_
_
_
_
_

“Viatjar segueix valent la pena”

“Dubai i Qatar em van semblar llocs artificials, fets per enlluernar”, afirma Moret

Jacinto Antón
Xavier Moret, retratat a la seu barcelonina d’aquesta gran llar dels viatgers que és la llibreria Altaïr.
Xavier Moret, retratat a la seu barcelonina d’aquesta gran llar dels viatgers que és la llibreria Altaïr.CONSUELO BAUTISTA

Entro a la cafeteria de Laie i no veig Xavier Moret (Barcelona, 1952) en cap de les taules, i llavors apareix caminant pel passadís i, a banda d’aquest petit batre de més que sents al cor en retrobar-te amb un amic, em dic que, com a qualsevol dels grans viatgers, és així com de fet esperava veure’l: dret, caminant, en trànsit. L’última vegada que ens vam trobar, crec recordar, va ser a Síria, i des de llavors ell ha estat en tants indrets que fa basarda: el cap em gira com un globus terraqüi només de pensar-hi. Què es pot esperar d’un tipus que ha estat tres vegades a Zanzíbar! I que, com si res, et deixa anar —crueltat innecessària— que el mes que ve se’n va a... Bhutan! (“Crec que farà fred”). Reconec en ell el pòsit dels nous viatges, una aroma de Mongòlia, el centelleig d’Àfrica. I no obstant això, emana la seva calma i bonhomia característiques.

Sempre és agradable i enriquidor parlar amb Moret, de com ha canviat Arusha o de la publicació de Viaje al Tíbet de Robert Byron (Abada), però actualment l’escriptor viatger és també notícia. S’ha reeditat el seu llibre sobre Islàndia La isla secreta (Tushita Edicions), que el 2002 va guanyar el premi Grandes Viajeros, i aquesta mateixa tarda (19 h) presenta a Casa Àsia el seu Días de Hong Kong (Altaïr), crònica dels dos mesos que va passar a la ciutat convidat per participar en un taller literari universitari. “Un chollo, sí”, admet rient per sota del seu espès bigoti, en mirar la meva cara d’enveja insana, “encara que la meva tasca tenia les seves dificultats, no et pensis: explicar el Mediterrani i la seva cultura a estudiants xinesos que no coneixien Homer. Mentrestant, recorria Hong Kong. El llibre va sortir sense haver-lo planejat. És el primer que dedico específicament a una ciutat”.

La seva visió de Hong Kong —en la qual cap un atac de taurons, el relat de la seva visita al sorprenent submón de les Chungking Mansions a Kowloon i el record a Macau d’Indiana Jones i Eduard Todà (que va ser cònsol)— inclou una gran documentació i una bona lectura dels escriptors que l’han precedit —Lanchester, Theroux, Richard Mason—. Però se centra en l’experiència personal de primera mà i en aquesta mirada que és la seva signatura, i que es caracteritza per una mena d’assossegada felicitat barrejada amb intel·ligència i interès per la gent, el “factor humà del viatge”, com diu ell. Entre els personatges inoblidables que va conèixer, locals o del fèrtil club dels expatriats, figura David McKirdy, el poeta i mecànic de Rolls Royces, el qual sembla una síntesi perfecta en aquesta ciutat, en què conviuen Confuci i el fengshui amb els gratacels i el shopping compulsiu. Quan li dic que jo mateix vaig acumular en una curta visita a la vella perla asiàtica un carregament de compres digne de Sardanàpal, inclòs un petit helicòpter de control remot, riu comprensiu.

El gran luxe, el temps

J.A.

Demano a Xavier Moret —artífex d'aquesta gran frase: "Viatjar acompanyat és de covards", llançada camí de Palmira en un autobús turístic abarrotat en què suraven aires generals d'embriaguesa— que desgrani una sèrie de consells per a viatgers. Són aquests, prenguin-ne nota:

1. En el viatge, el gran luxe és el temps, quan et dónes temps deixes que et passin coses, l'imprevist, sorgeixen sorpreses que et permeten veure una altra cara del lloc. En planificar un viatge, regala't cinc dies més com a mínim.

2. No intentis col·leccionar països, no es tracta d'això. Es tracta d'entendre al màxim el lloc que visites. Conèixer gent dels països als quals viatges ajuda a evitar els camins més transitats.

3. Els diners. El secret per no gastar massa és no comprar de qualsevol manera. Compra només coses que sàpigues on les col·locaràs a casa.

