La UE situa Espanya com a exemple de control de fluxos migratoris

Itàlia i Malta afronten avui la major pressió migratòria europea a les seves costes, però Espanya va viure situacions de gran tensió –sense arribar a les xifres italianes– fa 10 anys. Ara, Europa mira d'emular la recepta espanyola que va contenir l'arribada d'immigrants a partir del 2006. El primer ministre britànic, David Cameron, va citar Espanya com a exemple en política migratòria, segons confirmen quatre fonts que van seguir la discussió monogràfica dels líders europeus dijous passat a Brussel·les. Algunes de les decisions adoptades en aquesta reunió estan inspirades en el model espanyol,...

Itàlia i Malta afronten avui la major pressió migratòria europea a les seves costes, però Espanya va viure situacions de gran tensió –sense arribar a les xifres italianes– fa 10 anys. Ara, Europa mira d'emular la recepta espanyola que va contenir l'arribada d'immigrants a partir del 2006. El primer ministre britànic, David Cameron, va citar Espanya com a exemple en política migratòria, segons confirmen quatre fonts que van seguir la discussió monogràfica dels líders europeus dijous passat a Brussel·les. Algunes de les decisions adoptades en aquesta reunió estan inspirades en el model espanyol, assegura un alt càrrec del Consell Europeu.

El que avui són vaixells de càrrega que transporten centenars d'immigrants des dels ports de Líbia cap a Itàlia, eren el 2006 piragües rudimentàries que s'aproximaven a les Canàries. Aquell any van arribar a les illes prop de 32.000 persones provinents de l'Àfrica, un flux que desbordava les capacitats d'aquesta comunitat, encara que quedi lluny dels 170.000 que van arribar el 2014 a la costa italiana. Davant d'aquesta crisi migratòria, el Govern espanyol va posar en marxa l'anomenat Pla Àfrica, que incloïa programes de cooperació econòmica, desenvolupament democràtic i, sobretot, mesures de control de fronteres entre països africans i amb el continent europeu per evitar que els estrangers s'embarquessin en la ruta marítima. Les arribades es van reduir dràsticament.

A més dels acords amb el Marroc, l'Executiu de José Luis Rodríguez Zapatero va signar esquemes de cooperació amb el Senegal, Mauritània, Nigèria, Guinea Bissau i d'altres de la zona. A grans trets, es tractava d'oferir més cooperació econòmica, facilitats per a la tramitació de visats i lliurament de mitjans per al control de fronteres a canvi que els països deixessin de ser coladors d'estrangers irregulars que recorrien part del continent amb la finalitat d'agafar un vaixell i arribar a Europa. Espanya va obrir ambaixades en molts d'aquests territoris i va firmar acords de readmissió que permetien retornar tots els immigrants als quals se'ls negués la condició de demandants d'asil.

“Ara mateix arriben zero vaixells a les costes espanyoles”, va presumir dijous el president del Govern espanyol, Mariano Rajoy, davant els seus col·legues europeus. Més que una solució completa al problema migratori, el pla permet segellar el punt de partida més proper al país afectat, en aquest cas Espanya. Però en situacions de crisi com l'actual, els que necessiten sortir busquen altres rutes menys vigilades. És el cas de Líbia, país en descomposició des del qual surten ara principalment sirians, eritreus i somalis. Aquesta permeabilitat de la frontera líbia fa avui molt més difícil qualsevol estratègia de contenció de l'èxode.

Amb aquesta idea espanyola com a referència, els caps d'Estat i de Govern van acordar dijous una iniciativa que no suscita gran entusiasme entre les organitzacions defensores dels drets humans. Es tracta de “la posada en marxa d'acords nacionals de readmissió amb tercers països per afavorir la readmissió d'immigrants econòmics en situació irregular”, assegura la declaració conjunta aprovada pels països membres.

El Consell Europeu té ben present les xifres sobre readmissions que publica Frontex, l'agència europea de fronteres. De les aproximadament 250.000 ordres d'expulsió que s'emeten a l'any als països comunitaris, els retorns reals es xifren en el 70%, una proporció bastant elevada però poc homogènia geogràficament. Cap país africà està entre les cinc nacionalitats que encapçalen el nombre d'expulsions. Fonts del Consell Europeu atribueixen aquesta anomalia a la falta d'acords amb països d'aquest continent per poder retornar els estrangers que intenten obrir-se camí a Europa.

Com a primera presa de contacte per intentar forjar aquesta mena d'acords, els Vint-i-vuit van decidir organitzar una reunió a Malta en els propers mesos amb la Unió Africana, organització que aglutina 54 Estats de la regió. La intenció és “reforçar la cooperació política amb els socis africans en tots els àmbits per atacar les causes de la immigració il·legal i lluitar contra el tràfic d'immigrants”.

Davant de les promeses de cooperació, els Vint-i-vuit van ser incapaços de posar-se d'acord sobre la forma de repartir millor els sol·licitants d'asil al continent europeu. Alemanya, que rep un terç de totes les sol·licituds de la UE, va advocar per treure del text final la referència al fet que aquests acolliments siguin voluntaris, però no va prosperar. Ara serà la Comissió Europea la que haurà de presentar un model per repartir d'alguna manera els potencials refugiats. La cancellera alemanya, Angela Merkel, va assegurar ahir en un acte de campanya que el sistema actual d'asil, anomenat Dublín, no ha funcionat i va advocar per redissenyar-lo. Merkel suggereix que l'acolliment d'estrangers estigui lligat a la mida del país i al producte interior brut (PIB), cosa que atorgaria a Espanya i Itàlia més sol·licitants dels que acull ara.