Un error, un gol, una derrota

Hi ha partits que es defineixen per la genialitat, uns altres per la casualitat o per les decisions arbitrals. Però hi ha partits que es defineixen per un error com hi ha batalles que es guanyen pels errors aliens. I Kiko Casilla en va cometre un de gros perquè va reunir l'error clamorós quan va intentar cedir la pilota amb el peu a un company amb un excés de confiança majúscul en dur a terme l'acció mirant cap a l'altra banda. Això a Magic Johnson li sortia rodó, però a Casilla el va condemnar a protagonitzar el gol absurd de la jornada. Canales, que era allà per si passava el que no acostuma...

Hi ha partits que es defineixen per la genialitat, uns altres per la casualitat o per les decisions arbitrals. Però hi ha partits que es defineixen per un error com hi ha batalles que es guanyen pels errors aliens. I Kiko Casilla en va cometre un de gros perquè va reunir l'error clamorós quan va intentar cedir la pilota amb el peu a un company amb un excés de confiança majúscul en dur a terme l'acció mirant cap a l'altra banda. Això a Magic Johnson li sortia rodó, però a Casilla el va condemnar a protagonitzar el gol absurd de la jornada. Canales, que era allà per si passava el que no acostuma a passar, va recollir la pilota i la va impulsar a la xarxa amb l'alegria que dóna obrir regals inesperats.

No és que el partit fos només això, però sobretot va ser això, perquè va passar quan l'Espanyol controlava millor el joc i responia amb solvència a una Reial Societat més atabalada i amb falta de continuïtat. Diguem que la gespa d'Anoeta era una pissarra plena de fletxes i moviments, però amb traç gruixut. Hi havia molts jugadors ofensius a l'Espanyol, però la veritat és que Rulli no va haver de fer cap aturada en els 92 minuts que va durar el partit. La Reial tampoc exigia gens de Kiko Casilla per més que Agirretxe caminés amunt i avall forcejant amb els dos centrals espanyolistes (Álvaro i Héctor Moreno) o que Chory Castro, com és habitual, sués la cansalada posant velocitat de vertigen a cada contraatac.

De passar, no passava res fins que Casilla va cometre l'error que al final va resultar decisiu. Perquè l'esperada reacció rabiosa de l'equip de Sergio Sánchez no va arribar fins que molt al final el futbol es va partir, fruit del cansament. I, tanmateix, la Reial, tranquil·litzada per l'avantatge, va saber què fer, especialment quan Xabi Prieto se'n va anar a la banda dreta deixant cadàvers en cada acció. Tot el vertigen del joc es convertia en pausa quan Prieto va tirar de repertori i des de la seva banda van néixer les oportunitats d'Agirretxe, poc clarivident.

Sergio Sánchez va decidir que era hora de començar l'aventura. Va llançar la pissarra i va apel·lar a Montañés per a la seva escassa banda esquerra, i a Stuani perquè en comptes de dos fossin tres els davanters que busquessin el gol. Tot per a un cop de cap de Caicedo, en una falta d'Abraham, que va mesurar els reflexos del tranquil·líssim Rulli. Un gol era una distància enorme per als dos equips i la mala sort es va voler posar a la bota dreta de Casilla perquè la distància fos favorable a la Reial i desèrtica per a l'Espanyol. Descavalcat de la final de Copa i derrotat a Anoeta, la setmana de l'Espanyol va ser de les que no s'obliden encara que es vulguin oblidar per la via ràpida. És el que té anar encadenant decepcions. Que produeix espetecs.