Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Any de resistència editorial

Aquest pot ser el curs decisiu per la supervivència per al sector on els petits segells independents cada vegada tenen més a dir

Tot i els ajustos, el sector editorial no ha estalviat en talent davant d’una temporada decisiva.
Tot i els ajustos, el sector editorial no ha estalviat en talent davant d’una temporada decisiva.

“Entre les restriccions pressupostàries de l’administració i la vaga indefinida dels compradors de llibres”, tal i com defineix la situació actual l’editor de L’Avenç, Josep Maria Muñoz, afronta el llibre en català l’entrada de 2014, any tercer de la gran ensulsiada econòmica pel sector. Conscients de que aquest pot ser el curs decisiu per la supervivència, l’adrenalina (o la desesperació) de la crisi omple d’exquisidesa i enginy una programació més ajustada en el nombre de títols que es posaran al mercat (que baixen des de fa dos anys per situar-se ja al voltants dels 8.000) i on els nous i petits segells independents cada vegada tenen més a dir.

La ficció de la independència. A banda dels instant books assagístic que anirà generant la situació política a partir del tricentenari del 1714 i la consulta sobiranista, l’onada catalanista-independentista amararà també la ficció, directa o camuflada. Un exemple d’aquesta darrera pot ser aquest gener Germans del sud (Edicions 62), novel·la amb la que Héctor López Bofill va obtenir el Joanot Martorell i on planteja la història ben al revés: en una Catalunya de 2013 independent i guanyadora 800 anys abans de la batalla de Muret, el que li permeté prosseguir l’expansió a Occitània, un petit poble es vol declarar independent. Catalunya activarà tots el ressorts polítics, econòmics i internacionals per evitar-ho...

També amb prisma mutatis mutandis caldrà llegir El català de la Mancha, de Santiago Rusiñol, que L’Avenç recuperarà al març als cent anys de la seva edició. És una excel·lent metàfora del fracàs de la Catalunya que vol reformar Espanya a partir de les peripècies d’un revolucionari català que fuig de la Barcelona de la Setmana Tràgica i s’instal·la a La Manxa, on pretén escampar l’emancipació social i el progrés a partir de les lectures de Marx, Engels i Kropotkin, els seus llibres de cavalleria. No només ningú l’escoltarà sinó que el seu fill es farà torero (per malnom, Juanillo de la Mancha) i s’enamorarà d’una folklòrica.

A la rabiosa actualitat, tot i que sota el mantell del gènere policíac, lliga aquest gener el periodista Quim Aranda La noia d’Aberdeen (RBA-La Magrana). L’assassinat al seu pis de Barcelona d’un professor escocès assessor de la Generalitat sobre les vies jurídiques que garantissin una Catalunya independent dins la Unió Europea dona peu a pensar en un crim comès pels serveis secrets espanyols, en una trama policíaca clàssica on no hi falta un detectiu (i, és clar, una noia) que intentarà recuperar els papers del jurista.

Tot sobre les icones Puig Antich i Rubianes. Enguany farà 40 anys de l’execució per garrot vil de Salvador Puig Antich, un dels més obscurs episodis del darrer franquisme. L’episodi no està tancat del tot: així ho entén el periodista Jordi Panyella, que ha titulat Puig Antich, cas obert (Angle, finals gener) el seu treball desprès de consultar el sumari del govern militar i parlar amb testimonis que encara no havien badat boca, com alguns presents a l’autopsia feta a comissaria al policia suposadament mort per Puig Antich o amb gent que treballava llavors al govern militar, a banda de constatar les contradiccions dels que el detingueren. Entre els entrevistats hi ha l’advocat Carlos Rey, ponent de la condemna a mort i que ha estat l’assessor jurídic de la membre del PP Alícia Sánchez Camacho en el cas de les escoltes de Método 3.

La crisi omple d’exquisidesa i enginy una programació més ajustada

Una altra icona, en aquest cas artística, és Pepe Rubianes. Des d’Alrevés editorial el recordaran aquest març als cinc anys de la seva mort amb Después de despedirme, amb un Rubianes inèdit com a notable rapsoda --amb senzillesa però amb fondària-- de l’amor, però també com a bon autor teatral, amb peces que mai es van representar. I també molt càustic, com sempre, com destil·len unes proses on castiga des dels taxistes als mòbils; i també se’l podrà apreciar com a dibuixant... Per rematar-ho, un plec de fotografies mai vistes, tot sorgit dels arxius que custodia la seva germana, Carme.

