Rubi deixa l’Espanyol amb un pam de nas

Joan Francesc Ferrer Sicília, conegut com Rubi, ha deixat l’Espanyol amb un pam de nas i se n’ha anat al Betis. L’afició se sent traïda perquè el considerava un dels seus, un periquito de soca-rel després de l’entusiasme i determinació amb què va guiar l’equip fins a Europa. Només Rubi semblava creure en l’Espanyol quan no s’omplia ni la meitat de la grada de Cornellà-el Prat.

Hi va haver un moment en què l’Espanyol fins i tot va témer pel descens a Segona Divisió. No va ser poca la broma que es va fer amb els espanyolistes quan el Girona anava per davant i es parlava de les seves aspir...

Joan Francesc Ferrer Sicília, conegut com Rubi, ha deixat l’Espanyol amb un pam de nas i se n’ha anat al Betis. L’afició se sent traïda perquè el considerava un dels seus, un periquito de soca-rel després de l’entusiasme i determinació amb què va guiar l’equip fins a Europa. Només Rubi semblava creure en l’Espanyol quan no s’omplia ni la meitat de la grada de Cornellà-el Prat.

Hi va haver un moment en què l’Espanyol fins i tot va témer pel descens a Segona Divisió. No va ser poca la broma que es va fer amb els espanyolistes quan el Girona anava per davant i es parlava de les seves aspiracions de ser el segon club de Catalunya. Tot anava tan bé a Montilivi que els periodistes ens omplíem la boca amb Miami.

Rubi no es va rendir mai i a cada derrota responia que no trigarien a tornar a guanyar i a competir com quan va arrencar la Lliga. L’Espanyol sabia que havia de sumar punts des de l’inici per agafar confiança i distància per quan vinguessin les lesions i el cansament, els rivals es recuperessin i es constatés que la plantilla blanc-i-blava era curta, molt ben optimitzada per Rubi.

La fe de l’entrenador va moure muntanyes i l’Espanyol va deixar de ser un equip anònim a la classificació fins a aconseguir una plaça per a la Lliga Europa, un deute pendent al club, encara dolgut per les derrotes a les finals de Leverkusen i Glasgow. Rubi va fer veure que no hi havia res millor a la vida que ser de l’Espanyol.

I ara que tot l’espanyolisme havia acabat rendit als peus de Rubi, fins i tot els més descreguts, enamorats tots del seu guia espiritual, el tècnic fitxa per substituir Quique Setién. Hi ha gent a Cornellà-el Prat que treu foc pels queixa’ls, sobretot el director esportiu, Òscar Perarnau, el defensor de Rubi quan anaven mal dades a l’Espanyol.

Rubi es va equivocar si no va avisar Perarnau que se sentia alliberat i que se’n podia anar després de fer la feina ben feta si li arribava l’oferta d’un club que li agradés, com ha passat amb el Betis. No és un detall qualsevol en un entrenador que té fama de senyor, bona persona i que està ben considerat, especialment pels seus jugadors, com s’ha vist a l’Espanyol.

Ara bé: té tot el dret d’anar-se’n per millorar en els terrenys econòmic i esportiu, conscient, d’altra banda, que difícilment podria repetir l’èxit de la temporada passada, sobretot perquè alguns dels seus millors futbolistes poden ser traspassats per necessitats pressupostàries de la institució que dirigeix Mister Chen: parlem de Borja Iglesias, Mario Hermoso o Marc Roca.

Hi haurà qui el consideri un mercenari i que pensi que ha enganyat l’Espanyol ‒i si voleu, que no l’ha estimat mai de veritat‒. Els diners han estat decisius certament, perquè passarà de cobrar d’un a tres milions amb el canvi i, per tant, era molt difícil dir que no al Betis per més greu que li sàpiga deixar l’Espanyol. El mateix va fer quan va deixar l’Osca després de portar-lo a Primera.

Tampoc s’ha d’oblidar que va sortir del Barça per no fer d’acompanyant i viure la vida al Camp Nou. Això vol dir que la decisió de Rubi s’ha d’entendre des del punt de vista econòmic i també professional, ja que suposa un salt qualitatiu important a la vida del tècnic de Vilassar de Mar. Va ser el líder a El Alcoraz i també al RCD Stadium, i ara ho vol ser al Villamarín.

Ara s’ha de veure com reacciona l’Espanyol, perquè la sortida de Rubi revela també que l’entitat no té poder de seducció ni s’ha consolidat encara com un dels clubs forts del campionat, incapaç de retenir les seves figures, fins i tot un entrenador que s’identificava amb l’escut de l’Espanyol.

No s’acaba de veure clar quines són les aspiracions de l’Espanyol, la seva manera de capitalitzar-se, el seu pla de negoci, ni la forma de consolidar-se i expandir-se a la Lliga i a Europa. No ser capaç de retenir Rubi, ni tan sols de fer-lo dubtar, és un signe d’impotència i debilitat, no només de frustració i de ràbia per a l’Espanyol.