Qui és qui en l’intent de cop d’Estat a Turquia?

El primer ministre, Binali Yildirim, va prendre les regnes del Govern el maig passat, en substitució d'Ahmet Davutoglu, forçat pel president turc Recep Tayyip Erdogan a renunciar al seu càrrec per considerar-lo poc partidari dels seus plans de convertir Turquia en una república presidencialista. Yildirim és un home de provada lleialtat al president turc, a qui ha acompanyat des de la seva època com a alcalde d'Estambul en la dècada del 1990. Fins al seu nomenament com a primer ministre va exercir de ministre en diversos governs de l'AKP.

L'actual cap de l'Estado Major, Hulusi Akar, va s...

El primer ministre, Binali Yildirim, va prendre les regnes del Govern el maig passat, en substitució d'Ahmet Davutoglu, forçat pel president turc Recep Tayyip Erdogan a renunciar al seu càrrec per considerar-lo poc partidari dels seus plans de convertir Turquia en una república presidencialista. Yildirim és un home de provada lleialtat al president turc, a qui ha acompanyat des de la seva època com a alcalde d'Estambul en la dècada del 1990. Fins al seu nomenament com a primer ministre va exercir de ministre en diversos governs de l'AKP.

L'actual cap de l'Estado Major, Hulusi Akar, va ser nomenat el  2015 durant el Consell Militar Suprem, la reunió entre les cúpules del Govern i les Forces Armades que cada any decideix les promocions i expulsions de l'Exèrcit. Precisament la d'aquest any es preveia complicada, d'acord a diverses informacions, l'Executiu hauria preparat un pla per retirar de l'estament castrense nombrosos militars contraris als governants turcs. El major mèrit d'Akar ha estat precisament el seu perfil baix i el seu silenci durant els judicis contra presumptes trames colpistes que, entre el 2007 i el 2014, van delmar la cúpula militar. D'aquí i perquè Erdogan el sentia un home proper o almenys tolerant amb els islamistes va ser escollit per al lloc. Els colpistes el van retenir com a ostatge.

Fethullah Gülen, que viu en un exili autoimposat des del cop militar del 1997 contra el govern islamista de Necmettin Erbakan, dirigeix una comunitat islàmica que va començar a estendre's els anys vuitanta fins a convertir-se en una gran xarxa a la qual estaven afiliats nombrosos empresaris i buròcrates i que comptava amb una vasta estructura de mitjans de comunicació i escoles. Aliat amb Erdogan durant els seus primers deu anys al capdavant del poder, els gülenistes es van infiltrar a la judicatura, la policia i segons algunes fonts en part també a les Forces Armades, encara que en un nombre reduït. Aquests buròcrates van ajudar el govern islamista a reduir el poder dels militars, però posteriorment Erdogan va fer un gir contra el seu aliat, a qui acusa de dirigir una organització terrorista que vol enderrocar-lo del poder. Milers de policies, jutges i fiscals presumptament membres de la confraria han estat expulsats dels seus càrrecs, i mitjans de comunicació i empreses gülenistes intervingudes pel Govern.

El partit de Kemal Kiliçdaroglu, el Republicà del Poble (CHP, en les seves sigles turques, socialdemòcrata), ha estat taxativa en rebutjar l'intent de cop militar, però no per sintonitzar precisament amb Erdogan. A l'inrevés, aquesta formació, hereva directa del partit únic fundat per Atatürk, no ha deixat de denunciar el poder cada vegada més omnímode que anava atresorant el president islamista. Principal líder de l'oposició des del 2010 –oposició laica, contrària, entre d'altres coses, a la islamització de les escoles-, la falta de carisma de Kiliçdaroglu ha jugat en contra seu, impedint-li augmentar el cabal de vots. No obstant això, ha aconseguit modernitzar el partit i allunyar-lo de l'estament militar, més kemalista, en el qual es va instal·lar el seu antecessor al capdavant del CHP, Denis Baykal. En pronunciar-se ahir sobre l'intent colpista, Kiliçdaroglu va ser taxativa en defensar l'ordre constitucional: "Turquia ha sofert molt en el passat a causa dels cops d'estat. Estem amb la democràcia i la República".

De formació tecnòcrata, estret col·laborador de Necmettin Erbakan —el precedent islamista del Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP, en les seves sigles en turc)— i posteriorment d'Erdogan, Abdula Gül va ser ministre d'Exteriors, i es va ocupar de les converses per a l'adhesió amb la UE i la qüestió xipriota; i es va convertir en el primer president islamista del país el 2007, malgrat els intents del Tribunal Constitucional turc d'impedir-ho, anul·lant la primera ronda de la votació. Superada aquesta petita crisi política, durant el seu mandat –institucional, d'escàs contingut polític-, Gül va desplegar la catifa vermella que va permetre a Erdogan arribar a la prefectura de l'Estat, gràcies a un referèndum per triar aquest càrrec per votació directa. El 2010, va aprovar una reforma parcial de la Constitució que, entre d'altres aspectes, limitava el poder polític dels militars sobre la vida civil. Fins ahir, quan faccions descontentes de l'Exèrcit van posar altra vegada Turquia a la vora de l'abisme. A través de FaceTime com Erdogan, Gül va condemnar el cop afirmant que Turquia “no és un país d'Amèrica Llatina ni d'Àfrica”.