Tenebra i més tenebra

En el discurs pronunciat a Metz el 24 de setembre de 1977, Philip K. Dick —artífex de Blade Runner, apòstol de l’LSD, guru de la contracultura i un dels referents que bateguen rere Barcelona no existeix, l’última novel·la de David Castillo (Barcelona, 1961)— va dir: “Moltes persones asseguren recordar les seves vides anteriors. Jo, per la meva banda, afirmo que puc recordar una vida present distinta. No conec a ningú que hagi fet declaracions com aquesta, però sospito que la meva experiència no és única. Potser sí que ho és el desig de parlar-ne”. Poden ser unes paraules profètiques, o poden ser el producte d’una psicosi paranoica, però sens dubte són unes frases que poden venir a la memòria de qualsevol lector de Barcelona no existeix. A les seves novel·les anteriors, Castillo s’inventava o recuperava una Barcelona o unes Barcelones que es movien entre el record elegíac de la joventut, el món dels vells anarquistes i la bohèmia suburbial, les situacions marginals de la transició democràtica i els activistes empresonats per accions violentes. Era un món confús i claustrofòbic, i sempre hi havia un aire de preguerra, l’embriaguesa de les armes i força impunitat existencial, però al mateix temps hi havia també una posició moral que uns versos de Kipling descriuen amb exactitud: “Mirar les coses a les quals vas entregar la teva vida, trencades,/ i ajupir-te i reconstruir-la amb unes eines velles”.

A Barcelona no existeix la situació ha canviat molt: els elements que hi participen són els mateixos, però aquesta vegada Castillo no ha mirat enrere, i no ha vist ni el cel de l’infern ni el mar de la tranquil·litat, sinó que arreu on ha fixat els ulls hi ha vist només tenebra i més tenebra: les Barcelones anteriors ja no existeixen, i si aquesta que presenta aquí és tan feroç no és perquè sigui la d’un futur immediat, sinó perquè és la d’ara i aquí, radicalment oposada a la promocionada oficialment —però tan real com la vida paral·lela que Dick afirmava haver vist d’una forma tan diferent de la dels seus contemporanis—: la Barcelona que veu aquí Castillo ja no és amable amb les maneres i molt forta en les coses i en l’acció, sinó que és molt forta en les maneres i encara més ferotge en l’acció, plena de bons salvatges, sense ni un bri d’alta cultura, incivilitzada, indecorosa i sense cap forma que s’escapi a la grolleria, a la violència i a la corrupció de qualsevol tipus —des de la política i el periodisme fins a l’actitud vital de cadascú. El panorama és atroç, i s’ha de reconèixer la valentia de Castillo a l’hora de narrar com si fos un futur immediat el present d’ara mateix, però a partir d’aquí és quan apareixen totes les inconveniències narratives i literàries que el lector hi pot detectar com una càrrega excessivament feixuga.

El primer handicap important que pot trobar el lector és la feblesa argumental: en un principi, a la novel·la hi ha un assassinat i la consegüent investigació per part del protagonista, un octogenari xacrós i sord, però les línies de la investigació —les línies de la narració— són tan embullades i tan tenebroses —en el sentit de poc clares—, hi ha tan poca tensió narrativa, que és probable que més d’un lector tingui la temptació de declarar-se culpable per acabar abans d’hora la lectura. Però això, en el fons, no seria cap mena d’impediment —seria una novel·la antiargumental— si no fos perquè a Barcelona no existeix hi ha un entrebanc de molta més rellevància: la feblesa estilística. Castillo permet que les frases es tibin lliurement cap a direccions oposades sense que hi imposi cap mena de govern, sense que hi hagi la més mínima voluntat d’organitzar el teixit de múltiples fils que és sempre un text, i no s’ha de ser gaire perspicaç per adonar-se que l’autor no ha volgut revisar críticament l’esborrany de la novel·la: no sembla que se l’hagi llegit com si fos el resultat d’algú altre, ha donat per bona qualsevol solució, i és segur que no ha discutit cap paràgraf amb la seva consciència i saviesa lectora, sense importar-li la falta de fluïdesa i la poca elegància estilística de la majoria de les frases, poc àgils, poc amenes i ben poc enginyoses, sinó tot el contrari, abstruses i tedioses. Épater le bourgeois és una cosa envellida, però entranyable: épater el lector és tota una altra cosa.