Un entrenador total anomenat Valverde

La vida del Barça depèn dels gestos de Messi. Els aficionats miren si el 10 somriu molt, poc o gens, observen com de fort estén la mà a Bartomeu quan no l'evita, i es pregunten si ja ha parlat amb Valverde. No s'espera cap bona notícia de la directiva, el mercat de fitxatges no il·lusiona i a l'espera de completar la plantilla ja se sap més o menys quin serà l'equip titular. La rutina d'una oposició ja amortitzada tampoc ajuda a millorar els ànims, de...

La vida del Barça depèn dels gestos de Messi. Els aficionats miren si el 10 somriu molt, poc o gens, observen com de fort estén la mà a Bartomeu quan no l'evita, i es pregunten si ja ha parlat amb Valverde. No s'espera cap bona notícia de la directiva, el mercat de fitxatges no il·lusiona i a l'espera de completar la plantilla ja se sap més o menys quin serà l'equip titular. La rutina d'una oposició ja amortitzada tampoc ajuda a millorar els ànims, de manera que no queda més remei que vigilar l'argentí i preguntar a l'entrenador per saber què li espera al Barça després del desplegament de mitjans del Madrid.

Encara que Bartomeu i Rosell s'han encadenat a Neymar, l'èxit del barcelonisme ha estat a costa de la salut de Messi i la capacitat del tècnic per treure'n el màxim rendiment, circumstància que es va constatar amb Luis Enrique després de la crisi d'Anoeta. Aquell equip va manar fins que va durar la màgia de Messi, Luis Suárez i Neymar, i l'energia de Lucho. L'entrenador es va desgastar, l'equip es va resumir en el trident i ara caldrà tornar a començar amb un altre tècnic i una nova versió de Messi. Abans que recuperar forces, per tant, s'imposa recuperar el sentit del joc i també l'institucional, la necessitat de tornar a ser reconeixibles.

No va parlar de Luis Enrique, ni de Guardiola, tampoc de Cruyff. Va obviar la paraula trident i tampoc es va referir al 4-3-3 o al 4-2-3-1

I en aquest context convé interpretar la compareixença de Valverde. No va parlar de Luis Enrique, ni de Guardiola, tampoc de Cruyff. Va obviar la paraula trident, tampoc es va referir al 4-3-3 o 4-2-3-1 i va remetre als jugadors que hi són i no als que poden arribar o marxar, sense esmentar la directiva, senyal de confiança i respecte, gens de pors ni de grandiloqüència, conscient de la situació en la qual es troba el Barça. El Txingurri en va tenir prou amb dir que se sent “responsabilitzat” pel llegat rebut, còmode per haver d'“atacar” i molt content amb la plantilla actual: “No he demanat cap fitxatge de moment”, ni el de Verratti ni el de Paulinho.

Encara que és moderat i contingut, i pot ser que fins i tot poc espontani, Valverde va saber estar en una sala presidida per la cúpula esportiva del club, amb Albert Soler i Pep Segura, i acompanyat de Robert Fernández, mentre escoltaven Gerard López i Urbano Ortega. No s'ha sentit mai un heroi, ni té vocació de tècnic transcendent, sinó que exerceix amb normalitat i intel·ligència; corregeix de manera tranquil·la i positiva; utilitza un to serè, modest i alhora optimista; i se sap que és ordenat i metòdic, sempre disposat a crear bones dinàmiques de grup, una prioritat avui al Barça. Encara que no se sap què passarà amb el club, ningú dubta que li anirà bé la sensatesa de Valverde.

Fuig del populisme com de la pesta, fins i tot quan se li pregunta per Messi, l'únic futbolista amb el qual va saber tenir un punt i a part en la roda de premsa

L'extècnic de l'Athletic va ser conseqüent amb la seva manera de ser, un tipus total que no necessita omplir-se la boca per parlar de futbol i defensar la seva obra, sinó que està avalat pels seus exjugadors i gent com Zubizarreta, Guardiola o Xavi. Fuig del populisme com de la pesta, fins i tot quan se li pregunta per Messi, l'únic futbolista amb el qual va saber tenir un punt i a part en la roda de premsa, quan va afirmar que era un alleujament no tenir-lo com a rival, signe d'admiració, no de submissió, cosa que el 10 sempre agraeix. Valverde sap que comptar amb el número 1 no significa tenir també el millor equip, de la mateixa manera que exigeix, d'altra banda, no rendir-se a un Madrid plenipotenciari.

Cap de les seves reflexions mereix, en qualsevol cas, més atenció per calibrar el seu bon criteri que la que fa referència a la seva situació: “Al cap i a la fi, jo també estic debutant en això”. Una invitació a esperar, a desdramatitzar i també a no pontificar, com s'acostuma a fer en un club extremista com el Barça. El repte és “intentem-ho” sense enganyar ningú, el millor punt de partida després d'un temps de trampejar i aparentar al Camp Nou, protegit com està el barcelonisme en la nostàlgia o en Messi. Ja renovat, el de Rosario afronta un any decisiu en vigílies del Mundial. Valverde sap segur que l'èxit del 10 depèn que tingui un bon Barça.