La quietud de Laporta i el rigor de Reverter

No és fàcil seguir i entendre Laporta. Al voltant del president del Barça i de les seves decisions hi ha la sensació d’improvisació, a vegades fins i tot de contradicció, i, malgrat tot, també d’una certa comprensió per la dificultat que representa fer-se càrrec d’un club, d’un equip i d’un estadi en un moment delicat, segurament un dels més complicats de la seva història des de la seva creació el 1899.

La idea de “Ho tornarem a fer” que va vendre a la campanya electoral, avalat pel seu mandat del 2003 al 2010; la pancarta del Ber...

No és fàcil seguir i entendre Laporta. Al voltant del president del Barça i de les seves decisions hi ha la sensació d’improvisació, a vegades fins i tot de contradicció, i, malgrat tot, també d’una certa comprensió per la dificultat que representa fer-se càrrec d’un club, d’un equip i d’un estadi en un moment delicat, segurament un dels més complicats de la seva història des de la seva creació el 1899.

La idea de “Ho tornarem a fer” que va vendre a la campanya electoral, avalat pel seu mandat del 2003 al 2010; la pancarta del Bernabéu en què explicitava les ganes que tenia de tornar a veure el Madrid; i aquella il·lusió que exhibia quan afirmava que era l’únic capaç de fer que Messi continués al club blaugrana, el van portar de nou a dirigir el Barcelona.

Va ser difícil per als altres candidats, Víctor Font i Toni Freixa, portar-li la contrària, qui més qui menys va recordar més les eleccions del 2003 que les del 2015 i no va sortir cap drap brut en contra del carismàtic Laporta. Va saber seduir i convèncer els que manen i els que paguen, i la majoria de socis se’l va creure per valent, per culer i per ser també el representant de Cruyff.

Va saber guanyar després de generar un clima favorable i d’imposar-se als debats perquè ningú va trobar la manera de fer-li pessigolles en un contenciós que es va plantejar com un assumpte personal: la qüestió era Laporta sí o no. La crítica no va tenir ressò, o es va titllar d’extemporània, i els que no el van votar es van amagar o se’ls va acusar de tenir interessos al Camp Nou.

Laporta va fer de Messi. Qui s’atrevia a parlar malament de l’un i de l’altre al Barça? Messi se’n va anar sense que s’hagi entès encara si va ser per calés, per no haver fet un bon equip o pel crèdit de la Lliga, o per tot plegat una mica; al Madrid se’l va a veure sovint per fer negocis plegats; i per ara el Barça torna a ser certament el mateix dels inicis del mandat 2003-2004.

La diferència és que avui només té deutes, no hi ha cap Ronaldinho per fitxar, tampoc es pot demanar consell a Cruyff i els directius han perdut poder i protagonisme respecte dels avaladors, que són els que tallen el bacallà al Camp Nou. Tampoc s’ha sabut mai del cert què va passar abans i després que Jaume Giró, avui conseller d’Economia de la Generalitat, toqués el dos del Barça.

No hi ha encara perspectiva per cosir el relat, i per tant, lligar-ho tot plegat en un argumentari que qüestioni la gestió de Laporta sembla precipitat, o tan inoportú com ho era a les eleccions de març criticar Laporta. Haver canviat d’idea, o haver fet creure una cosa i després fer-ne una altra, no es considera punible quan es tracta de sobreviure al llegat nefast que va deixar la junta de Bartomeu.

Així és que Laporta va dient i va fent, sense que sàpiga gaire bé què toca fer perquè l’equip reaccioni, malparat com està a la Lliga i a la Champions. Hi ha moltes ocurrències i poques idees al voltant del Barça. I el xivarri engrandeix més la figura de Laporta. A falta de líders, Laporta. A falta d’alternatives, Laporta. A falta de credibilitat, Laporta. El barcelonisme gira al voltant de Laporta.

I Laporta ha dit que Koeman seguirà d’entrenador després d’haver confessat que la seva continuïtat era insostenible pel 3-0 de Lisboa. I si Koeman és el paraigua de Laporta, qui li aguanta el mànec des de la visita al Metropolitano és ara Jordi Cruyff. La pressió en els partits contra el València, el Dinamo de Kíev i el Madrid passarà a ser per als jugadors i els capitans Piqué i Busquets.

Hi ha temps, doncs, per buscar i saber quin és el tècnic meitat holandès meitat alemany que li agrada a Laporta —si és que Xavi no li acaba der fer el pes—, sempre que tingui el vistiplau dels que porten els comptes: la figura de Ferran Reverter transmet seriositat, fiabilitat i confiança, a dins i a fora del Camp Nou. Així és que, mentrestant, s’imposa la política d’esperar, defensar, estalviar i dissimular com sap fer també molt bé Laporta.

Ningú coneix més bé el joc de posició, possessió i pressió que el mateix Laporta. El problema és que la seva presidència i reelecció s’expliquen per la seva ànima de davanter i no per l’èpica d’un central que, per l’edat i per la descompressió de l’equip, ha hagut de recular com Piqué. Aquest és el repte: tornar-ho a fer després de saber que Laporta ja no fa de Laporta. I això no és fàcil d’entendre.