El Reial Madrid cau a Vila-real després de tirar mig partit

El Madrid només va voler jugar mig partit i li va sortir creu. Va jugar de puntetes tot el primer temps i el Vila-real l'hi va cobrar. Quan va voler reaccionar, amb una empenta majúscula a l'inici de la segona part, el partit se li va fer tan curt com llarg se li havia fet el tram inicial. Un desengany després de la distracció blaugrana de dissabte i en vista de la pujada de l’Atlètic. No hi ha forma que aquest Madrid quadri un partit rodó davant un rival amb galons, i aquest Vila-real els té, no és un qualsevol en el futbol.

El Madrid va sortir mandrós, amb lleganyes i xandall, gens pr...

El Madrid només va voler jugar mig partit i li va sortir creu. Va jugar de puntetes tot el primer temps i el Vila-real l'hi va cobrar. Quan va voler reaccionar, amb una empenta majúscula a l'inici de la segona part, el partit se li va fer tan curt com llarg se li havia fet el tram inicial. Un desengany després de la distracció blaugrana de dissabte i en vista de la pujada de l’Atlètic. No hi ha forma que aquest Madrid quadri un partit rodó davant un rival amb galons, i aquest Vila-real els té, no és un qualsevol en el futbol.

El Madrid va sortir mandrós, amb lleganyes i xandall, gens predisposat per als primers assalts. Tot el contrari que l’oponent, vivaç i agut des de l'inici. Amb els de Benítez anestesiats, els nois de Marcelino van envair el territori blanc amb energia i subtilesa, amb el futbol a un toc, amb energia i molta espurna. Manava Bruno, tocava Dos Santos, descarregava Soldado i accelerava Bakambú. El francès d'origen congolès anava amb patins, inassolible per a cap madridista, fins i tot Sergio Ramos, de qui es va riure amb un xut entre les cames. En sortir del túnel va connectar amb Dos Santos, la rematada creuada del qual va martellejar el pal dret de Keylor Navas. No s’havia arribat als cinc minuts i abans dels deu el Madrid va caure en una altra emboscada. Bruno, impetuós i decidit, va posar més fervor que Modric, li va pispar la pilota i Bakambú, una altra vegada protagonista, va enllaçar amb Soldado. La rematada de l'exmadridista també es va colar entre les cames de Keylor, el segon túnel de la nit. Tots dos molt prematurs, senyal de l’ensopiment del Madrid.

En la mateixa pastura en què el Vila-real tocava el violí amb la pilota als peus, el Madrid la rebentava amb alguna fuetada dels centrals, o de Casemiro, com si Modric i James fossin invisibles. Sense arquitectura, els blancs eren un equip espès, sense enginy, rutinari. Benítez va prescindir de Kroos, que fa un curs que no està en sintonia, i va provocar l’envit amb Casemiro com a suport i la lucidesa del croat i el colombià. Ni l'un ni l'altre. Els visitants van decidir prendre's el mig camp com una parada qualsevol, prescindible. Tampoc va trobar aire per les bandes, perquè rares vegades Cristiano i Bale ajudaven els laterals. El Madrid era el no-res.

D'entrada, el Vila-real no va ser el Xakhtar, ni l’Eibar, el Cadis, el Getafe o el Malmö. És un conjunt molt més cohesionat, amb bons futbolistes i una idea recreativa del joc. En aquest estadi, la creativitat no va estar mai sota sospita, el bon futbol no ha conspirat mai contra l'eficàcia. Li agrada jugar al peu, però sense retòrica, amb el turbo disposat quan s'apropa a l'àrea del rival, cosa que exigeix molta precisió. La va tenir l'equip durant el primer temps, quan va posar contra les cordes l’adversari. Amb Soldado, que es mou de meravella d'esquena, i Bakambú com a punt final va estar a un pas de tancar l’enfrontament. En un intercanvi de papers respecte al gol, el francès va caçar una pentinada del seu company i va agafar avantatge a Pepe en carrera. El seu xut creuat davant Keylor li va sortir incomplet. El Madrid va arribar sec al descans, encara no havia ni sortit del llit.

L’inici del segon acte va ser una altra cosa, un altre partit radicalment diferent. Amb els mateixos del començament, el Madrid va despertar-se. Qüestió d'actitud. Tots van apujar el vigor, una altra intensitat, una altra empenta. Els primers instants van ser devastadors, amb l'eixerit i amè Vila-real del primer tram ara engarjolat als morros del seu porter. Es van multiplicar les rematades franques de Benzema, Cristiano es va activar, Bale va deixar anar alguna trepitjada… L’equip va gravitar sobre James, per fi va entendre que necessitava un fil conductor. Per fora, Marcelo ja s’assemblava a Marcelo. Tot el Madrid va ser més recognoscible. El Vila-real amb prou feines era capaç de trobar alguna escletxa. No trobava la manera d'evitar els cops del rival. L'arravatament dels blancs es va convertir en un suplici per als grocs, obligats a una resistència de valents, heroica. Si ens fixem en el futbol, no va ser un Madrid enlluernador, però sí que ho va ser per una obstinació i tenacitat noves. Benítez va moure peces i va donar entrada a Isco i Kovacic a canvi de l’apagat Modric i Casemiro. El puny dur que tantes vegades ha rescatat el Madrid aquesta vegada no va ser suficient. Amb la tromba del segon acte no en va tenir prou contra un adversari que es va veure forçat a jugar-se els punts com menys li agrada, a la seva cova.

Sense remei, el Madrid va caure al Madrigal i va abaixar la persiana a una altra jornada infausta amb Bale de lateral esquerre per una altra lesió de Marcelo. L'ordre de Benítez va despertar un gest contrariat del gal·lès, ganyota que no se li va veure, ni a ell ni els seus companys durant el primer temps, quan tot l'equip no va anar enlloc. Després, amb el Barça més a prop i després de l’empremta de l’Atlètic, ja no va poder remar. Insuficient Cristiano, menys Benzema que en les últimes jornades i gairebé sense rastre de Bale. Un cost massa alt per un Madrid que altre cop treu el cap a l'abisme. Ara com ara, no hi ha qui el quadri. Hi ha els dies en què no té explicació. Sense anar més lluny, la seva mandra durant tot un primer temps i impotència després. L'equip ve, se’n va, emergeix una estona, es perd...