Cop al santuari del consens canadenc

El Canadà és la pàtria del consens a l'Amèrica del Nord: un país construït entre els descendents de britànics i francesos, amb un sofisticat joc d'equilibris federal, sotmès a la Corona britànica i alhora independent, i unes maneres polítiques que tradicionalment han defugit l'estridència i la polarització.

Si el Canadà és la pàtria del consens, Ottawa —una capital administrativa on passen tan poques coses com a la Haia o al Bonn de la RFA— i Parliament Hill, la seu parlamentària, són el seu santuari. Inspirada en Westminster —les cambres dels Comuns i el Senat reprodueixen les dels Com...

El Canadà és la pàtria del consens a l'Amèrica del Nord: un país construït entre els descendents de britànics i francesos, amb un sofisticat joc d'equilibris federal, sotmès a la Corona britànica i alhora independent, i unes maneres polítiques que tradicionalment han defugit l'estridència i la polarització.

Si el Canadà és la pàtria del consens, Ottawa —una capital administrativa on passen tan poques coses com a la Haia o al Bonn de la RFA— i Parliament Hill, la seu parlamentària, són el seu santuari. Inspirada en Westminster —les cambres dels Comuns i el Senat reprodueixen les dels Comuns i els Lords de Londres—, l'arquitectura del Parlament recorda “les pel·lícules de Harry Potter”, com deia a principis de setembre una guia durant una visita turística. Aquí els parlamentaris poden parlar francès i anglès i ningú repara en les despeses d'intèrprets. Així és el Canadà.

El tiroteig d'aquest dimecres a Ottawa —al cor simbòlic i real de la segona gran democràcia nord-americana— fa miques aquesta imatge.

L'èxit rotund del multiculturalisme al Canadà no oculta els seus errors. La por de la creació de guetos i la proliferació de llops solitaris va ser un dels arguments dels nacionalistes del Quebec, la província de majoria francòfona, per qüestionar l'essència del multiculturalisme —el dret dels immigrants a preservar la seva identitat— i promoure l'any passat una Carta de Valors que, amb la mirada posada en els musulmans, prohibia l'exhibició en públic d'alguns símbols religiosos. El projecte va fracassar.

Si el Canadà és la pàtria del consens, Ottawa —una capital administrativa on passen tan poques coses com a la Haia o al Bonn de la RFA— i Parliament Hill, la seu parlamentària, són el seu santuari

El tiroteig, en el qual van morir dues persones com a mínim, qüestiona la sensació de seguretat d'un país que ha construït la seva imatge en contrast amb la dels veïns, els Estats Units: més violents, més bel·licistes, més arrogants. El Canadà té alguna cosa de l'Escandinàvia de l'Amèrica del Nord: en el seu sistema de protecció social i en l'esmentada cultura del consens. Salvant les diferències, el desconcert que causen els fets d'aquesta setmana recorda al que va provocar a Dinamarca la crisi per les caricatures de Mahoma el 2005.

“Ens preocupa i ens sorprèn que en un país singular com el Canadà passin aquestes coses”, va declarar al diari Globe and Mail Richard Teltschik, que encapçalava una delegació de socialcristians bavaresos de visita a Ottawa. “Tothom espera que el Canadà sigui un lloc remot dels problemes del món, pacífic i tranquil, i ara tenim aquesta situació”.

Però ni aquest és un lloc remot al món ni la façana del consens oculta la transformació dels últims anys. La commemoració, aquest any, de l'esclat de la Primera Guerra Mundial ha merescut al Canadà llibres, exposicions i documentals televisius: el Canadà fa més d'un segle que està implicat en guerres llunyanes. Ha estat en la primera línia a l'Afganistan i participa en l'operació contra l'Estat Islàmic a l'Iraq.

Rarament aquest país, fundador de l'OTAN, ha practicat l'aïllacionisme, però sí que ha defensat una via particular: la del multilateralisme —al cap i a la fi va ser un primer ministre canadenc, Lester Pearson, qui va impulsar la idea de les forces internacionals de pau després de la crisi de Suez, el 1956— i d'un estil propi en política internacional que ningú va encarnar com el gran primer ministre de l'últim mig segle, Pierre Trudeau, amic de Fidel Castro i pare del Canadà multicultural i federalista.

El Canadà té des del 2006 un primer ministre d'ambicions transformadores comparables a les de Trudeau, liberal de Quebec. Stephen Harper, un conservador amb el feu polític a la província petroliera d'Alberta, ha convertit el Canadà en un país més orientat cap a l'Oest i el Pacífic i més allunyat de l'Est francòfon i l'Atlàntic, més polaritzat en les maneres parlamentàries i més nacionalista i bel·licista en la retòrica internacional. De vegades —a les seves declaracions o discursos sobre Orient Mitjà o sobre Rússia— Harper ha sonat més nord-americà que Barack Obama, segurament el més canadenc dels presidents recents dels Estats Units.

Quan va començar el tiroteig, Harper es trobava en una reunió al Parlament, un dels últims llocs del Canadà, i potser de l'Amèrica del Nord, on s'esperaria un episodi violent. A finals d'estiu, en el prat de davant de l'edifici, centenars de persones practicaven exercicis gimnàstics en harmonia. Semblava el parc central d'una ciutat de l'Europa del nord: el parc del poble, el lloc més segur del món