Li assenyalo que ell no és un viatger romàntic. “En quin sentit?”. Bé, hi ha el viatger que somia i el que veu, el que observa la realitat. “És veritat, m’identifico amb el que veu. El romanticisme d’imaginar un passat que s’esvaeix potser no el tinc”. Hi ha viatgers que viatgen per confirmar la seva idea d’un lloc, per reconèixer els seus somnis i lectures. “És així, jo prefereixo anar amb tots els sentits alerta, ben documentat, però disposat a deixar-me contradir, a posar en qüestió les meves idees prèvies. Em sembla una forma més rica de viatjar. El viatge és una gran màquina per combatre els teus prejudicis”.

Aprofito per interrogar-lo sobre la seva posició respecte al sobiranisme català. “T’ho diré fredament: el més senzill seria que es votés i a veure què passa. A fora es parla poc del tema, et trobes que ningú et pregunta, ni a Armènia, on semblaria lògic que hi estiguessin interessats”.

Quins han estat els viatges més recents del viatger Moret? “Al desembre vaig estar al Ngorongoro”, diu escurant la Coca-cola. “En el marc d’un viatge per l’Àfrica dels grans exploradors. Vaig anar des de Nairobi per terra fins al llac Victòria, vaig visitar l’illa Lukuba i vaig baixar per Tanzània fins al Serengueti. Abans d’això vaig estar a Mongòlia, un lloc fascinant”. Li demano que m’ofereixi alguna de les seves impressions d’Àfrica. “Cada vegada em sembla més radical el contrast entre el món turístic i el dia a dia real dels africans. D’altra banda, hi ha els baobabs, aquestes veritables catedrals africanes, sempre que en veig un...”. El viatger segueix amb els seus relats, i jo m’arrepapo a la cadira escoltant com un prosaic Kublai Khan. “A Massai Mara vaig conèixer un massai que havia estat a Andorra. La seva visió era curiosa: va dir que havia observat un isard i un àguila, és el que li havia interessat més. I que en circular des de Barcelona per les autopistes es preguntava com les creuarien els animals, tot recordant l’atribolat encreuament del riu Mara pels nyus i les zebres durant les grans migracions”.

No el cansa viatjar? “Em cansaria si anés a llocs poc interessants. Però tinc el luxe de poder escollir. En si, viatjar és cansat, però també meravellós. És un parèntesi en què trenques amb tot, trenques amb la monotonia de la vida quotidiana, estàs despert i viu, absorbint-ho tot com una esponja. Veus que, de fet, moltes de les coses de les quals et queixes aquí a casa són irrellevants en el context del que passa al món. Viatjar segueix pagant la pena, encara que és cert que potser abans el viatge era més pur. Amb les noves tecnologies s’ha perdut una cosa essencial: la sensació d’aïllament. En fi, jo segueixo viatjant, sense urgències, a poc a poc. L’any passat vaig estar a Groenlàndia i Nova Zelanda. On m’agradaria anar? A l’Antàrtida, ho tinc previst pel desembre vinent”.

Deu haver tingut viatges fallits. “Alguns. Dubai i Qatar em van semblar llocs massa artificials, fets per enlluernar, amb molts diners, però rasques i a sota no hi ha res. I cada vegada fujo més de les ciutats, totes s’assemblen molt, sobretot a Europa, les mateixes botigues, les mateixes franquícies. El factor humà, de nou, és el que salva aquests llocs”.

Malgrat que dissenteix de l’opinió de Colin Thubron, que els mals moments donen per a capítols interessants quan escrius —prefereix no tenir-ne—, Moret, que prepara un llibre sobre Grècia, no ha pogut deslliurar-se de tràngols perillosos. “Un cop, a Pemba, a Moçambic, fotografiava un baobab, precisament, i un tipus en uniforme em va apuntar amb una pistola tot qualificant-me d’espia, perquè darrere de l’arbre hi havia una base militar. Va ser un moment molt complicat, fins que, com sol passar a Àfrica, es va dissoldre en tragicomèdia: l’individu em va dir que tenia l’arma descarregada i que m’esperés allà mentre anava a buscar les bales. Vaig sortir volant”.

Es viatja per escapar d’alguna cosa? “És probable. Crec que era Freud qui associava el viatge amb la mort. D’alguna manera, és una fugida. Però ara és una fugida controlada. Marco Polo va ser fora 26 anys, Ibn Batuta, 29. Avui dia el viatge és més un parèntesi que una fugida. Saps que tornaràs a trobar el que vas deixar enrere. Però mentre ets fora coneixes moltes coses, i a tu mateix”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_