CRÍTIQUES

'Ma non troppo'

ADÉU A LA UNIVERSITAT. L'ECLIPSI DE LES UNIVERSITATS

Jordi Llovet

Galaxia Gutenberg

379 pàgines. 21 euros

Cap al final, el mateix Jordi Llovet qualifica d'"homilia" Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les universitats i potser és com s'ha d'enfilar més productivament la lectura d'un llibre que en són tres o quatre però bàsicament un: l'elegia autobiogràfica i analítica d'un professor universitari descol·locat, decebut i alarmat de tot cor. També cap al final trobareu l'autor comprensiu davant "la creació de centres privats d'ensenyança secundària i universitària, encara que resulta elitista en el pitjor sentit de la paraula, és una mesura presa d'acord amb una premissa realista: avui són centres plens a vessar".

L'obra és l'elegia autobiogràfica i analítica d'un professor descol.locat i decebut

A mi em fa l'efecte, per no perdre de vista el realisme, que els centres privats han estat plens a vessar des de sempre i que l'autèntica i revolucionària novetat amb què han hagut de negociar les societats democràtiques des de fa uns quants decennis és la massificació incessant de l'ensenyament. I aquest és el marc sociopolític on es desplega l'anàlisi de Llovet, semiapocal.líptica però compensada sovint per un humor més neonoucentista que neodorsià i una brillant aptitud pròpiament literària. El lector sobreviu a la depressió amb la gràcia narrativa dels passatges més autobiogràfics, relacionats amb la infantesa, amb els viatges de jove, amb la caracterització d'alguns companys o els sopars selectes ("les juergas a can Llovet", en deia Martín de Riquer).

Vostès saben qui és perquè el llegeixen setmanalment a aquest mateix Quadern i molts l'hem tractat com a un dels professors més tonificants de la Facultat de Filologia de la UB —en surt molt mal parada la sobredosi ideològica a Filologia Catalana i, al.ludint-los només indirectament, alguns dels seus antics companys de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada—. Ha estat sempre mandrós a l'hora de fer llibres —ho diu no menys de dues vegades—, el més llarg que ha fet se'l mira ara amb ben justa reserva i ha estat bàsicament —perquè la prosa acadèmica no l'ha estimulat gens— un reconegut i selectiu traductor de diverses llengües (jo tinc debilitat decidida per una vella antologia de textos d'estètica de Mukarovsky).

Els explico una cosa tan sabuda perquè potser el tenen més present com a ànima d'un parell d'institucions valuoses de la ciutat: el vell Col.legi de Filosofia i l'encara vigent Institut d'Humanitats. Aquests són els llocs, fora de la Universitat però amb finançament públic, on Llovet va voler rectificar la davallada del saber universitari i on el coneixement manté encara la dignitat i la solvència que ha anat perdent, sembla que sense aturador, entre les parets de la plaça Universitat.

La seva anàlisi, però, va més enllà de la UB perquè vol diagnosticar l'estat de decadència de l'humanisme i la devaluació de la transmissió del saber a Occident. Tot plegat du l'autor a reclamar una rectificació no només del Pla Bolonya —en la resistència al qual va involucrar-se activament— sinó de la civilització occidental si no vol autodecapitar-se (intel.lectualment parlant), sotmesa a la "tirania imperceptible" i el "fantasma comunal" de les noves formes "de diversió i de la tècnica als nostres dies". Creu de bona fe que "la universitat es degrada, els bons projectes no arriben a cap fi i tot entra en un estat de morbositat indefinible, sense pal·liatius, ni solució, ni cura" i subscriu l'espant davant "l'atzucac en què es troba l'educació, i la civilització mateix, en aquests moments".

Això es troba al final del llibre, però convé saber-ho si el volen llegir per fer-se càrrec del punt de vista des del qual l'explica i que permet d'entendre —sense compartir-lo, com és el meu cas— l'anàlisi articulada i argumentada del que creu que ha passat els últims decennis: una decadència cultural profunda la base de la qual és la pèrdua de sentit de l'autoritat, el descrèdit de l'humanisme clàssic i l'alta cultura i la fallida actual de la tradició il.lustrada. Ja ho he dit: no ho veig així, sinó més aviat a l'inrevés, tot i que hi ha un munt d'anàlisis de detall que són d'utilitat (sobre els defectes del Pla Bolonya, sobre la febre de les tecnologies a la docència, sobre la incapacitat d'avaluar el treball humanístic amb eines impròpies).

Al cap i a la fi, vés a saber si tenia raó Kant tal com el llegim a la plana 341 en parlar dels postulats racionalistes de la Il·lustració i el "seu progrés cap a allò millor mai no coneixerà una regressió total". Jo me'l crec.

* Este artículo apareció en la edición impresa del 0005, 05 de mayo de 2011.