Els tres madridistes d’Alfés

Alfés és un poble que apareix entre la boira a 13 quilòmetres al sud de Lleida, on viuen poc més de 300 habitants. Té una església romànica, destruïda durant la Guerra Civil i restaurada als anys vuitanta, dedicada a Sant Pere; una ermita per a Sant Salvador; una benzinera; un camp de futbol abandonat que encara conserva les xarxes de les porteries; un restaurant i tres aficionats del Reial Madrid. Però no tothom ho sap. “No! Aquí no hi ha cap madridista”, clama un home gran amb la pell arrugada abans de tancar, desconfiat, la contraporta del seu garatge i deixar el carrer una altra vegada desert.

El veí desinformat potser no ha anat últimament al Casal d’Alfés, l'únic restaurant del poble, una concessió municipal que regenta, des de fa tres anys, Gregorio Pifarré, un cuiner lleidatà de 48 anys, que es va atrevir a penjar a la barra del bar una banderola de l'equip blanc per explicitar les seves preferències futbolístiques. “I n'hi ha dos més al poble”, confessa en veu baixa un client. Al Casal d’Alfés, els dies de partit, ningú es vol posar al costat blanc al futbolí. I diumenge, quan quedin a sopar allà per veure el Reial Madrid-FC Barcelona, encara menys. Tots contra el Gregorio. A Alfés, tots els culers van a veure el Clàssic a la casa del madridista, que els dona de sopar.

Pifarré va fer el camí invers al dels joves que deixen el poble. Fa cinc anys va agafar el traspàs d'un local a Lleida on una nit, poc abans que obrís, es va calar foc a causa d'un curtcircuit. Ho va perdre tot. Va rebre una oferta d'un restaurant espanyol a Londres i, quan estava a punt d'emigrar, un conegut li va parlar d'Alfés. “Vaig venir a veure el lloc, em va semblar molt acollidor i aquí em tens”, resumeix, sempre darrere de la barra de zinc del restaurant. “Ara tenim un menú molt més ampli”, afirma.

A la nit, Pifarré gairebé sempre és a la cuina. “I si es posen pesats els del Barça ja m'hi quedo i no surto”, assegura. Els caps de setmana l'ajuda la seva filla Sara, que als 18 anys cursa el segon any del grau mitjà d'hostaleria a Lleida. L'única manera d'anar des d'Alfés fins a la ciutat en transport públic és amb l'autobús que passa cada dia a les vuit del matí, a la una, a les tres i a les set de la tarda i que agafa la carretera que baixa cap a l'autopista LL-2, la principal artèria d'entrada al sud de la ciutat.

“Abans, molta gent del poble treballava a l'autopista, altres a la benzinera, però el 90% de les persones d'aquí ara són pageses”, diu Hilari Guiu, des de fa vuit anys alcalde d'Alfés. El poble té una cooperativa de veïns que aporten oli d'oliva, carn o llet, entre altres coses. Fins fa poc l'agricultura de secà era el distintiu de la regió, però ara van començar a plantar també fruita, “que sí que requereix sistemes de regadiu”, explica Marc Bargués, el mecànic del poble. “Això em va portar al taller nous tractors per reparar, més petits”, agraeix.

A la taula que presideix la sala del restaurant al Casal, mentrestant, l'exalcalde Ramon Martí comparteix el sopar amb el seu amic José María Esteve, lleidatà de 71 anys i segon madridista que apareix al poble. A la televisió juga el Barça i Esteve aplaudeix quan el rival marca un gol. “La meva dona és d'aquí i hi vam venir a viure fa uns anys des de Lleida”, explica. “Quan vaig començar a veure futbol, el Madrid guanyava. Tenien el Gento, el Di Stéfano i me'n vaig fer aficionat”, explica. “Em pico molt amb el Ramon”, diu després de celebrar-li el gol rival davant dels morros. “Però sempre amb bon rotllo”, assegura Esteve. El seu fill se'n va anar a viure a Madrid per treballar en una de les grans consultores situades a les Cuatro Torres.

