Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
REPORTATGE

Dickens i la literatura catalana

La germanofília de Catalu-nya —que s'enceta arran de la Guerra de Successió—, molt evident al tombant del segle XIX al XX a tota la generació modernista, i que continua, en part, a la noucentista, permet de resseguir l'empremta de la literatura alemanya a la literatura catalana. Joan Maragall va ser un bon lector de Johan Wolfgang Goethe i Friedrich Nietzsche, i aquesta atenció a les lletres germàniques encara es troba a la segona meitat del segle XX en figures com Carles Riba —el més germanitzat dels nostres escriptors; bon lector de la poesia i la prosa de Friedrich Hölderlin, que traduí— o Joan Vinyoli —per al qual l'obra de Rainer Maria Rilke sempre va ser lectura de capçalera.

Carner va vessar a un català extraordinari obres com 'David Copperfield'

El novel·lista anglès no ens va arribar en el seu estat prosòdic i estilístic original

Igualment, la proximitat geogràfica i lingüística amb França va fer que molts escriptors del país en manllevessin alguna cosa: Jacint Verdaguer degué conèixer l'obra de Victor Hugo, i sembla clar que Narcís Oller va pouar força cosa de la doctrina estètica del naturalisme —de Émile Zola, en especial— i que Francis Jammes, Albert Samain o Jean Moréas van tenir alguna cosa a veure amb la gènesi de la poesia de Josep Carner —i d'altres noucentistes—, el qual, més endavant, també per raons de maridatge, va llegir i apreciar Paul Valéry (com Riba) i Stéphane Mallarmé.

Per contra, pel que fa a la literatura anglesa en general, i a Charles Dickens en particular, és impossible seguir el fil de cap influència notable en les lletres catalanes, llevat de molts casos dels últims 30 o 40 anys, en què les influències són directes i notables però remeten a escriptors contemporanis, no a la tradició de la novel·la anglesa. Si el país hagués tingut una literatura com cal als segles XVIII i XIX —i si haguéssim sigut súbdits de Viena, i no de Madrid—, no hi ha dubte que els escriptors catalans s'haurien fixat, ja llavors, en Daniel Defoe, Henry Fielding, Laurence Sterne, Dickens, Jane Austen o les germanes Brontë. Però tots aquests escriptors van ser uns complets desconeguts a les nostres terres —també a les castellanes— durant aquells dos segles.

Va caldre esperar, un cop més, a la generació noucentista perquè la literatura anglesa passés a ocupar un lloc en la llista dels autors admirats, respectats i imitats a Catalunya. Dickens, concretament, va tenir la sort de ser traduït als anys 1920 i 1930 per Carner, que va vessar a un català extraordinari —encara que les versions no fossin del tot fidels— Els papers pòstums del club Pickwick, David Copperfield i Les esperances de Pip. No solament això: Carner també ens va donar versions de Shakespeare —superades per les de Josep Maria de Sagarra, decennis més tard—, de Mark Twain, de Daniel Defoe, d'Arnold Bennett i de Lewis Carrol, entre d'altres. Més endavant, Marià Manent o Marià Villangòmez Llobet van ser magnífics traductors de molta poesia anglesa romàntica i contemporània; i, d'aleshores ençà no ha parat, per cert, la traducció al català de clàssics i moderns de les lletres angleses.

Ara bé: per què les fastuoses versions de Dickens per part de Carner no van crear escola? En primer lloc, possiblement, perquè el català que va emprar-hi no resultava un català adient, o, més ben dit, adequat o homologable amb la tradició prosística catalana, ja prou assentada. Quan es compara una pàgina de David Copperfield o de Pickwick passats per Carner, amb la prosa natural, espontània, i, en certa manera, adés menestrala, adés rural, d'un Ruyra, un Sagarra o un Pla, un s'adona immediatament que el català d'aquelles traduccions s'acostava més a les filigranes dels poetes que a la naturalitat d'una literatura, la catalana, que sempre s'ha fet, en termes generals —exceptuem-hi Riba o J.V. Foix, que també són forjadors d'idiollengües— sobre la base del "català que es parla".

Walter Benjamin va establir, en un article famós dedicat a Nicolai Leskov, El narrador, que a tots els països hi havia literatures que sorgien dels mites i els registres de la llengua comuna, com una excrescència naturalíssima, i literatures que naixien com un fet de cultura sobreposat, amb més o menys d'artifici, a aquells registres de la parla i les llegendes comunals. Per ell mateix —que, com Leskov, té molt de narrador genuí, i poc d'escriptor alambinat—, Dickens hauria pogut resultar un exemple magnífic per als escriptors catalans si s'hagués llegit en ple segle XIX, i en anglès: llevat d'una qüestió d'ofici i potser de temàtica, tot ben garbellat tampoc no hi ha tanta diferència entre la nostra literatura costumista o les novel·les del tombant de segle —inclòs Josep Maria Folch i Torres— i algunes obres de Dickens: amb sentiments a dolls i una estructura narrativa que sembla extreta d'una llarga conversació popular, a la vora del foc, sobre faits divers.

Dickens, per un misteri gran associat al geni, de seguida es va convertir en un escriptor universal, però els nostres novel·listes posteriors a la Renaixença van tirar un xic massa cap a l'àmbit pairal i xaró; ara bé, cal insistir-hi, el model de Dickens, ben assimilat, hauria corregit aquesta tirada a allò carrincló que llavors mostraven els nostres narradors.

El novel·lista anglès no ens va arribar —i tard— en el seu estat prosòdic i estilístic original: ens va arribar desfigurat, o refigurat, per l'enorme geni lingüístic de Carner. A causa d'això, aquella llengua mai no va ser, ni ho ha estat encara, un model imitable. És una d'aquelles proeses verbals que serveixen més per a una classe de llengua a les escoles i a la universitat —i, sobretot, per guanyar lectors que s'adeliten amb una prosa d'altura—, que per forjar escriptors. Aquest és un mal endèmic a la literatura catalana, o almenys ho ha estat fins fa pocs decennis: per manca d'una sòlida tradició pròpia, els models estrangers semblaven quasi sempre opacs, impenetrables, inimitables i intempestius; encara que Dickens sigui gairebé sempre tot el contrari.

* Este artículo apareció en la edición impresa del Jueves, 2 de febrero de 2012