Els últims dies de Juana Rivas a Carloforte
El petit poble a Sardenya, on avui arriba Francesco Arcuri amb els seus dos fills, va assistir a la ruptura de la parella que va derivar en el gran cas mediàtic
Quan arriba l'hivern, adverteixen a Carloforte, cal tenir molt clar que un vol viure aquí. El camí més ràpid des de Granada fins a aquest petit port de l'illa de Sant Pietro, a Sardenya, pot trigar més de deu hores. Per arribar a la localitat, de només 6.500 habitants, cal volar fins a Càller, fer escala a Roma, recórrer 100 quilòmetres amb cotxe fins al port de Calasetta i navegar 45 minuts a bord d'un ferri que passa cada hora i mitja. Juana Rivas va fer el camí invers amb els seus fills fa un any i mig per no torna...
Quan arriba l'hivern, adverteixen a Carloforte, cal tenir molt clar que un vol viure aquí. El camí més ràpid des de Granada fins a aquest petit port de l'illa de Sant Pietro, a Sardenya, pot trigar més de deu hores. Per arribar a la localitat, de només 6.500 habitants, cal volar fins a Càller, fer escala a Roma, recórrer 100 quilòmetres amb cotxe fins al port de Calasetta i navegar 45 minuts a bord d'un ferri que passa cada hora i mitja. Juana Rivas va fer el camí invers amb els seus fills fa un any i mig per no tornar. “Era molt jove, van tenir una crisi sentimental molt forta, com li passa a tanta gent. Ho sabíem tots. Ella va tenir necessitat d'estar amb els seus, però després, a Espanya tot es va torçar”, assenyala l'Stefano, amic de la parella, assegut al porxo de l'hostal rural que tots dos van regentar durant 3 anys.
A la bústia del seu negoci, un petit hotel rural envoltat de vinyes al qual s'arriba a través d'una sinuosa pista de terra a cinc quilòmetres del port, encara apareix el cognom de tots dos: Arcuri/Rivas-Gómez. Des que ell se'n va anar de Granada per intentar recuperar els seus fills fa un mes i mig (feia un any i mig que eren amb la mare, que els hi va portar esgrimint que se n'anava de vacances), l'hostal ha anat fent amb l'ajuda d'una dona i del mateix Stefano, que aquest matí pinta en lletres ben grans el nom del negoci en un dels murs blancs. No sembla que vagi massa bé. L'absència d'Arcuri no hi ha ajudat. El dimarts al matí només hi ha un client, que estén la roba davant de l'hort. Durant el dia s'espera que arribi Arcuri amb els seus dos fills. Aquí començarà una altra fase de la història, amb serveis socials italians pel mig i una greu denúncia per maltractament físic –puntades, agafades pel coll i empentes- i psicològic tramitada a Espanya el 12 de juliol del 2016 que arribarà en els propers dies a Itàlia.
La veritat del cas de Juana Rivas, si és que n'hi ha, es troba en una complicada zona de grisos construïda a Carloforte durant els anys que tots dos van compartir aquí: un poble a la preciosa illa de Sant Pietro, 10 quilòmetres al sud de Sardenya, colonitzat pels genovesos al segle XVIII (el seu dialecte és semblat al genovès). El relat aquí no està tan exaltat com a Espanya. El poble va assistir als 4 actes. Reconciliació, un segon fill, crisi i ruptura. Per Arcuri no hi ha tatxa. La Juana l'aprecien tots, els agradava la seva extraversió. Però cap dels seus coneguts a Carloforte –set persones consultades- entén què va poder portar Rivas a “segrestar” els nens i denunciar el seu marit.
L'Stefano, amic de tots dos, molt ponderat en les seves opinions i una de les persones que la Juana va assenyalar com a testimoni de les agressions, parla d'una història d'amor destrossada entre dues persones que van començar a notar la diferència d'edat (15 anys). “Ell preferia estar a casa, guardar les energies per al negoci, els nens… Ella era més jove, i podia sortir a prendre alguna cosa a les nits i estar bé l'endemà. Sempre va ser una bona mare, com ell… i és clar que van haver de tenir baralles, però mai vam veure cap senyal de violència, i aquestes coses no passen inadvertides en un cercle així”.
Va haver-hi un precedent. Francesco Arcuri va ser condemnat per maltractament el 2009. Ella va necessitar "assistència facultativa", segons la sentència. Tres mesos de presó i una ordre d'allunyament a 200 metres de la seva parella. Va passar a Granada i va acceptar la pena per accedir a un règim de visites que no li impedís veure el seu fill, sempre ha sostingut ell. Després tot es va arreglar, van tornar i van tenir un altre fill. Però a Carloforte no ho van amagar. Tots dos ho van explicar alguna vegada amb certa naturalitat, recorda Stefano. “Va ser una discussió una nit que ella havia tornat tard de festa [a les 5.30, segons la sentència], potser havia begut. Però el normal en una situació així. Tots dos van explicar com va ser i que, com que hi va haver una petita lesió i hi va intervenir la policia, la cosa va tirar endavant gairebé de manera automàtica”, explica amb una veu pausada i intentat temperar la situació perquè no perjudiqui els nens.
Al poble, on és fàcil sentir crítiques al Govern i als tribunals espanyols per com s'ha gestionat el cas, diversos coneguts sostenen la mateixa versió i invoquen un xoc d'estils de vida diferents i una parella en crisi que assistia a la seva pròpia descomposició. A ella li agradava més sortir per aquí, com corrobora l'Antonello, l'amo d'un restaurant que sempre la veia per aquí quan tancava. A ell, portar una vida més tranquil·la. Res estrany a aquestes edats. Per això ningú carrega les tintes contra la Juana, tots els comentaris van acompanyats d'alguna paraula d'estima. No obstant això, no donen crèdit a la versió del maltractament.
Romano Veronese, que regenta una botiga de bijuteria i records i és amic de tots dos, parla d'Arcuri com un “un pare exemplar” i un home “culte i tranquil”. “És completament fals que li pegués. És la persona més pacífica que conec”, assenyala. Llavors, per què va acabar així? “Ella és molt alegre, li agradava sortir i entrar [alguna cosa que corrobora Antonello, el propietari d'un restaurant que la veia passar moltes vegades quan ell tancava]. Però potser últimament no es trobava bé a Carloforte, pot ser que al final es deprimís i va prendre aquesta decisió estant mal aconsellada”, apunta. El mateix que assenyala Agostino, alcalde durant 10 anys de la localitat i amic d'Arcuri. “Això de de la violència és tot mentida”.
La parella va criar aquí els seus dos fills. Un anava a classes de kungfu i l'altre de música, assenyala una amiga de tots dos la mare de la qual va cuidar d'un dels petits en algunes ocasions. “Ell era un bon pare i ella una noia molt vivaç. Però digue'm una cosa, si això que diu ella és veritat, per què cap de nosaltres ens ens en vam adonar? Vam estar molt a prop i no va haver-hi cap indici”, explica a les portes del seu negoci prop de les dotze de la nit del dimarts, les últimes hores de la temporada a Carloforte i el començament d'una nova carpeta del cas de Juana Rivas i Francesco Arcuri.