A Alfés no hi ha gairebé cobertura mòbil. Sí que hi ha una xarxa de wifi pública de l'Ajuntament. Al Casal hi baixen tots. Els regidors, l'alcalde, els ramaders més importants de la zona o l'agutzil, que degusta uns calamars mentre mira el futbol i parla de Pifarré: “Gran cuiner, bon bar, però és del Madrid! És l'única pena que té”. L'agutzil es diu Sebastià Ros i és un exramader de 61 anys que va canviar de feina perquè la cura dels vedells resultava esgotadora. Va ser el seu fill Adrià, massatgista del club d'hoquei sobre patins Vilasana i dels veïns d'Alfés, qui li va regalar la banderola a Pifarré. “Si hagués sabut que la penjaria allà no l'hi hauria donat”, diu.

Per moments el bar es converteix en un plató de tertulians. Que si un jugador és extrem o davanter centre, que la planificació de la plantilla, que les característiques d'un defensa lateral. El debat és profund i per moments tècnic, però no es veu cap samarreta del Barça. Ni tan sols en un dia de partit. Sí que hi ha alguns xandalls del CE Alfés, el club del poble que va aconseguir jugar a Segona o a Tercera Regional fins fa alguns anys. “La passió s'ha anat relaxant a mesura que ho vam anar guanyant tot”, diu un altre client.

En el camí que baixa cap al camp abandonat fa el seu exercici diari el tercer i últim aficionat del Reial Madrid que viu a Alfés. “M'agraden els dos equips, no ho diguis gaire fort per aquí!”, diu Ignacio Espasa, de 91 anys. Casa seva té més de quatre segles. És un dels monuments del poble, anomenat Casa dels Doctors, una de les poques façanes que va sobreviure a les destrosses de la Guerra Civil. Totes les altres són força noves. A pocs quilòmetres d'Alfés hi ha un aeròdrom que va tancar fa quatre anys i que mai va arribar a ser aeroport comercial per qüestions mediambientals i que va servir de base, durant la guerra, per a l'exèrcit republicà. Espasa, que en aquells dies tenia sis o set anys, recorda un combat d'avions al cel del seu poble. “Aquí dalt”, assenyala amb el dit.

El vell Espasa, que ja baixa poc al Casal, però que no es perd cap partit per televisió, assegura que Joaquín Murillo, exdavanter del Reial Valladolid CF i de la selecció, i Isacio Calleja, defensa de l'Atlètic de Madrid, campió d'Europa el 1964 amb Espanya, es van entrenar al camp d'Alfés mentre feien el servei militar obligatori. Ell va jugar 15 anys amb el seu germà Pepito per a l'equip del poble en totes les posicions. El seu últim partit va ser com a porter, recorda, i mostra els primers mitjons de futbol que va fer servir. “Tenen 70 anys”, diu mentre ensenya les mitgetes blaugrana. Com a Esteve, el va captivar el Madrid d'Alfredo Di Stéfano.

El futbol és una excusa per seguir sent amics a Alfés, un punt de trobada. “Quan anem al restaurant, venim a sopar unes 30 o 40 persones. Això no passa a cap poble”, afegeix l'agutzil Ros, l'home que està pendent de gairebé tot. "A Alfés no passa res. És molt tranquil". Però quan passa, l'agutzil és qui se n'ocupa: del subministrament d'aigua, de la il·luminació. "Quan la gent té un problema truca a la porta de casa meva". Encara que no es deixen endur per la desmesura quan veuen un partit de futbol, prefereixen no veure una samarreta del Reial Madrid. Gregorio Pifarré mai s'ha atrevit a posar-se-la. “Si aquest cap de setmana molesten, em tanco a la cuina”, diu, en referència al partit que diumenge a les nou del vespre disputaran el Reial Madrid i el FC Barcelona al Santiago Bernabéu. Encara no ha pogut veure un partit en aquest estadi. Ell els juga des dels fogons i, de tant en tant, surt a la sala a cridar un gol. L'especialitat de la casa continuen sent els cargols a la llauna.