Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
ESCRIURE EL PAÍS

La Casa de la Sirena

"La Casa de la Sirena era una alqueria del segle XVI que els Verdú havien adquirit al bell mig de l'Horta". Ampliar foto
"La Casa de la Sirena era una alqueria del segle XVI que els Verdú havien adquirit al bell mig de l'Horta".

Al meu amic Ferran Muñoz, per haver-me descobert la Casa de la Sirena

“Jo sóc ella?”, es preguntava horroritzada Bérénice mentre movia la placa de coure platejat buscant la il·luminació adequada, cada dia li costava més enfocar amb els ulls els objectes propers. No hi havia cap dubte, en les mans tenia la fotografia d’un rostre estrany, desconegut, que transmetia la nívia immutabilitat de porcellana de qui ja és mort. L’angoixa que li produïa la visió de l’últim daguerreotip, el seu propi retrat, la impel·lí a prendre una nova dosi de belladona. Gràcies als vapors de mercuri que generava dins de la carbonera, convertida en laboratori, durant el procés de revelatge, havia aconseguit centenars de suggeridores, belles i inquietants fotografies; subtils amalgames químiques compostes de microscòpiques partícules que fixava per sempre submergint-les en una solució de clorur sòdic. D’altra banda, però, aquests bafs nocius també li havien provocat des del primer moment contínues irritacions en la pell, afeccions en les genives i les dents, un cansament quasi crònic i un malestar constant que combatia amb la ingesta diària de trenta gotes d’una substància extreta de la maceració en alcohol de baies d’Atropa Belladona, un apòzema casolà que en penetrar en el torrent sanguini li temperava el malestar amb les seues qualitats sedatives i analgèsiques. Més relaxada, mirà novament la placa fotogràfica: a la dona, a aquella criatura d’argent, els cabells cendrosos i desordenats li queien sobre els muscles emmarcant amb una mena d’aura espinosa una cara despullada d’encant els llavis de la qual, fins i  mig oberts, semblaven sagnar en silenci; una cara d’ulls castanys, petits i enclotats, de pupil·les marcadament dilatades, en què s’endevinava una brutalitat sinistra, una energia poderosa, malsana, perillosa.

Acovardida, Bérénice deixà el daguerreotip damunt de la taula i recolzà l’esquena contra el respatller de la cadira; des d’aquest angle de visió, la pertorbadora imatge desapareixia diluïda en l’aliatge de plata i mercuri de la placa, com si estigués sepultada en un mirall. Tot i la penombra regnant a la carbonera, sentia que una gran quantitat de rostres l’escodrinyaven, insidiosos, des dels estrets prestatges que cobrien de dalt a baix les parets; rostres d’ulls platejats i cabelleres hidrargíriques que romanien presoners en els daguerreotips que de manera compulsiva havia fet els dos darrers anys; rostres atrapats en superfícies bidimensionals que es manifestaven o s’ocultaven a la vista segons hi incidia la llum i l’acusaven, igual que la dona del seu retrat, sense proferir cap so, sagnant també en silenci.

ampliar foto
"Jo sóc ella?', es preguntava horroritzada Bérénice mentre movia la placa de coure".

Bérénice Gelot-Sandoz, nascuda a Orleans l’abril de 1802, era filla d’un famós fabricant de teixits luxosos que la casà a vint anys amb Gaspar Verdú, un ric comerciant valencià de fils de seda amb qui havia establert sòlids i lucratius negocis, un home resolut i ambiciós, vint-i-dos anys més gran que ella, de carcanada eixuta i articulacions nuoses, de coits ràpids i insatisfactoris que la deixà prenyada, la primera vegada, d’un xiquet la mateixa nit de noces i, la segona, d’un altre nen, quan encara no s’havia recuperat del part anterior. Els dos embarassos consecutius llançaren a perdre la seua delicada figura, un fet a causa del qual la noia de lluents cabells castanys i bellesa justa deixà d’interessar Gaspar Verdú, que s’acostumà a saciar la seua lamentable sexualitat amb meuques jovenetes de cossos encara per deformar. Bérénice, una dona hermètica, profundament introvertida, mai no s’acostumà a la populosa València, tampoc al caràcter inconstant i les maneres immoderades dels seus habitants, motiu pel qual gaudia especialment de les llargues estades estivals a la Casa de la Sirena, una alqueria senyorial del segle xvi que els Verdú havien adquirit al bell mig de l’Horta, al terme d’Alfara del Patriarca. Un edifici renaixentista, compacte, amb una esvelta torre mirador de coberta de quatre aiguavessos revestida de llustroses teules blaves al costat dret i una façana rematada per una elegant galeria d’arquets de mig punt, en un lateral de la qual s’obria la porta principal coronada per un relleu de marbre en què hi havia una criatura amb cap de dona i cos de serp, una sirena, un ésser astut, mancat de pietat, que envoltava amb la cua l’escut i el lema Omnia tempus habent.

