Causes i efectes

Dissabte passat arribava finalment el tan temut com previsible rescat del sistema financer espanyol. De la mesura en si, poc se’n pot dir, perquè posar-se a discutir la conveniència o no d’una necessitat és perdre el temps. Naturalment, podem parlar de com s’ha arribat ací; com el que era fa dos anys un dels sistemes bancaris més sòlids del món (Zapatero dixit, se’n recorden?) se n’ha anat avall fins al punt que ha calgut dur-lo a urgències, cames ajudeu-me, perquè la infecció no s’estenguera a tot Europa, posara fora de combat l’euro i fins i tot afonara les possibilitats de reelecci...

Dissabte passat arribava finalment el tan temut com previsible rescat del sistema financer espanyol. De la mesura en si, poc se’n pot dir, perquè posar-se a discutir la conveniència o no d’una necessitat és perdre el temps. Naturalment, podem parlar de com s’ha arribat ací; com el que era fa dos anys un dels sistemes bancaris més sòlids del món (Zapatero dixit, se’n recorden?) se n’ha anat avall fins al punt que ha calgut dur-lo a urgències, cames ajudeu-me, perquè la infecció no s’estenguera a tot Europa, posara fora de combat l’euro i fins i tot afonara les possibilitats de reelecció de Barak Obama (el president del país més poderós del món ja ho suggerí l’altre dia, amb lògica preocupació: el crack bancari espanyol afecta negativament els negocis de Milwaukee, i ací Milwaukee és una figura de llenguatge, perquè tot, l’Amèrica profunda inclosa, està interconnectat).

Algun dia ens n’explicaran els detalls, o els esbrinarem, però les línies generals d’aquest desastre estan prou clares, i no cal tornar a subratllar-les. És trist, amb tot, que el govern de l‘Estat haja insistit tant perquè Fernández Ordóñez o Rodrigo Rato no ens contaren la seua versió dels fets, que sens dubte hauria sigut interessant. Encara que ja ens podem fer el càrrec de com ha anat la supervisió de les nostres entitats financeres. Quan una professora de ballet sense cap coneixement d’economia arriba a formar part del nucli de decisió d’una caixa important, el que se’n pot seguir, més que El llac dels cignes, pot ser una versió orquestral de El gran macabre. I en això estem.

El fet és que hi ha aspectes d’aquest rescat que no poden passar sense comentari. El primer, l’actitud contradictòria d’un govern que porta mesos sense tocar vores. Fa la impressió que haurien volgut fer passar el rescat com una imposició dels homes de negre de Brussel·les. En tota mala notícia ha d’haver-hi un roí, i els hauria encantat que aquest fóra estranger. Però el personal de Brussel·les té prou sentit de les formes (qualitat que el govern espanyol es veu que no té en compte) per a no donar una ajuda a qui no la demana. El rescat del sistema financer espanyol és això, una ajuda de molts milions d’euros a un interés baix que s’haurien pogut utilitzar a fomentar inversions profitoses i que ha calgut desviar ací per a evitar mals majors. Vendre com una imposició el que no podia ser més que una petició d’auxili era una estratègia delirant. Naturalment, tant la UE com el Banc Central Europeu, com Obama i tutti quanti, han pressionat perquè els nostres governants s’engoliren d’una vegada el seu orgull de conquistadors toreros i feren la petició. Però l’han haguda de fer. La sempiterna creguderia que es gasten els qui ens manen només ha retardat –i empitjorat- el que ja era inevitable.

De moment, els valencians podem entretindre’ns considerant la nostra aportació

En el capítol de les puerilitats, qui s’ha emportat la palma ha sigut el president del govern, l’endemà de la intervenció, quan va declarar, tot fulero, que havia sigut ell, ni més ni menys, qui havia pressionat la Unió Europea (si no pots canviar la realitat, digues que la fas tu), i que no hi ha cap rescat, sinó una línia de préstecs tous que no afectarà l’estat de cap manera. I després de posar els punts sobre les is, se’n va anar tan desvanit a veure el futbol. Per descomptat, tota la premsa internacional de l’endemà n’anava plena, i al senyor Rajoy li han dit de tot menys bonic, com és de fàcil comprovació, mentre el ministre de finances alemany, Wolfgang Schäuble, es prenia la molèstia de recordar que una troika de membres de la Unió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu s’encarregarà de supervisar el bon ús de l’ajuda –i encara sort- i, de pas, que l’Estat complesca tots els seus compromissos, que en són molts i pesats. Li’n podem dir tomaca, si volem, però és una intervenció.

Tot això, ja veurem com acaba. De moment, els valencians podem entretindre’ns considerant la nostra aportació. Al capdavall, Bancaixa –per posar un exemple- es dedicà durant anys a finançar totes les desficaciades aventures de Zaplana i de Camps i a acumular deutes tòxics al dictat amb aquella alegria. Per allò de la concatenació de causes i efectes, que se’n diu, el forat de Bancaixa contribuí decisivament al de Bankia, i aquest a destapar el desastre financer espanyol, cosa que ha fet tremolar l’euro i fins i tot ha inquietat els votants de Milwaukee, per a desesperació del pobre Obama, que podria perdre unes eleccions perquè ni València ni Espanya ni Europa van bé. És a dir, que els valencians –per aquiescència o per omissió- hem contribuït bona cosa a fer del món un lloc ple d’emocions, sobretot per als parats d’ara i del futur. En podem presumir. Comptem, en primera línia, entre els artistes de la falla.