Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra

Arts d’un editor “empipatiu”

Critica de 'Joan Sales, la ploma contra el silenci' de Marta Pasqual, de A Contra Vent Editors

L’escriptor Joan Sales al jardí de casa seva a l’exili.
L’escriptor Joan Sales al jardí de casa seva a l’exili.

Un nou pas endavant en el coneixement de l’obra de Joan Sales, mentre n’esperem la biografia i una novel·la inèdita, és Joan Sales, la ploma contra el silenci, bona aproximació a la seva faceta d’editor per la jove filòloga gironina Marta Pasqual, resum de la seva tesi doctoral que no peca de la feixuguesa que s’atribueix als treballs acadèmics. Diria fins i tot que Pasqual s’ha excedit amb la tisora i que hauríem volgut saber més sobre la seva investigació en epistolaris inèdits d’autors que van publicar al Club Editor de Sales, de qui descobrim com aprèn a fer d’editor a l’exili i com es configura la seva idea de què i com editar.

Els fragments de correspondència citats permeten copsar el talent editorial de Sales: la voluntat d’independència respecte als poders culturals establerts en la clandestinitat, l’antielitisme no renyit amb l’exigència literària, la defensa d’una llengua correcta però viva i popular. Es reforça la idea que teníem d’un Sales editor a l’anglesa, intervencionista per aconseguir textos òptims, “empipatiu”, segons pròpia definició, amb els autors. També es dibuixa el seu perfil més personal, de vegades contradictori, en què la vehemència i la passió conviuen amb el realisme i el pragmatisme i, algun cop, amb posicions dogmàtiques.

JOAN SALES, LA PLOMA

JOAN SALES, LA PLOMA CONTRA EL SILENCI

Marta Pasqual
A Contra Vent Editors
172 pàgines. 20 euros

La documentació aportada per Pasqual topa de vegades amb una visió potser massa encomiàstica. No hem de passar del menyspreu de Sales a la seva canonització. El subtítol del llibre remarca el pendent combatiu i patriòtic de Sales, lligat per ell mateix, és cert, a la tasca d’escriptor i editor. Però l’activisme no és el que el converteix en figura clau i perdurable. D’altra banda, en basar la seva anàlisi en el concepte acadèmic de “reescriptura”, que aborda el text literari des dels diversos àmbits que el fan possible (l’autor, però també l’editor, el corrector, el traductor, l’adaptador...), Pasqual exalça Sales com a magnífic “reescriptor” i veu en ell una “enorme humilitat” en posar-se al servei de l’autor per millorar el text pensant en el lector. Potser és veritat que no intervenia amb afany de protagonisme en els textos que passaven per l’editorial, però si encerta quan refà o reescriu l’obra d’autors novells com Ramona Via, resulta més discutible quan entra a fons, cometent errors i tot, en autors com Aurora Bertrana, que li va retreure, no mancada de raó, un “intervencionisme patològic”. No crec, com sosté Pasqual, que el triangle autor/editor/lector hagi de ser “com a mínim, equilàter”. Que Sales, perfeccionista, meticulós i apassionat, era conscient que a vegades es passava (ell, que detestava les manipulacions dels correctors editorials que encarcaraven el català literari) ho demostren passatges com: “Tremolava de pensar que veuria totes les supressions, esmenes, afegits i canvis que jo havia fet” o bé “em vaig excedir en la meva esporgada”.

Però si el Sales teòric i editor empipatiu no sempre té raó, hi toca sovint. Pasqual matisa bé que, si per ell “cada traducció constituïa un veritable acte de catalanitat”, el seu catalanisme era “realista, pragmàtic i antiromàntic”. Així, Sales afirma que a la literatura prèvia a la Guerra Civil “ens vam deixar anar un bon tros a abusar de la bona fe catalanista del públic”, alhora que observa (l’abril de 1950, ho diu de Balmes) que “cal avesar-se a la idea que hi ha autors catalans, i catalaníssims, en castellà” i valora amb realisme i positivament que el teatre de Josep Maria de Sagarra tingui en el seu públic “murcians i almerians”.