Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CARTES DE PROP

Jocs literaris

Sobre les lectures que Fuster va fer d'Ausiàs March

L'escriptor Joan Fuster.
L'escriptor Joan Fuster.

La celebració del cinquantenari de Nosaltres els valencians de Joan Fuster ha sigut un bon pretext per a revisitar l’obra d’un escriptor excepcional i provocar, al seu torn, uns quants exercicis de bona literatura, que és el que el mestre hauria desitjat i el que els deixebles han de procurar retre-li. Valga com a exemple un llibre que m’acaba d’arribar, Joan Fuster, figura de temps, coordinat per Antomi Martí i Teresa Rosell i publicat per la Universitat de Barcelona. Entre les moltes coses interessants que inclou, a mi m’ha cridat particularment l’atenció un article de Salvador Company que ostenta un títol un pèl detonant -“Un cas aberrant de megalomania demòtica. Fuster lector de March”-, no del tot justificat pel contingut. En tot cas, es tracta d’un assaig sobre les lectures que l’escriptor de Sueca va dedicar al poeta de Gandia, compost amb atenció i intel·ligència. Té un grapat d’observacions molt remarcables i està, a més a més, deliciosament ben escrit. No cal ni dir que són qualitats que a Fuster, que era un lector omnívor i exigent, li haurien complagut molt.

El text a què em referesc val per ell mateix i alhora no deixa de ser una lectura d’una altra lectura. Company llegeix Fuster llegint March –qui també havia llegit bona cosa abans de posar-se a escriure, i prou que se’ls coneix a tots tres-, i ho fa molt bé, cosa que posa en relleu un dels trets més estimulants de la literatura: la seua il·limitada capacitat d’expansió a partir d’ella mateixa, mirant enrere per a anar endavant (modestament, tot parlant de l’article de Company, jo ara em sume a aquest exercici). A l’hora d’acarar-se a les ombrívoles ruminacions de March, Fuster intenta desentranyar l’home a partir dels versos (i no a l’inrevés, que és el que sol fer el biografisme banal aplicat a la literatura) i aquesta tria també el retrata a ell. Com Diògenes amb la llanterna estricta, Fuster és un escriptor que sempre cerca l’home en les seues obres. D’altra banda, l’assagista rescata la figura de March com la d’algú que pot commoure la sensibilitat del lector actual, que pot ser llegit i apreciat ara mateix (com sens dubte és el cas). A l’igual que Company quan parla de tots dos, Fuster dóna per descomptat que es refereix a un membre, sens dubte eximi, d’una tradició viva. En destaca els trets que troba pertinents per fer-nos-el present, però també reclama la nostra lectura de primera mà de l’autor que així circumscriu i destaca. No oblidem que un dels textos fusterians que Company comenta és una introducció a una antologia ausiasmarquiana. Ací, la literatura de Fuster no vol ser més, ni menys, que un –brillantíssim- aperitiu.

El text de Fuster, com tota crítica seriosa, és un viatge en dues direccions, i per això és en cert sentit paradoxal

En un passatge del seu text, Company cita una referència d’Antoni Martí a una coneguda màxima de Roland Barthes (de nou un text sobre un altre text): “la idea que la crítica arrossega els texts cap al present determina que la seva ambició no pugui ser descobrir les obres, descobrir la veritat que contenen, sinó precisament, cobrir-la: cobrir les obres amb el present”, de manera que el comentari, en realitat, utilitzaria l’obra de què parla per a constituir-se en text i per a parlar del sentit del nostre temps a partir d’ella. El que vol dir és que, en el fons, el comentari substitueix l’obra i l’oculta. El suggeriment de Barthes, de tan cert, és quasi una obvietat, i llegint-lo, un no pot evitar de recordar una frase de Montaigne: “tot està ple de comentaris, d’obres n’hi ha gran penúria”. Sens dubte, el comentari és també obra, i, mentre el llegim, desplaça l’obra que el suscita. Però aquesta idea només diu una part de la veritat, i això Fuster també ho sabia. En acarar-se amb March, Fuster no pretenia suplantar-lo, sinó acostar-nos-el. Volia dir-ne alguna cosa vàlida que ens en facilitara l’accés. No solament portar-lo present, acostar-nos-el, sinó dur-nos al seu món, traslladant-nos a nosaltres. El text de Fuster, com tota crítica seriosa, és un viatge en dues direccions, i per això és en cert sentit paradoxal: oculta i revela a la vegada. És precisament això el que fa la literatura en general –amb els textos que la impulsen, amb la realitat que explora, amb la vida mateixa de l’autor que la traça-: encobrir temporalment amb el propi discurs la matèria mateixa que assenyala. Però el mateix fet d’assenyalar ja és significatiu, i el bon lector sempre pot acostar-se després a la font que ha provocat el comentari, amb l’avantatge afegit que, on abans només hi havia un text –ací els roents versos de March-, ara participa d’un diàleg. La literatura engendra més literatura, no en un joc de substitucions que suma zero, sinó en una espiral recurrent que es multiplica. Així l’entenia Fuster i així l’ha prosseguida ara Salvador Company amb el seu bell i revelador article. La seua bona prosa no ens oculta Fuster (ni March), sinó que més aviat ens els rescata.