El Barça té el xut teledirigit

L’alegria de l’Osca, que celebrava des de primera hora de la tarda amb petards el duel històric davant un rival inèdit en els seus 105 anys de vida, va durar el que va voler el xut de llarga distància del Barça. Una sort que se li resisteix a l’equip per definició, però que des de l’inici va demanar corregir Luis Enrique; una arma letal, també, quan el contrari es corda a la seva àrea.

Encara que el tècnic va deixar a casa la davantera universal, Luis Suárez, Messi i Neymar, va explicar el seu llibret a El Alcoraz, ja que no va jugar Masip —s’esgota així el discurs que disposa dels tres...

L’alegria de l’Osca, que celebrava des de primera hora de la tarda amb petards el duel històric davant un rival inèdit en els seus 105 anys de vida, va durar el que va voler el xut de llarga distància del Barça. Una sort que se li resisteix a l’equip per definició, però que des de l’inici va demanar corregir Luis Enrique; una arma letal, també, quan el contrari es corda a la seva àrea.

Encara que el tècnic va deixar a casa la davantera universal, Luis Suárez, Messi i Neymar, va explicar el seu llibret a El Alcoraz, ja que no va jugar Masip —s’esgota així el discurs que disposa dels tres porters— com tampoc ho va fer Montoya ni d’inici Sergi Roberto, condemnats a la banqueta o a la graderia sense remissió. Sí que va comparèixer el criticat Douglas, que tenia una única titularitat davant el Màlaga, i Rafinha, que va actuar de fals 9, lloc que ja va tastar durant la pretemporada en absència dels davanters mundialistes. Però la millor de les novetats va ser Samper, que s’ho va passar de primera al camp perquè tenia temps i espai per crear, gairebé sempre lliure de marca perquè al rival només li preocupaven els voltants de la seva àrea. Així, va agafar la batuta i va repartir el joc a plaer, de costat a costat, sense repetir passada i oxigenant les zones, per dalt o per baix, al primer toc o al segon. I les jugades no s’acabaven, tret que emulessin un franctirador. I així va haver-hi premi.

Amb els laterals llargs —penalitat que li va costar algun esglai amb certa perillositat perquè els centrals van corregir bé les ajudes i els desplaçaments laterals—, el Barça va obrir el camp i es va dedicar a fer cops llargs. Van provar-ho Pedro i Adriano, i també Munir, fins que Rakitic es va expressar a pilota parada, sobretot perquè Messi i Xavi no eren a la gespa. Cop enverinat i gol important que gairebé va tenir continuïtat en una altra falta que només el pal va encertar a escopir. Van repetir la idea Iniesta i Pedro, que també van resoldre amb dues fuetades ajustades al pal, el primer per dalt i el segon per baix.

Fiat al seu contraatac, l’Osca també va tenir una ocasió que va agitar El Alcoraz en gran manera, enganxat a l’esquena Douglas —que va recordar a Belletti per les seves incursions i gansoneria a recuperar el lloc—, elegant Camacho en enganxar la pilota ben amunt i centrar de primeres, encara que mal embocada per Guillem i ben rebutjada per Ter Stegen, que va tenir a bé fer una sensacional parada d’handbol amb el peu.

El mateix van pretendre després Tyronne i Cabezas, però els seus xuts, desviats, només van alimentar la il·lusió d’una afició que es va quedar amb les ganes de cantar un gol. Poc més va haver-hi de l’Osca de Tevenet, tancat a casa seva. I això, evitar el joc d’entre línies blaugrana i la combinació a les zones calentes, li va sortir perfectament. Però no comptava amb la pressió asfixiant contrària —discurs inflexible del Barça que va subratllar la gana dels menys habituals— ni amb els xuts teledirigits dels barcelonistes. Com l’últim de Rafinha, que va espellofar definitivament el contrari i que esbrava completament la tornada de la ronda copera el proper dia 16 al Camp Nou.