava als minuts que li pertocaven a Unió, “no hi juguem, no volem ser retransmesos per imperatiu legal”. Ferran Monegal (El Periódico, 20 setembre) comenta aquesta exhortació que va fer el president de l’ANC a no veure TV3 aquest diumenge a la tarda i subratlla que “la notícia, curiosament, va entusiasmar a TV3. La van elegir per obrir a bombo i platerets el TN migdia. Però en el TN vespre l’arenga de Sánchez va desaparèixer”. El mateix crític i sobre el mateix tema, esmenta el saludable sarcasme de Polònia: Artur Mas (Bruno Oro), horroritzat per les decisions de la Junta Electoral, advertia aïrat que “és injust! TV3 és una televisió pública. Se suposa que qui l’ha de manipular és el Govern, no l’oposició”. Mònica Planas (Ara, 20 setembre) esmenta altres gags del programa: quan Mas ha de respirar aire de Sarrià d’una bossa després d’haver-se relacionat amb altres integrants de Junts pel Sí o quan Rajoy, Mas, Iglesias i Rivera passegen amb cotxets els números u de les seves llistes per Barcelona com si fossin bebès.

Una altra formació que ha renunciat als minuts de compensació és Catalunya Sí que es Pot, que oferirà els 40 minuts que li pertoquen a professionals representants de sectors amb poca presència a la campanya com un metge de la sanitat pública, una treballadora dels serveis socials de la dependència o una lluitadora contra la violència masclista.

Enquestes. La Vanguardia publica avui una enquesta en què Junts pel Sí (40,7% dels vots) és a tres escons de la majoria absoluta. La CUP n’obté 8 i Ciutadans 20-21. Catalunya Sí que es Pot, 13-15; PSC, 12-14; PP 12-13 i UDC, 3. A la mateixa enquesta es diu que, en un referèndum, hi hauria un empat tècnic entre partidaris i contraris a la independència. El diari considera a l’editorial que la darrera setmana de campanya serà decisiva.