Luis Enrique actualitza el model del Barça

Quan l'expresident Joan Laporta el va confirmar com a entrenador del Barcelona, el 2008, Pep Guardiola es va proposar assajar una petita innovació futbolística. Per això, amb Tito Vilanova i el llavors preparador físic Paco Seirul·lo —ara responsable de l'àrea de metodologia i reconegut per tots com el guru de l'estil blaugrana—, es van passar un munt d'hores davant de l'ordinador i del televisor revisant partits de futbol de l'últim segle. I van extreure la conclusió que el joc es reduïa a tres fases: l'atac, que es fe...

Quan l'expresident Joan Laporta el va confirmar com a entrenador del Barcelona, el 2008, Pep Guardiola es va proposar assajar una petita innovació futbolística. Per això, amb Tito Vilanova i el llavors preparador físic Paco Seirul·lo —ara responsable de l'àrea de metodologia i reconegut per tots com el guru de l'estil blaugrana—, es van passar un munt d'hores davant de l'ordinador i del televisor revisant partits de futbol de l'últim segle. I van extreure la conclusió que el joc es reduïa a tres fases: l'atac, que es feia amb tres o quatre jugadors; la defensa, que s'executava amb sis o set (i gairebé mai s'involucraven els uns en la tasca dels altres); i el contraatac. Tot això amanit amb la versatilitat dels sistemes de joc. “Però Pep volia una cosa nova, una cosa diferent”, relaten des del Barça; “i com que els tres estimaven la possessió de la pilota a través de la passada, van decidir que s'havia de partir d'aquí”. Però per fer que això fos possible, havien d'aconseguir ser superiors a totes les zones del camp. La idea, llavors, passava per defensar i atacar amb deu jugadors per generar aquestes superioritats. Aquesta proposta, però, no atenia al contraatac. Una cosa que sí que ha fet Luis Enrique.

Amb el suport de les innovacions tecnològiques, Guardiola també va descobrir que en analitzar les càrregues físiques era molt pitjor córrer 50 metres cap enrere que 10 cap endavant quan es perdia la pilota, de la mateixa manera que per atacar era millor recular un pas per reorganitzar-se que no pas córrer en vertical sense solta ni volta. La combinació de totes aquestes premisses va originar el futbol del Barça de Guardiola. “En ocasions es qualificava el joc de lent o avorrit, però és lògic que això passés, perquè volia i anteposava la unitat, amb deu jugadors prop de la pilota. I això requereix el seu temps organitzatiu”, convenen des de l'entitat blaugrana. La filosofia, que recollia els trets del futbol de Johan Cruyff, ja estava renovada. I va ser per això que Andoni Zubizarreta, llavors director esportiu, va dir en una de les seves primeres entrevistes: “El model i la idea no es discuteixen, sinó que evolucionen permanentment”. Un concepte que, amb els seus ajudants, es van esmerçar a complir rigorosament mentre van estar en el càrrec, destituïts fa poc més d'un any.

“Guardiola era evolució constant”, el defineixen des del Barça. Per això el dia que va comunicar la seva decisió d'abandonar el club, des de l'àrea esportiva es va decidir incorporar Seirul·lo en metodologia per ajudar a remodelar l'equip de Wembley que va guanyar la Champions del 2011, tant en noms com en joc. I van observar que hi havia una forta tendència instaurada en els rivals, que els regalaven les bandes perquè no hi havia rematadors i poblaven els passadissos interiors per anul·lar l'efecte de Messi com a fals 9. “Calia buscar altres registres a l'equip, amb un davanter que fixés els centrals i rematés per alliberar Messi, i un altre que introduís el desequilibri per la banda contrària”, expliquen des del club.

A Gavà tot es va reactivar

Aquesta tesi no es va poder completar per la mort de Tito i que va quedar entretallada amb el Tata Martino, que tot i que va respectar la idea, pensava en jugadors diferents (Vergini, llavors a Newell’s i ara al Getafe, entre d'altres). “Perquè en canviar els extrems, que ja no serien d'anada i tornada com els que hi havia, l'equip reclamava un perfil diferent dels migcampistes, més treballadors i amb desplegament físic”, indiquen. Com Rakitic.

Pep prioritzava davant de qualsevol concepte la unitat, atacar i defensar amb deu jugadors

Tot es va reactivar quan Martino es va oferir a marxar, un suggeriment acceptat per l'àrea esportiva. I l'entrenador escollit va ser Luis Enrique, amb el qual mai es va deixar de parlar perquè per alguna cosa ja va incloure una clàusula al seu contracte perquè el deixessin marxar del Celta en el cas que el Barça li truqués. De manera que abans d'acabar el curs es van reunir a la casa que el tècnic té a Gavà. “Allà es va parlar d'algun nom, però sobretot de futbol. Es van ajuntar les idees i el tècnic va ser part capital de la reflexió”, exposen des del club; “entre altres coses, perquè és l'encarregat de passar la idea a un full en blanc mitjançant els entrenaments”. Per aquest motiu prepara les sessions de forma molt similar a Guardiola, amb el que ell anomenava situacions de simulacions preferencials. O, el que és el mateix, extreure determinades situacions dels partits i simular-les fidelment en l'entrenament per trobar possibles solucions.

És per això que, en el dia de la presentació de Luis Enrique, Zubizarreta va convenir: “Coneix la nostra filosofia i és d'aquestes persones que s'atreveix amb els reptes difícils”. El repte era evolucionar el futbol. “Sabia que el Barça no atacava ràpid i buscava encara més imprevisibilitat”, afegeixen des de l'entitat. Així que, amb el suport del seu grup de treball (Robert Moreno, Juan Carlos Unzue i Rafael Pol), va introduir des de la seva arribada la variant que li faltava al futbol de Guardiola: el contraatac.

Resulta que Luis Enrique està més còmode amb les transicions que Guardiola, que necessitava un equip molt junt i curt per tenir possessions llargues i un estricte control del joc. Ara es busquen jugades més ràpides. I, encara que no casa amb la idea d'aconseguir superioritats en totes les parcel·les del camp, sí que és un nou registre que no se salta la idea del joc, l'ADN blaugrana.