La nota
El virus de la por és devastador: s’encomana amb extrema rapidesa i produeix un bloqueig que afecta la llibertat
“Ens cal fer un viatge tot sols, sense els fills”, et diu la teua dona. I de seguida es queixa de la teua manca d’entusiasme per la idea. L’últim viatge que vau fer sols fou a Sardenya. Set dies. En tens un excel·lent record, de la gent amb qui vau tractar, dels passeigs per l’Alguer, de les cales d’aigua netíssima... Mesos després, a casa, un matí que t’hi trobaves sol, mentre posaves ordre al teu ordinador i n’eliminaves arxius obsolets, vas topar amb un document desconegut, adreçat als teus dos fills. El vas obrir. Era un missatge, escrit per la teua dona, però també en nom teu, per a ser llegit en el cas que us passara una desgràcia durant el viatge a Sardenya i que els dos xiquets quedaren orfes. Quina paraula: orfes. Era breu. Hi havia uns quants, pocs, però importants consells per a la vida i un comiat definitiu. Ho vas llegir tres vegades. Era un text potencialment pòstum, i tu, llegint-lo, et vas sentir difunt, un espectre que tafanejava en el seu passat. Saps massa que aquestes coses poden ocórrer, però no t’hi havies capficat mai, no havies fet mai l’exercici d’imaginar les criatures arrancades sobtadament de la vostra protecció, i no per un dia o dos, sinó per sempre. Tot ens pot passar, en qualsevol moment i lloc, tots estem condemnats a mort. Per més assegurances que contractem, la nostra existència és incerta, fràgil. Obvi, tot. Tanmateix, aquella nota et va tallar l’alé i et va encomanar el virus de la por, i et vas posar a rumiar sobre qui, i com, se’n faria càrrec, de les criatures, quin podia ser el seu futur sense vosaltres... Han passat dos anys, d’això. No heu tornat a fer cap viatge sols. Ella t’ho proposa de tant en tant, tu respons que sí, amb desgana. Ha oblidat ella el document? En tot cas, l’ignora. O ignora que tu l’has llegit. A ella li passà una ombra per la ment abans de salpar cap a Sardenya i va escriure això per lliurar-se’n. L’ombra havia quedat oblidada fins que tu hi topares, i ara ets tu qui la porta a dins. El virus de la por és devastador: s’encomana amb extrema rapidesa i produeix un bloqueig que afecta la llibertat. Bé que ho saben, això, els repressors; bé que s’ha usat històricament i s’usa, encara, en religió, en política. La por atrofia, paralitza. Vinga, et dius, què esperes? Engega l’ordinador, busca aquell document, esborra’l. No hi penses més. Mai més. Agafa el mapamundi que els teus fills tenen al dormitori, busca un lloc on encara no hi has estat i fes-li una oferta concreta a la teua companya. Fes-ho per ella, per tu i pels teus fills, que no es mereixen un pare acovardit. I fes-ho així en totes les coses de la vida. En totes. Diu Primo Levi que “Els objectius, en la vida, són la millor defensa contra la mort”. Ho diu Primo Levi, que, d’ombres i de mort, en sabia un fum.
