Art

La tossuda memòria de l'últim roig

Carles Fontserè, mort el 4 de gener, deixa un extraordinari i insòlit llegat marcat per la diversitat creativa, la força expressiva i l'esperit combatiu

Carles Fontserè (Barcelona, 1916-Porqueres, Banyoles, 2007) tenia un talent irrepetible per trobar en qualsevol disciplina artística la fórmula expressiva més punyent, eficaç i directa. Un cartell primerenc en favor de la causa republicana, la fotografia d'un gueto novaiorquès realitzada en els anys de maduresa o un dels seus llibres de memòries escrits durant la vellesa permeten resseguir el fil roig d'uns mateixos ideals de llibertat i justícia social. La mort del polifacètic Fontserè, esdevinguda a causa de les complicacions derivades d'una desafortunada caiguda a les escales de casa seva, ens priva d'un personatge lúcid i insubornable, en plena creativitat malgrat els seus 90 anys, dotat d'una memòria tossuda i prodigiosa. Fontserè va aconseguir convertir la derrota republicana i l'exili posterior en una aventura artística i vital apassionant. Els darrers anys, lliurat en cos i ànima a la seva tasca memorialista, la seva aurèola mítica es va anar engrandint. Per a molts, Fontserè encarnava la imatge del darrer combatent republicà, de l'últim roig.

L'historiador Josep Benet l'anima, a finals del 80, a plasmar en un llibre les seves vivències
En les seves memòries, Fontserè esborra les tòpiques fornteres entre bons i dolents
La seva mort deixa inacabat el quart volum de les seves memòries
"Sòc roig republicà, independentista català i humanista llibertari"

Fill de família burgesa, Fontserè va començar a dibuixar en un setmanari carlí que ell mateix va qualificar de "fanàtic, demagog i virulent". El seu gir ideològic cap a l'esquerra es va anar covant amb les lectures de Lleó Tolstoi i la contemplació de les obres del Metro Transversal des del balcó de la seva casa de la Gran Via barcelonina. "Sovint algun d'aquells obrers, procedents de les zones més desemparades de Múrcia, moria sepultat per una esllavissada de terra. La pena que em produïa l'infortuni d'aquells desvalguts és l'origen de la meva presa de posició contra la insensibilitat social del gran capital", explicava Fontserè. L'anarquisme humanista de Tolstoi, que va deixar escrit que "l'Estat és una conspiració pensada no només per explotar sinó també per corrompre els ciutadans", tindria una gran influència en Fontserè, així com la seva defensa dels pàries de la història.

Quan esclatà la Guerra Civil, Fontserè s'integrà al comitè revolucionari del Sindicat de Dibuixants Professionals i després, quan es va mobilitzar la lleva del 1937, s'incorporà a les Brigades Internacionals. Foren uns anys d'aprenentatge i d'intensa creativitat al servei de la causa bèl·lica. L'equip d'artistes catalans, elogiat internacionalment per la seva tasca innovadora, va aconseguir que "les parets parlessin".

Fontserè, amarat de l'efervescència creativa i ideològica del moment, és un dels artistes que dóna veu als murs. En plena guerra, pinta una de les icones gràfiques de la revolució, el cartell d'un camperol empunyant la falç i proclamant Llibertat! davant la bandera roja i negra. El creador català sempre explicava que resulta impossible comprendre avui, en plena civilització de la imatge, l'impacte emocional que suposaven aquells cartells de colors cridaners plantats als murs de qualsevol barriada marginal.

Perduda la guerra, i després d'experimentar la sensació d'apàtrida als camps de concentració francesos, Fontserè inicia una intensa i polifacètica tasca creativa orientada primer per la necessitat de guanyar-se la vida, però després, pel seu caràcter inquiet i aventurer. A més de fer de venedor de gelats, firaire i veremador, durant el seu exili francès realitza escenografies efímeres per les festes del Casino de Canet-Plage. També edita llibres de bibliòfil amb il·lustracions pròpies destinats als exiliats espanyols i, ja establert a París, realitza decorats per a obres teatrals i per a una revista musical francesa produïda per Mario Moreno, Cantiflas, una tasca que l'acabaria portant a residir una llarga temporada a Mèxic.

Durant tots aquests anys, Fontserè viuria en primera línia grans esdeveniments històrics i experimentaria, tant a França com als Estats Units, la por dels immigrants indocumentats. El 1950 va marxar definitivament a Nova York, on durant un temps es va guanyar la vida amb una de les úniques activitats artístiques que Fontserè confessa que deplora: dibuixar còmics. El protagonista de les seves historietes, que li permetien guanyar 100 dòlars a la setmana, és Wild Bill Elliot, un cowboy de Hollywood. A Nova York Fontserè es casà amb la novaiorquesa Terry Broch, amb antecedents familiars catalans, que es convertiria en la seva fidel collaboradora al llarg de tota la vida. A la ciutat dels gratacels, entre un autèntic reguitzell d'activitats creatives, Fontserè treballà com a director artístic de l'empresa Dana Perfumes International i de la revista mensual Temas, dissenyà decorats teatrals i col·laborà amb Salvador Dalí en un happening al Lincoln Center. A més, practicà amb regularitat una de les seves activitats artístiques més apreciades: la fotografia. L'arxiu fotogràfic de Fontserè conté uns 44.000 negatius, principalment de Nova York i Mèxic, amb imatges d'una mirada fresca i directa que privilegien la captació de la vida del carrer, els tipus humans i els racons més humils de les ciutats.