Rojals, Baixauli, Pagès... La ‘guerra’ dels catalans. L’espai de la narrativa catalana anirà car. I la guerra començarà aviat, amb l’arribada d’aquí 15 dies de L’altra (RBA-La Magrana), l’esperada segona novel·la de la salingeriana (no es deixa fer fotos ni entrevistes cara a cara) Marta Rojals desprès d’un debut gairebé de veterana fa tres anys amb Primavera, estiu, etcètera (segueix el boca a orella: van 8.000 exemplars venuts). Canvia l’escenari (ara és Barcelona) i la dona protagonista (una dissenyadora gràfica més dura que l’altra, arquitecta), que tampoc és la narradora en primera persona, però en canvi segueix tenint la bona orella pels diàlegs resultats dels desajustos interns entre els sentiments d’un passat mai païts i els del present.

Com si no en tinguessin prou amb un dels millors triunvirats dels darrers anys sorgits de la Nit de Santa Llúcia (Vicenç Pagès, amb Díes de frontera; Neus Canyella amb els relats de Mai no sé què fer fóra de casa i, La nosa, els poemes de l’editor Marc Romera, tots al febrer), Proa farà boca aquest gener també amb la nova novel·la de Manuel Baixauli, La cinquena planta. L’autor de la sis vegada premiada L’home manuscrit converteix en material literari l’angoixant paràlisi temporal que el va tenir internat en un hospital.

Un altra ben premiat (amb el Crexells, fa dos anys, per El somni de Farringdon Road), el tercer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, Antoni Vives, publicarà I demà, el paradís (RBA-La Magrana, al febrer), amb la colònia espanyola de Fernando Poo als anys 50, la Barcelona dels 20 i 30 i el Cadaquès hippy dels 60 com a escenaris per on resseguir la petja vital de la barcelonina Teresa, que va a la Guinea a trobar-se amb el terratinent amb qui s’ha casat a distància. Mercè Cuartiella (premi Llibreter 2012 per Germans gairebé bessons) repeteix de força literària i amb dues germanes a L’afer marsellès (Amsterdam, febrer).

Els segells petits independents també presenten armes amb les seves apostes. Una podria ser la que farà al març Males Herbes amb Max Besora (Barcelona, 1980), que desprès de la força comentada Vulcano (LaBreu) presenta en la seva segona novel·la, La tècnica meravellosa, particular collage entre narració de campus universitari i comèdia histriònica. La nova aposta aquest mateix gener d’Edicions de 1984, segell que compleix ja 30 anys, és Mars del Carib, òpera prima de Sergi Pons (Barcelona, 1979), de regust lluitador i iconoclasta: els dies sense perspectiva dels habituals d’un bar de mala mort del barri de Sant Andreu que viuen abocats al llindar de la petita delinqüència fruit de l’estultícia neocapitalista.

Catalans resistents. Qui, com a lector, no vulgui arriscar-se també tindrà on remenar. Per exemple, amb Pere Calders, però no amb el contista sinó amb el novel·lista molt à la page del seu temps, com demostrarà l’edició al març a RBA-La Magrana de Primeres novel·les, que és això mateix: en un sol volum, La Glòria del doctor Larén (de 1936) i Gaeli, l’home Deú (de 1938, però que no veié la llum fins 1986), tot un redescobriment. També serà una descoberta, per la quantitat d’inèdits que contindrà, Cartes de l’exili (Angle), amb la correspondència que Mercè Rodoreda mantingué entre 1938 i 1983 amb personatges com Montserrat Roig, Joan Sales, Josep Carner, Josep Tarradellas i Rosa Chacel, entre d’altres de les missives espigolades per l’experta Carme Arnau en l’arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans on reposa el fons de l’autora de Mirall trencat.

Una efemèride (els 75 anys del final de la guerra civil espanyola) permet recuperar amb tots els honors Els vençuts de Xavier Benguerel (Edicions de 1984), la gran novel·lització del seu exili. La Barcelona espiritista i esotèrica que hipnotitzà la burgesia dels anys 20 és la novel·litzada a La barca d’Isis, de Joan Oller --fill de Narcís Oller i autor també de la necessària per entendre el pistolerisme dels anys 20 Quan mataven pels carrers— i que Males Herbes recupera ja aquest mes per ampliar les obres que retraten la gran encisera, d’història no sempre tan enlluernadora.

L’espai de la narrativa catalana estarà car, amb nous títols de Rojals, Baixauli i Pagès

El ‘setge’ estranger. La llengua catalana es va enriquint amb el bo i millor dels autos estrangers d’avui i d’ahir que el sector editorial havia descuidat en el darrers anys del tot (mai traduïts) o amb llacunes incomprensibles. El 2014 permetrà un autèntic setge d’excel·lent literatura d’autors forans. Poden ser els casos de Lady Macbeth del districte de Mtsensk de Nikolai Leskov (L’Avenç, al febrer), la història d’una Madame Bovary que es convertirà en Lady Macbeth tot matant per conservar el seu amant, una joia avalada per Dostoievski que Xostakóvitx i Wajda van dur a l’òpera i al cinèma.

