Ricard, amic, una vida viscuda
Com alcalde demòcrata, d’esquerres i transformador, ja forma part, per sempre, de la nostra història col·lectiva
Ens coneguerem l’any 1962, cursant els estudis de preuniversitari a l’Institut Lluís Vives de València. Per raons familiars i d’amistat, entràrem molt ràpidament en els incipients cercles culturals valencianistes. Fuster publicava i llegíem «Nosaltres, els valencians». Raimón editava el seu primer disc i escoltàvem “Al vent”. Tot un món se’ns obria. Pintàrem «Parlem valencià» pels carrers. Tu t’encaminàres cap a les lletres: història i política. Jo, cap a les ciències: agronomia. S’implicàrem en els moviments estudiantils de l’època: per una universitat oberta, per la democràcia. Els dos passàrem per períodes formatius a França. Tu et quedares per la terra. Jo volí cap al Xile de Salvador Allende.
Ens retrobàrem a les acaballes de la dictadura del general Franco. El compromís polític per la llibertat, la justícia social i pel País Valencià prengué forma en la militància socialista. Participàrem en campanyes sonades com “El riu és nostre i el volem verd” o “El Saler per al poble”. L’any 1979 entràrem, elegits democràticament, com a regidors a l’Ajuntament de València. Es configurà un govern municipal d’esquerres. L’alcalde Fernando Martínez Castellano fou defenestrat pel nostre partit, deixant-te la porta oberta a l’alcaldia. I ja continuàrem junts el camí fins maig de 1987.
Ajudàrem al renaixement de València com una gran capital oberta a l’àrea metropolitana, al Mediterrani i al món, i sobretot als seus veïns. Milloràrem els mecanismes d’informació i participació. Emprenguérem grans projectes urbanístics i de construcció d’infraestructures de tota mena. Modernitzàrem la ciutat, fent-la més agradable per a viure-hi, amb instal·lacions esportives i culturals diverses. Com no recordar el 25 d’abril de 1987, quan inauguràrem el Palau de la Música. Abans, ja s’havien posat al servei de la ciutadania poliesportius i jardins als barris. S’avançà en el transport urbà i el sanejament. Es donaren grans batalles per millorar les finances de l’Ajuntament. No aparegué la corrupció en l’àmbit municipal.
La corporació municipal d’esquerres féu de València una ciutat per a viure-hi. Atravessàrem el colp d’Estat als carrers de València el mes de febrer de 1981. La democràcia s’imposà. Tot i que tardàrem, traguerem Franco del centre de la ciutat. Inauguràrem la Plaça Salvador Allende. Llançàrem la vessant cultural mediterrània amb la Mostra de Cinema, la Trobada de Música i l’Encontre d’Escriptors. Milloràrem la xarxa de biblioteques als barris. Protegírem el patrimoni arqueològic, monumental i museístic. Agermanàrem València amb capitals europees i americanes.
Deixàrem l’Ajuntament i la ciutat millor que quan entràrem. Sentàrem les bases per al seu desenvolupament posterior, sabedors de la seua història com Cap i Casal d’un país que anàvem fent.
Ricard, home de cultura, multifacètic, valencià de bé, deixà una ciutat dissenyada i ens deixa una obra escrita al llarg de la seua vida que convé rellegir. Com alcalde demòcrata, d’esquerres i transformador, ja forma part, per sempre, de la nostra història col·lectiva. Una vida ben viscuda.
Vicent Garcés va ser regidor socialista de l’Ajuntament de València entre 1979 y 1987