El tremp narrador de Fontserè ja havia quedat demostrat a finals dels 60 en una sèrie de reportatges amb text i fotos publicats a El Correo Catalán. Els peus de foto constituïen sovint un contrapunt xocant a les imatges quotidianes de Nova York, oberts al sarcasme i la crítica social; com quan Fontserè escriu que els bells arbres centenaris d'una fotografia "són els mateixos que van servir per penjar els negres". A pesar de la seva bonhomia i cordialitat, Fontserè es permetia de vegades, sobretot amb les persones amb qui discrepava, comentaris directes com un cop de puny que deixaven frapat el seu interlocutor.

Tot i gaudir d'una prodigiosa memòria d'elefant i tenir la dèria de conservar qualsevol paper que queia a les seves mans, Fontserè no havia pensat mai en la possibilitat d'escriure una autobiografia. És l'historiador Josep Benet qui, a finals dels 80, l'anima a plasmar en un llibre les seves vivències. La prevenció inicial dóna pas a una tasca entusiasta i absorbent que acabaria arraconant la creació gràfica. Els llibres d'història desborden la biblioteca de l'espaiós estudi de Can Tista, a Porqueres, i fins i tot s'apoderen de la sala de la premsa litogràfica. La lectura i l'escriptura es converteixen en la nova passió de Fontserè, obsedit a reconstruir dia per dia el seu captivador periple vital. L'escriptor convoca la memòria a partir de l'esforçada confecció d'uns excepcionals dietaris dividits en dues columnes: una per les peripècies personals i una altra pels esdeveniments històrics. La visió que ofereixen els llibres d'història xoca sovint amb els fets viscuts en primera persona per Fontserè. La història en majúscules no té en compte el pols quotidià i les angoixes de la gent del carrer.

L'esperit combatiu de Fontserè troba un nou estímul en la denúncia de les veritats històriques imposades pels vencedors i es lliura a la redacció d'unes memòries que esborren les tòpiques fronteres entre bons i dolents i són, al mateix temps, un testimoni de les vicissituds de la col·lectivitat.

"És un error jutjar fets del passat com són exposats, mal sigui correctament, en els manuals d'història i no com els podien haver viscut els protagonistes en el seu moment", explica al primer dels seus tres llibres, Memòries d'un cartellista català (1931-1939), recentment reeditat.

Fontserè empra un llenguatge directe i sense embuts, amb la mateixa força i la mateixa convicció que exhibien els cartells que exhortaven a la defensa de la República en un barri obrer de la Barcelona del 37. Tampoc no s'està d'explicitar que el seu discurs parteix d'un ideari que, en les coses essencials, ha sofert pocs canvis: "Sóc roig republicà, independentista català i humanista llibertari". No servia de gaire res que la seva esposa li aconsellés amorosir la contundència i la temeritat d'alguns judicis. "Cal que es digui així", li advertia Fontserè, qui sempre recordava que "passió i objectivitat no s'exclouen".

En les incòmodes memòries de Fontserè es denuncien els privilegis de les elits polítiques catalanes durant l'exili, en contrast amb l'abandó de les masses d'expatriats anònims. L'autor no s'està de satiritzar il·lustres personatges com Josep Tarradelles, a qui defineix com "el Moisès de l'èxode dels catalans de primera". La denúncia dels camps de concentració francesos, on van morir molts dels exiliats catalans, és un altre dels cavalls de batalla de Fontserè. "La principal diferència entre els camps de concentració alemanys i els francesos és política. Mentre que els primers han restat per sempre més al servei de la propaganda dels vencedors de la Segona Guerra Mundial, els altres, els camps francesos, anglesos, russos i nord-americans, són una màcula vergonyosa que les democràcies han esborrat de la memòria, com si no haguessin existit mai", escriu a Un exiliat de tercera, el segon volum de les seves memòries. Però l'afany dinamitador de la història oficial abasta altres períodes. Fontserè, que no amaga en el llibre que va treballar com a il·lustrador a La Gerbe, una revista cultural "col·laboracionista" impulsada pels alemanys al París ocupat, assegura que els dies de l'alliberament de la ciutat van ser els més repulsius i odiosos de la seva vida. "Per als militars alemanys, París havia estat una ciutat versallesca, per als nord-americans era un bordell". Fontserè destaca el tracte exquisit que li dispensaven els soldats alemanys, davant dels quals es presentava sempre com a "soldat roig espanyol", descriu episodis poc difosos de cruels venjances cap a les dones que havien intimat amb soldats alemanys i minimitza el paper de la resistència, mitificada pel xovinisme francès i nodrida principalment per combatents espanyols.

En el tercer volum, París, Mèxic, Nova York. Memòries 1945-1951, Fontserè hi desgrana les seves primeres experiències com a escenògraf i la divertida aventura que va suposar la creació d'una revista francesa a Mèxic en col·laboració amb Cantinflas. Actualment, Fonserè escrivia el quart volum, centrat en els seus anys americans. La seva esposa i col·laboradora explica que el llibre -amb només 6 capítols escrits- restarà inacabat, ja que no hi ha ningú que pugui continuar una tasca creativa que sempre ha estat guiada per una visió molt personal i intransferible.

Les memòries de Fontserè, capaces de transmetre l'alè èpic d'una vida novel·lesca i apassionant sense arraconar les contradiccions polítiques i socials del segle XX, han estat un digne colofó a la seva vida.

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Logo elpais

Ya no dispones de más artículos gratis este mes

Suscríbete para seguir leyendo

Descubre las promociones disponibles

Suscríbete

Ya tengo una suscripción