El salt de qualitat de l’Espanyol

L’Espanyol sempre ha estat un club de Primera Divisió; si ha caigut cinc cops a Segona en els seus anys 121 anys d’història ha estat per pagar els seus errors, com si fos una sanció autoimposada d’un any per mala gestió, res a veure amb la seva provada competitivitat i categoria respecte de molts equips de la Lliga. La condemna es produeix molt de tant en tant i acostuma a tenir efectes regeneradors i rehabilitadors, com ha passat aquesta vegada, quan molts dels protagonistes s’han sentit alleugerits per haver purgat els pecats de la passada temporada i fet les paus amb els aficionats, sovint ...

L’Espanyol sempre ha estat un club de Primera Divisió; si ha caigut cinc cops a Segona en els seus anys 121 anys d’història ha estat per pagar els seus errors, com si fos una sanció autoimposada d’un any per mala gestió, res a veure amb la seva provada competitivitat i categoria respecte de molts equips de la Lliga. La condemna es produeix molt de tant en tant i acostuma a tenir efectes regeneradors i rehabilitadors, com ha passat aquesta vegada, quan molts dels protagonistes s’han sentit alleugerits per haver purgat els pecats de la passada temporada i fet les paus amb els aficionats, sovint deixats de la ma de déu per l’administració municipal i del país. A vegades sembla fins i tot que penalitza políticament dir que un conseller o diputat és de l’Espanyol.

A Barcelona i a Catalunya els convé un bon Espanyol per fomentar la competitivitat i la rivalitat amb el Barça per més que els culers l’ignorin i només admetin com a rival el Madrid. El veïnatge ha d’actuar com a motor d’una rivalitat ben entesa que afavoreixi la mercadotècnia i l’oferta futbolística a la ciutat i també la diversitat i riquesa esportiva més enllà que pericos i barcelonistes no es puguin ni veure, com ha de ser i acostuma a passar entre els dos equips d’una mateixa metròpoli a tots els campionats d’Europa. Aquesta és una qüestió que és competència dels aficionats de cada club i, per tant, dels del Barça i l’Espanyol. Altra cosa és el criteri i la consideració que mereixin mediàticament, especialment a Catalunya.

La premsa esportiva ha estat substituïda en bona part per la premsa de club i el context juga a favor del Barça, perquè té més socis, més seguidors, més títols, més poder adquisitiu i més impacte que l’Espanyol. I, per revertir aquesta situació, els pericos necessiten fer un salt de qualitat en lloc de queixar-se pel tracte que reben; millor ser protagonistes pel joc i obligar que se’n parli als mitjans que nos pas reclamar quotes. Fer-se valer a través de la gestió i el joc és la millor recepta. L’ascens ha estat mèrit de l’entrenador Vicente Moreno i dels jugadors, i ara es tracta de no fer malbé la seva feina sinó de donar-li continuïtat i grandesa, sense complexos, una tasca que correspon al director esportiu, al CEO i també a l’amo, Chen Yansheng.

L’Espanyol ha estat notícia per ser un equip molt fiable i competitiu que ha sabut impulsar futbolistes del planter molt interessants com a solució de futur, i també com a incentiu per estimular els veterans que no acabaven de sortir de la depressió provocada pel descens a Segona. A dia d’avui Puado pot anar a sopar a la mateixa taula que Raúl de Tomás. Els jugadors han fet pinya al voltant de Moreno. I els aficionats pericos s’han tret el dol per tornar a reivindicar el Tamudazo i fer la guitza als culers en record del gol que va contribuir que el Barça perdés la Lliga 2006-2007. Ara, un cop reforçada la identitat i recuperada la rivalitat, li toca actuar al club i decidir què vol fer i què vol ser a Primera Divisió.

Acostumat a complir i a pagar sempre els deutes i els errors encara que suposi endeutar-se o baixar a Segona, tal vegada seria el moment d’aprofitar l’ascens per decidir quin ha de ser el futur de l’Espanyol.