L’últim penal de Botín

“He intentat tirar el penal com Messi, he mirat cap a un costat i he xutat cap a l'altre, però no ha entrat”. El president del Banco Santander va arribar divendres a les 20.30 del vespre a la Casa Manzoni, al centre de Milà, fent broma i ensenyant les fotografies que s'havia fet, vestit de curt amb l'equipament de la Juventus, en un partit que havia jugat amb el president de Fiat, John Elkann, i amb altres amics i socis italians al Juventus Stadium de Torí. “Vinc una mica perjudicat”, va admetre, reconeixent que als 79 anys no podia fer grans esforços físics, però alhora mostrant una energia i...

“He intentat tirar el penal com Messi, he mirat cap a un costat i he xutat cap a l'altre, però no ha entrat”. El president del Banco Santander va arribar divendres a les 20.30 del vespre a la Casa Manzoni, al centre de Milà, fent broma i ensenyant les fotografies que s'havia fet, vestit de curt amb l'equipament de la Juventus, en un partit que havia jugat amb el president de Fiat, John Elkann, i amb altres amics i socis italians al Juventus Stadium de Torí. “Vinc una mica perjudicat”, va admetre, reconeixent que als 79 anys no podia fer grans esforços físics, però alhora mostrant una energia i vitalitat que va sorprendre els assistents.

Botín havia convidat un petit grup de periodistes dels principals diaris espanyols, entre els quals EL PAÍS, a un sopar a Milà aprofitant la celebració del Gra Premi de Monza de Fórmula 1 el cap de setmana passat. Va arribar de bon humor, amb la pell bronzejada, i duia uns pantalons vermells, una americana blau marí i una camisa blanca sense corbata amb el nom i el logo del Santander brodats en vermell.

Durant el sopar, li van preguntar per la transició al banc i va deixar molt clar que no pensava jubilar-se, que es veia amb forces per continuar 10 o 20 anys més, segons va dir en to de broma. “He descobert que puc ser president sense treballar”, va seguir la broma. “Tinc un conseller delegat tan bo i un equip tan fantàstic que podria desaparèixer quatre mesos i no es notaria”. Però era obvi que en realitat no deixava de treballar. Diumenge va tornar a Madrid abans del Gran Premi perquè havia convocat una reunió per preparar la junta d'accionistes de la setmana vinent.

Se suposava que era una trobada distesa, però Botín havia preparat a consciència una presentació sobre la situació del banc, les seves grans xifres, els seus plans de futur. Les regles marcaven que tot el que s'expliqués al sopar era el que en l'argot periodístic s'anomena off the record, és a dir, confidencial; només context, pistes, impressions, però no per publicar i, encara menys, per atribuir-l'hi. Botín, no obstant això, posava nerviosos els seus col·laboradors en assenyalar que a ell no li importava que es publiqués el que deia, una conversa a la qual l'entitat ha accedit ara, ometent només algunes xifres i referències personals.

Sobre la situació política, Botín va mostrar una doble preocupació: per les tensions independentistes a Catalunya i per l'auge de Podemos. Sobre Catalunya, esperava que s'arribés a algun tipus d'acostament i es plantejava si seria convenient que els empresaris fessin un pronunciament públic sobre els avantatges de la unitat d'Espanya i la necessitat d'entesa. Tenia por que l'enfrontament per la consulta es radicalitzés i que posés en risc l'estabilitat del Govern català.

Pel president del Santander, era important que hi hagués un partit socialista fort com a alternativa. Per això, després dels bons resultats de Podemos a les eleccions europees i a les enquestes, Botín temia que la divisió i fragmentació del vot acabessin provocant un escenari polític d'ingovernabilitat.

La situació del banc

El president del Santander va mostrar com havia millorat la situació de l'entitat (i de l'economia espanyola) als mercats, va mostrar la classificació mundial dels bancs per capitalització borsària i va proclamar el seu objectiu immediat de situar-se entre els 10 primers. Arribar a les primeres places ho veia més difícil: “Si féssim una gran operació de transformació comprant un gran banc italià o alemany, doncs sí, però no ens interessa això ara”. Tampoc no va mostrar interès en Novo Banco, l'entitat successora de l'Espírito Santo portuguès. I sí, en canvi, invertir al Regne Unit i al Brasil.

L'objectiu de Botín era que el banc tornés als nivells de benefici d'abans de la crisi (més de 9.000 milions anuals) al cap de quatre o cinc anys. Va presumir que durant la crisi el Santander havia estat capaç d'aconseguir beneficis cada trimestre i de no retallar el dividend, a diferència dels seus competidors. I es va mostrar confiat que el banc sortiria molt ben parat de les proves de resistència de la banca europea, els resultats de la qual es coneixeran a l'octubre. “No tothom té necessitat del mateix capital”, va assenyalar, destacant el seu model de negoci de baix risc, la qualitat dels seus actius i l'elevada generació d'ingressos.

La trobada va durar tres hores. Botín no va defugir cap pregunta. Va beure una mica de vi durant el sopar i un petit whisky a les postres. Cap dels presents no es podia imaginar el que passaria al cap de quatre dies.