També des de Rússia no podia arribar en millor moment una de les distòpies essencials (descarada inspiradora de 1984 i en part d’Un món feliç): Nosaltres, de Yevgeni Zamiatin, on el ciutadà D-503 explica en el seu dietari com viu en edificis de vidre per tal de poder ser controlat millor per un govern que el vol reeducar perquè, entre d’altres coses, s’ha enamorat. Serà Males Herbes qui l’editi per primer cop a la tardor, igual que farà amb Mother night, de Kurt Vonnegut, la primera novel·la postmoderna nord-americana a partir de les seqüeles sobre la segona guerra mundial que va girbar l’autor d’Escorxador 5. Empúries és, per la seva banda, qui portarà el març al gran James Salter, un dels veterans grans noms, amb la seva darrera novel·la, Això és tot, on camufla part de la seva vida, que ambienta en el món de l’edició. Sobre segur també aniran a Edicions de 1984 tot traduint al març la fins ara inèdita El llogaret, amb la què William Faulkner encetà la trilogia de la família Snoopes en la seva mítica Yoknapatawpha. El mateix segell, aquest mes, recupera el gran premi de l’Acadèmia francesa 2011, Retorn a Killybegs. Té sentit: aborda la vida d’extrema duresa dels independentistes irlandesos de Belsfast.

Entre clàssics moderns i actuals es belluga també Edicions 62: al febrer, els contes de Italo Calvino arribaran sorprenentment per primer cop al català (Els amors difícils) al mateix temps que, desprès de vuit anys de silenci, la darrera novel·la d’Amy Tan, que reflecteix el Xanghai cortesà amb l’estil, diuen els crítics, que recorda les millors virtuts de l’autora d’El club de la bona estrella. Un altra clàssic actual és ja, desprès dels seus 60.000 exemplars de L’avi de 100 anys que es va escapar per la finestra, el suec Jonas Jonasson, de qui La Campana publicarà al març L’analfabeta que era un geni dels números, on una mena de Pipi Calscesllargues, pobre, negre i de Sud-àfrica, però amb do sobrenatural per les matemàtiques, decideix sortir de la misèria tot segrestant el rei de Suècia.

Si a Periscopi aposten de nou per l’autor teatral d’origen libanès Wajdi Mouawad (l’autor d’Incendis) amb l’esfereïdora i impactant història d’un home que es llença a perseguir per EEUU a l’assassí de la seva dona (Ànima, al febrer) a Raig verd també van forts: a la recuperació de Jean Echenoz (ara seguiran al març amb Córrer) i desprès de Peter Handke (amb la seva darrera obra, La gran caiguda pel setembre), s’atreviran a l’octubre a traduir per primer cop al kafkià autor flamenc Peter Terrin amb la --cóm no-- tan distòpica com suggerent El vigilant, on dos guardes de seguretat, aïllats durant setmanes en un pàrking, esperen un relleu que no arriba i que fa disparar tots els dubtes i paranoies en (i entre) ells. Bona metàfora dels temps presents...

Memòria i història. Un gènere que no decau, amb crisi o sense, són les biografies i memòries. El trencador La vida secreta de Salvador Dalí, un dels grans textos autobiogràfics de les lletres catalanes, serà la manera com Quaderns Crema recordarà al febrer que fa 25 anys ja que va morir el geni empordanès. Un altra fresc impressionant són les 800 pàgines de l’edició òmnibus en la que RBA-La Magrana reunirà a l’abril els tres imprescindibles dietaris d’Oriol Bohigas, edició revisada pel mateix arquitecte i amb índex onomàstic. També s’han posat a mirar el seu passat polìtic i personal dos consellers: un, ja retirat, Joaquim Nadal (gener, a Proa) i un de ben actiu, Santi Vila, que repassarà des de la Catalunya independent a la seva sexualitat a El coratge del dubte (Angle, al març). Sense títol està encara el volum que aplegarà, també a Angle i al mateix març, les memòries de Miquel Sellarès, personatge clau en la creació dels Mossos d’Esquadra i potent home a l’ombra de Jordi Pujol. Qui precisament va ajudar a redactar les memòries del expresident de la Generalitat, el periodista Manuel Cuyàs, també barrinarà sobre els seus orígens a El nét del pirata (Proa), això sí, amb la ironia marca de la casa. Com potser només es pot un endinsar en ell i els seus. Tampoc li falta distància crítica a Rosa Regàs a Entre el seny i la rauxa, memòries d’infantessa i adolescència (Ara, al març).

Amb La Ben Plantada com a besàvia, Ramon Casas, Gaudí i Puig i Cadafalch com a pintor i arquitectes de la família, tenint de cosí en Pompeu Fabra i de professor de violoncel en Pau Casals, és evident que Xavier Baladía (que ja evocà l’època dels seus avantpassats a Abans que el temps ho esborri) havia d’escriure la biografia i els records del seu avi. I així ho ha fet a El senyor Ninus (al febrer a La Campana), en el que també és un retrat de Catalunya a través de la seva elit.