"En menys d'un mes muntà l'estudi fotogràfic, un impressionant pavelló envidrat de blau"

Durant dinou anys visqué una existència plàcida, ociosa i avorrida entregada a ocupacions assossegades com la criança, la jardineria o la lectura; dinou anys fent una vida de convalescent, sense ser-ho, una existència buida que l’obligà a tancar-se, encara més, en ella mateixa per a sobreviure mentre criava els fills amb una dedicació honesta, tot i que no els oferís més atenció que la imprescindible. Dinou anys vivint el matrimoni com una mena de fossar d’argila en el qual s’enfonsava un poc més cada dia, respirant una atmosfera opressiva i asfixiant, lluny del seu Orleans, en la qual només entraven glopades d’aire renovat quan llegia amb fruïció els volums triats a l’atzar de la magnífica biblioteca del seu marit. Hores i hores hi romania en silenci, gairebé immòbil, aliena al pas del temps, tancada en aquella estança que el seu home havia disposat a la refinada i confortable llar on residien del carrer de la Mar només per forjar-se una imatge de burgés cultivat. Bérénice devorava tot el que li queia en les mans i darrerament havien despertat la seua curiositat un parell de tractats sobre fisiognomia, una pseudociència que postulava la suposada existència de correlacions entre l’aparença física d’una persona i la seua moralitat.

Les inacabables sessions de lectura a la solitària biblioteca, els plàcids estius a la Casa de la Sirena i el parell de viatges anuals que feia a França aprofitant els fructífers negocis del seu marit, la proveïen de prou oxigen per a suportar un any més d’insulsa existència. Quan el matí del 17 de setembre de 1841, en un d’aquests viatges a la ciutat de París, el matrimoni Verdú acudí a una de les nombroses demostracions que Louis-Jacques Mandé Daguerre havia organitzat al Grand Hôtel del Quai d’Orsay per divulgar entre les classes benestants el seu descobriment, la fotografia, Bérénice semblà despertar de la seua letargia. Mirava, extasiada, els pessics de natura que habitaven en els daguerreotips de l’exposició, mai no havia vist res que reproduís la realitat de manera tan perfecta, malgrat que, en aquells petits espais quimèrics, tot li paregués més fred, més obscur, més inquietant, de manera particular la galeria de retrats, uns retrats que li despertaven una atracció singular, se li antullava que aquells rostres plens de misteri també podien mirar-la, a ella. Els assistents a l’exhibició observaren el prodigi que suposava la càmera fotogràfica, un aparell que ja començava a comercialitzar-se amb molt d’èxit arreu d’Europa i Amèrica. No li passà per alt, a Verdú, la fascinació que aquella màquina havia provocat en Bérénice i, davant l’evidència, considerà que, tot i la costosa despesa, constituiria una bona distracció per a la seua esposa quan ell es traslladés a Madrid com a flamant diputat a les Corts per València i ella es quedés sola. Tampoc aquesta vegada no li havia demanat parer a la dona, entenia que ella acceptaria quedar-se a València, per això l’havia triada; des del primer moment l’havia caracteritzada una obediència passiva, canina. De fet, quan li comunicà, impassible, sense dret a rèplica, la decisió de mudar-se a la capital sense ella, Bérénice es limità a somriure mentre murmurava “Omnia tempus habent, tot té el seu moment”. El seu semblant irradiava una calma aterridora, una indiferència absoluta que la convertia en una criatura enigmàtica; sota aquesta aparent apatia, però, quelcom de felí niava en la carn entumida de Bérénice, una energia salvatge adormida que esperava pacient el moment de manifestar-se. Abans que Verdú marxés a Madrid, Bérénice només li demanà dues coses: que la deixés instal·lar-se tot l’any a la Casa de la Sirena i que li construís, en el formidable hort tancat de la propietat, un estudi fotogràfic. El seu interés per la fotografia ignorava la moda cega i l’entusiasme efímer de la majoria; des d’aquell dia al Quai d’Orsay volia experimentar amb la càmera, investigar l’eina capaç de conferir a allò que capturava un valor màgic infinitament més intens que el que procuraven les imatges pintades. No li costà gaire esforç que Verdú li donara l’aprovació, sabia que anava a estar fora una bona part del temps i li xocava la nova joguina de la seua esposa, ho entenia com un caprici, la distracció d’una quarantina rica, marcida i ociosa. Quant a la decisió de recloure’s en l’alqueria, lluny de la vida social de la ciutat, no li estranyà, sempre havia pensat que la seua dona posseïa una intel·ligència limitada i extraviada que la incapacitava per a veure mes enllà de l’espai físic on habitava.

ampliar foto
"Covava la certesa que amb els daguerrotips podia extraure el coneixement d'allò que és impossible".

