Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
LLIBRES

Riure’s del mort...

Jaume Sisa i Carles Flavià en un diàleg irreverent de fílies i fòbies

Flavià i Sisa han girbat un divertimento d’artistes i amics. Ampliar foto
Flavià i Sisa han girbat un divertimento d’artistes i amics.

Dos dels trets que s’han volgut atribuir al caràcter català són l’escepticisme i la ironia davant de la vida. És una generalització com una altra, que potser no treu cap a res. La disposició a dubtar i a fer-ho des de la distància, tanmateix, ens convida a prendre’ns l’existència terrenal amb una certa filosofia. El cantautor Jaume Sisa i el showman Carles Flavià fan gala a Tan bé que anàvem... d’aquest escepticisme i d’aquesta ironia —diagnosticades per Josep Ferrater Mora— en un diàleg, si és no és cabaretesc, en què repassen de manera irreverent i desimbolta tot un ventall de fílies i fòbies.

Tan bé que anàvem... és farcit d’autojustificacions i d’autoreferències. Des dels textos liminars, Flavià i Sisa no paren de parlar, sense seny ni mesura, d’ells mateixos, de l’espectacle que fan plegats i de les seves dèries. Són artistes, és clar, i ça va de soi. Però de què garla aquest tàndem d’excèntrics recalcitrants? D’allò que els passa pel barret, de les vivències personals, dels greuges professionals, dels tabús establerts, del sexe dels àngels o de l’espectacle de la vida. Sense pèls a la llengua. Obertament. No se’n salven ni ells mateixos, ni la seva caricatura.

TAN BÉ QUE ANÀVEM...

Jaume Sisa i Carles Flavià

Comanegra

88 pàgines. 15 euros

El diàleg entre tots dos s’acompanya de comentaris satírics i, de tant en tant, dramatitzacions de peripècies vitals, més o menys hiperbòliques, en què afloren la grandesa i la misèria de la condició humana. Sempre amb un to irònic i desinhibit, Sisa i Flavià s’acosten a qüestions transcendents, com ara la mort i la religió. O passen de puntetes sobre temes més laxos: la modernitat escènica, les teràpies socials, la professió d’artista, les relacions sentimentals, la cuina postmoderna, la societat de consum, el fat advers dels catalans, les contradiccions de l’ecologisme o la ridiculesa de la correcció política. Amb l’excusa, com una altra, de trobar-se per escriure, a cuita-corrents, un text teatral que aspira a gaudir d’una subvenció de la conselleria de Cultura.

Distribuïda en tres actes, el primer té lloc a casa de Sisa; el segon, a la de Flavià, i el tercer, vés a saber on. La combinatòria, si hi canviem les simetries mínimes, podria ser una altra, i no passaria res, atès que l’important d’aquesta peça, tan dilatable com es vulgui, és xerrar sense solta ni volta, pel simple plaer de fer còmplice el públic d’una estona agradable de tertúlia. Les apel·lacions directes a l’espectador van també en aquest sentit. Tota la conversa s’amaneix amb molta autobiografia personal més o menys èpica o dionisíaca, perquè Flavià i Sisa són dos grans egos que parlen, dos Peter Pan de la nit barcelonina, dos outsiders que prediquen en el desert. Contents d’haver-se conegut, no cal dir-ho.

Amb tot el que passa actualment en la vida pública d’aquests rodals, en què les condicions democràtiques es devaluen com més va més, l’humor de Tan bé que anàvem... resulta al capdavall d’una candidesa entranyable. En realitat, per més que vagin de transgressors de tornada de tot, de bocamolls simpàtics, de fanfarrons empedreïts i una mica barruts, la manera que els autors tenen de tractar les temàtiques contemporànies, de referir-se a experiències autobiogràfiques o d’abordar un metateatre d’estar per casa no passa de ser un divertimento d’artistes amics que, entre rialles i planys, es riuen del mort i del qui el vetlla.