Si una ciutat també pogués fer memòria, el més semblant seria La ciutat assetjada, la gran i esperada obra d’investigació d’Albert García Espuche amb el rigor dels detalls més inversemblants sobre cóm va ser el dia a dia a la ciutat durant el setge de 1714 (Empúries, al març). Les dones del 1714, de Patricia Gabancho (Columna, al febrer) pretén precisament recobrar el silenciat però en canvi cabdal paper de les fèmines en la voluntat de resistir durant el setge. Una altra guerra, la de 1936, surt per força (perquè el marcà força) en la biografia sobre Joan Sales que finalment ha acabat la periodista Montserrat Casals i que aquest any apareixerà en el mateix segell que ell fundà, Club Editor.

També xocant –però aquí per donar la imatge contrària a la idealitzada fins ara-- serà el llibre, a cavall entre l’estudi i el record, Brigades internacionals. La fi d’un mite (Edicions de 1984, al febrer), on el combatent jueu polonès George Stein parla de primera mà de la corrupció, les orgies i el terror que imperava en aquestes tropes, on hi participà com a traductor de l’alt comandament. Una memòria molt més recent, amb tots els detalls des de cóm es va gestar la gran cadena del 11 de setembre fins a la seva culminació, és la d’Anna Rosenfeld i Joan Serra, membres del departament de comunicació de l’ANC i que han abocat a L’hora del poble. Cóm vam fer la Via Catalana, que aquest mateix mes publica Ara Llibres.

Droga i multinacionals. L’actualitat genera desànim, o ràbia, com quan al febrer es llegeixi Zero zero zero (Empúries), de nou un gran text del periodista italià Roberto Saviano, on l’autor de Gomorra hi aboca el fruit d’aquests anys amagat i protegit per la policia que ha aprofitat per investigar i reconstruir les xarxes i els negocis de la cocaina a escala mundial. Sentiments semblants generarà la lectura de Castor:la bombolla sísmica (Edicions Saldonar, al febrer), del periodista ebrenc Jordi Marsal, sobre l’obscur entremat d’interessos que hi ha en l’explotació gasística que ha sacsejat les terres de la Xènia i que lidera, entre d’altres, l’empresari Florentino Pérez.

La gran evasió. El gènere negre, el rei dels darrers anys, no pot estar absent aquest 2014. Entre d’altres raons perquè és un bon retrat de la realitat, com demostrarà aviat, en el marc de la col·lecció Crims.cat d’Alrevés El tant per cent, de Rafel Vallbona, on la corrupció política i urbanística, del bracet, son fàcilment extrapolables a situacions viscudes no fa massa a Catalunya. També tenen regust casolà la novel·la que escriuen a vuit mans Salvador Macip, Lluís Llort, Marc Moreno i Sebastià Benassar centrada en l’activitat de la màfia russa a la Costa Brava i que, encara sense títol, publicarà al setembre Llibres del Delicte, el mateix segell que, del darrer autor, haurà tret al febrer Les mans del drac, un thriller que barreja la festivitat literària de Sant Jordi amb robatoris, crims i elements religiosos. Per la seva banda, el sotsinspector Albert Espinosa, creat per Salvador Balcells, arribarà per quart cop als seus lectors abans de la diada amb Tempesta al Bàltic (Meteora).

De l’altra gran gènere d’evasió per antonomàsia, l’històric, sobresortirà a Columna, a finals de febrer, L’enigma Colom, on la historiadora i escriptora Mari Carme Roca juga amb la catalanitat del personatge. També pel gran públic i en el mateix segell es publica aquest mes La terapeuta, on Gaspar Hernàndez (desprès de vendre 60.000 exemplars d’El silenci) construeix una ficció d’autoajuda de temàtica imbatible avui: l’ansietat.

En qualsevol cas, com a darrer recurs per passar el 2014 sempre queda la música (Si Beethoven pogués escoltar-me, del televisiu Ramon Gener, el març a Ara Llibres) i la poesia: o bé amb Pere Gimferrer, 12 anys desprès de la seva darrera incursió en el vers català, El castell de la puresa (Proa, al gener), amb els alexandrins (i l’edició tant en català com en francès i amb els colors amb que l’autor volia) de Noves impressions d’Àfrica (1932) del mirall de surrealistes Raymond Roussel (a Labreu, el febrer) o, al febrer, amb la sedant però vital versió del clàssic Les fulles d’herbe de Walt Withman, en el marc de la traducció de l’obra completa de l’autor que duu a terme Edicions de 1984 a partir de Jaume Pons Alorda.