Ja instal·lada a la Casa de la Sirena, Bérénice semblava satisfeta, conservava frescos en la retina els mirífics rostres sense nom dels daguerreotips del Quai d’Orsay de París i tenia el que ambicionava: un marit absent i una càmera. En menys d’un mes muntà l’estudi fotogràfic, un impressionant pavelló envidrat de blau emplaçat al centre de l’hort, tot just on confluïen els caminals que delimitaven els parterres on creixien llimeres, tarongers, llentiscles, lliris i murtes als peus d’estilitzades palmeres, una mena d’hivernacle que permetia captar la llum necessària per a aconseguir daguerreotips. Al principi, fotografiava bigarrats bodegons i carregades composicions amb objectes de procedència diversa: plomes d’ocell, papallones dissecades, fulles variades, pedres de formes suggeridores; tot allò que pogués romandre quiet els dos minuts d’exposició que calien per a obtenir un bon resultat. Dugué a terme una quantitat ingent de proves que li serviren per a controlar les possibilitats de l’aparell, per a saber si amb la intensitat de la llum del pavelló n’hi havia prou i per a buscar la localització idònia per als models humans. Un munt de daguerreotips sense interés que desestimà només d’arribar, provinent de França, el seient especial que li permetria iniciar els ansiejats assajos amb persones, una espècie d’artefacte inquisitorial que facilitava que el model romangués quiet durant la posa. Amarada fins a la medul·la de les teories fisiognomòniques dels tractats, durant els dos mesos i mig que feia que s’havia establit a la Casa de la Sirena s’havia dedicat a seleccionar entre els criats els qui guardaven, segons ella, la veritat oculta en el fons de la mirada. Covava la certesa que amb els daguerreotips podia extraure el coneixement d’allò que és invisible, el temperament, les passions, els moviments de l’ànima; que hi podia copsar, en les pupil·les dels retratats, la determinació del caràcter i els trets més soterrats de la veritable personalitat. Primerament, fotografià compulsivament els seus jornalers i, després, els fills, familiars i coneguts d’aquests; tota una galeria d’homes i dones de l’horta de cares treballades pel sol, de joves d’esguard seductor i de nens d’aparença angelical. Personatges anònims, invisibles, éssers de vides anodines que martiritzava en inacabables sessions durant les quals els obligava a seure a la intimidatòria cadira de fusta per a mantenir-los el tors i el cap subjectes, i a adoptar sofisticades poses que els atorgaren el hieratisme propi d’una estàtua; personatges, per a ella, servils i insignificants, que una vegada retratats passaven a habitar l’atmosfera tèrbola dels daguerreotips.

Dedicava tantes hores a la seua nova afició que començà a vestir de seguit la bata i el davantal de faena impregnats de l’olor àcida i asèptica dels productes químics que manipulava durant el procés de revelatge a la carbonera. A la Sireneta, sense la presència constant, castrant i controladora del marit, al capdavant d’una gran propietat i d’un nombre acceptable de sol·lícits models disposats al que fóra per a satisfer la senyora, Bérénice se sentia lliure, apartada de les rígides normes de la burgesia valenciana que no entendria mai que una dona respectable com ella es comportés d’una manera tan extravagant ni que el seu interés per la fotografia mudés en passió en tan poc de temps, una passió interior, més orgànica que els seus propis ossos, que l’empentava a crear retrats poderosos que mostraren, en abismar-s’hi, les singularitats de l’ànima humana, un miracle que tan sols requeria llum, un rostre i la càmera. En un principi, la inspiraven les figures pures, melangioses, sense somriure; les criatures de vides miserables, sense saber que la seua existència també se n’havia tornat, de miserable, a conseqüència del seu comportament.

Calmada per l’acció relaxant de la droga, Bérénice tornà a agafar la placa de coure platejat i la mirà amb la intenció de comprovar si la desassossegant impressió només havia estat producte de la seua imaginació. Una vegada més, però, l’esguard desafiant de l’estranya la reptava des de l’altre costat de l’espill, li arrapava les entranyes en fer-li recordar, de colp, l’inconfessable tracte que tenia amb el seu còmplice, el misantrop Afaitamorts, i la naturalesa de les furtives accions que cometien al Cementeri dels Ajusticiats del Carraixet, una petita i modesta necròpolis que distava uns tres quilòmetres de l’alqueria on s’havien soterrat durant segles, en una fossa comuna sense làpida, els condemnats a mort per la justícia de la ciutat de València. Aleshores, novament abatuda, xuclà amb intensitat de la bocana del flascó de vidre que contenia l’apòzema fins a quasi acabar-se-la d’un glop, com si no en tingués prou, i, a l’instant, notà els símptomes de la ingesta incontrolada de belladona: li augmentà el pols i el ritme respiratori, la freqüència cardíaca se li accelerà, una sensació d’ofec intensa se li instal·là al pit i la visió dels objectes propers es tornà borrosa. Tan sols resplendia amb una nitidesa paorosa la lluentor insòlita que brollava dels ulls de la dona d’argent del daguerreotip que tenia entre les mans, uns ulls que no eren altres que els seus propis ulls.

ampliar foto
"La seua vida quotidiana s'havia transformat en un escenari irreal".

