Visca la gestora!

Encara que és propietat dels socis, el Camp Nou pertany als jugadors, no als directius ni als candidats del Barça. No hi va haver partit a l'estadi, sinó que es va oficiar un simulacre de debat desmanegat, sense notícies, decebedor si es té en compte les expectatives que havia despertat, sobretot per la compareixença del fugisser Bartomeu. No va haver-hi futbol ni gols i el joc brut va ser tan predictible que es va enyorar la junta gestora. El to difícilment aixecarà l'ànim del soci que no troba la manera d'enganxa...

Encara que és propietat dels socis, el Camp Nou pertany als jugadors, no als directius ni als candidats del Barça. No hi va haver partit a l'estadi, sinó que es va oficiar un simulacre de debat desmanegat, sense notícies, decebedor si es té en compte les expectatives que havia despertat, sobretot per la compareixença del fugisser Bartomeu. No va haver-hi futbol ni gols i el joc brut va ser tan predictible que es va enyorar la junta gestora. El to difícilment aixecarà l'ànim del soci que no troba la manera d'enganxar-se a les eleccions i dubta sobre si val la pena anar a votar. Fins i tot pot ser que augmentin els indecisos i baixi més l'índex de participació del 18-J. El context afavoreix els que ja tenen la papereta preparada i, per tant, Bartomeu.

Auster i rígid, inintel·ligible de vegades en l'expressió i la vocalització, Bartomeu es va omplir la boca amb el triplet i en va tenir prou per salvar la situació compromesa que es presentava majúscula davant els atacs de Laporta. Tot i ser un mal comunicador, Bartomeu va marcar el camp des de la sortida amb un atac per sorpresa a Laporta, al qual va acusar de presentar un “programa molt senzill i poc treballat” i el va qüestionar professionalment: “Sembla mentida que siguis advocat”. Es va quedar tan fresc, que va sentenciar: “El cas Neymar acabarà en res; és un tema menor”.

Malgrat que va sortir d'escena molt eufòric, a Laporta se’l va veure apagat, com si el preocupés més guanyar-se els barcelonistes indecisos, inclosos els institucionalistes, que agitar els renovadors, molt pendent sempre de la càmera, excessivament desaparegut i romàntic, només convincent quan es va referir a l'acció de responsabilitat, obstinat a personalitzar la gegantesca obra del Barça. No va marcar les diferències que es preveien en un terreny que l’afavoria davant de Bartomeu.

Freixa va estar més còmode i lúcid, segurament el més seductor, també el més entabanador segons el parer dels seus adversaris, i Benedito va resulta molt previsible, únicament devastador quan es va posar seriós amb Qatar. El món a l'inrevés: Freixa va neutralitzar Benedito de la mateixa manera que Bartomeu va aguantar Laporta. El futbol és un misteri, i més al Barça, que ha aconseguit que un argentí, més ahir al Camp Nou que la de Luis Enrique: “El triplet ja és història un brasiler i un uruguaià guanyessin la Lliga, la Copa i la Champions. Cap frase va ressonar, volem aconseguir el sextet”. Si s'ha de jutjar pel debat, pel combat nul, al soci el que més el preocupa és que el president que surti no ho faci malbé. I no hauria de ser així; el Barça és més que un club.