La inexistent unitat d'arxiu
Des del punt de vista arxivístic, no hi ha res que justifiqui la permanència de la documentació catalana a Salamanca". Aquestes paraules, pronunciades per Michel Duchein, inspector honorari dels Arxius de França, en una jornada tècnica de debat entre arxivers l'any 2003 a Barcelona, resumeixen perfectament la situació des del punt de vista arxivístic dels documents catalans incautats durant la Guerra Civil i dipositats a l'Arxiu de Salamanca.
Al llarg dels més de 25 anys que ha durat aquesta situació anòmala, l'Associació d'Arxivers de Catalunya ha manifestat en reiterades ocasions que la reclamació del retorn dels documents se sustenta en els principis arxivístics reconeguts internacionalment i en la legislació vigent en matèria d'arxius i de patrimoni documental.
En primer lloc perquè en arxivística no existeix el principi d'unitat d'arxiu. Tots els professionals que treballem en el món dels arxius sabem que el principi de procedència, la llei màxima de la ciència arxivística, estableix que la unitat és de fons i no d'arxiu. Així, el principi d'unitat de fons disposa que la documentació produïda per una persona física o jurídica constitueix un fons documental que no s'ha de separar. Posat el cas que, per alguna circumstància, s'hagin extret documents d'un arxiu, és necessari reintegrar-los al fons documental originari. De la mateixa manera, l'aplicació del principi de procedència atorga la titularitat dels documents al seu productor o als seus hereus. En cap cas la titularitat està condicionada pel tipus d'informació que conté ni tampoc per l'ús que se n'hagi fet. En el cas que ens ocupa, resulta que l'arxiu de Salamanca ha estat constituït sobre la base de la prèvia destrucció de la unitat dels arxius incautats, com per exemple els de la Generalitat o d'algunes organitzacions polítiques i sindicals catalanes.
En segon lloc, contràriament al que s'ha afirmat en determinades ocasions, el Consell Internacional d'Arxius de la UNESCO recomana que, en cas de desplaçament d'arxius en temps de guerra, aquests arxius han de ser identificats, inventariats i retornats als seus legítims propietaris. I aquestes directrius internacionals s'han d'aplicar tant als arxius públics com als arxius privats.
En tercer lloc, la legislació vigent a Catalunya estableix que els arxius i els documents catalans són patrimoni documental català i s'han de conservar als arxius del Sistema d'Arxius de Catalunya. En el cas de les administracions públiques, la documentació no pot ser embargada ni alienada i els drets dels titulars no prescriuen. Pel que fa als arxius privats, la confiscació d'aquesta mena de documentació comporta una agressió contra el patrimoni documental privat. Tal com argumenten els arxivers Àngels Bernal, Miquel Casademont i Antoni Mayans al llibre La documentación catalana en Salamanca: el estado de la cuestión, 1936-2003, "si apliquem el principi de procedència i la legislació vigent en matèria d'arxius i patrimoni documental a la documentació que es troba a Salamanca, veurem que és possible diferenciar-la intel·lectualment i física en funció dels seus productors originaris i, en conseqüència, també ho és reconèixer la titularitat de cada productor i designar la institució arxivística en la qual s'han de conservar els documents".
En quart lloc, pel que fa a l'actuació dels professionals dels arxius, l'article 2.7 del Codi d'ètica professional, aprovat el 1996 per l'Assemblea General del Consell Internacional d'Arxius, disposa que "els arxivers han d'afavorir la repatriació dels arxius desplaçats". Per tant, els professionals que treballen en arxius tenen el deure i l'obligació de fer tot el possible perquè els documents incautats en situacions com la que ens ocupa siguin retornats als seus legítims propietaris.
I finalment, pel que fa a la discussió sobre si la dispersió dificulta l'accés a la informació, no s'ha d'oblidar que en l'actualitat les noves tecnologies -per exemple, la digitalització- permeten que el retorn dels originals als seus titulars no signifiqui cap pèrdua d'informació ni restricció d'accés per als investigadors.
La postura de l'Associació d'Arxivers de Catalunya, en definitiva, sempre ha estat la de defensar un tractament de la qüestió des de l'òptica del professional dels arxius, precisament per evitar enfrontaments partidistes o arguments de tipus demagògic. En aquest sentit, i sense cap dubte, és necessari destacar la participació i les aportacions del collectiu d'arxivers a la Comissió d'experts que ha plantejat la discussió des d'una perspectiva científica, allunyada de tot plantejament apassionat, i que ha proposat el retorn dels documents incautats a Catalunya el 1939. Aquesta participació dels professionals dels arxius ha estat fonamental per resoldre la qüestió del retorn dels documents des d'un punt de vista rigorosament tècnic i per situar el cas en el seu punt just.
Joan Antoni Jiménez és president de l'Associació d'Arxivers de Catalunya.