Els darrers mesos, Bérénice havia contemplat el món a través de la càmera, l’atracció que despertava en ella la realitat que intuïa en l’interior dels daguerreotips se li afigurava més perfecta. Sofria al·lucinacions i deliris en els quals creia que, de la mateixa manera que havia tret a la llum les qualitats més belles i nobles de l’ésser humà, també posseïa la capacitat de desvetllar la insània i la perversió de les ànimes fosques. Arrossegada per una fantasia desenfrenada, estava convençuda que mitjançant el procés de revelatge podia descobrir l’amenaça criminal que ocultaven certes persones en les parts del cos més expressives i sinceres: la cara i, sobretot, els ulls. Per aquest motiu, assetjava el mal amb deler buscant sense treva, en les pupil·les dels seus models eventuals, la mirada glacial capaç d’amagar, sota una aparença d’extraordinària serenitat, els pensaments més terribles i retorçuts. Passava tantes hores revelant en la foscúria de la carbonera que la pell havia pres una tonalitat groguenca que era molt desagradable i cada vegada es mostrava més irritable, impacient i capriciosa amb el servei domèstic, que feia tant com podia per a evitar-la. Tot el que fins aleshores havia estat la seua vida quotidiana s’havia transformat en un escenari irreal, insuficient i ple de prejudicis pel qual es bellugava absent, com un espectre. Ni la inesperada i vergonyosa mort del seu marit d’un atac al cor mentre cardava amb una prostituta adolescent en un dels barris més infectes de Madrid, unes circumstàncies que la família Verdú s’encarregà d’encobrir, la desviaren d’una obsessió que cada vegada més sovint la submergia en negres episodis de melangia que l’esgotaven mentalment. Tal vegada, en un d’aquells períodes de records mel·liflus, durant els quals es comportava com una somnàmbula, conegué Afaitamorts, l’encarregat del manteniment del modest Cementeri dels Ajusticiats contractat per la Confraria que, des de feia segles, vetllava per aquest lloc oblidat que mai no visitava ningú, mitja fanecada rodejada per un mur de maçoneria a la vora del barranc del Carraixet, a Tavernes Blanques. No aconseguia recordar com ni de quina manera s’ordí una relació tan obscura i insòlita amb aquell individu sec i prim, de faç eixuta i desnerida, esquitxada de taquetes roges, més pròpia d’un vell malalt que d’un home dotze anys més jove que ella; no aconseguia recordar quan segellà el pacte amb aquell personatge d’ulls petits i redons, llavis grossos i penjants que dibuixaven somriures inquietants i repulsius. L’única imatge que guardava a la memòria amb una nitidesa esparveradora es reduïa a la primera fotografia que féu al cementeri un fred i solejat matí d’hivern quan, al sopluig del silenci de l’indret més evitat de l’Horta, a escassos metres d’ella, un jove d’aspecte fràgil, ros i imberbe parpellejava sense control, amarrat de peus, cames, braços i coll a un dels seients que utilitzava per a aconseguir retrats de qualitat. Afaitamorts havia disposat al voltant del xicot nombrosos espills i flascons de vidre plens d’aigua blavosa per l’acció del sulfat de coure que hi havia dissolt, senzills ginys que pretenien suplir el paper de les grans vidrieres atzurs de la Casa de la Sirena. La naturalesa dels personatges que li havia promés l’enterrador, així com el qüestionable procediment utilitzat per a obtenir-los i retenir-los, impedia l’ús habitual del gabinet fotogràfic del jardí de l’alqueria. Al cap de deu minuts d’exposició, immòbil, amb els reflexos del sol impactant-li en plena cara, unes llàgrimes grosses redolaven per les galtes del model mentre Bérénice anava i venia, desficiosa, mirant de reüll Afaitamorts, amb el rellotge a la mà, comptant en veu alta cada cinc segons. “Hem d’aguantar fins que se li esgoten les llàgrimes!”, li deia enutjada, al seu ajudant. Quan veié per primera vegada el daguerreotip del jove del cementeri en la foscor de la carbonera, les aletes del nas, fines i flexibles, li tremolaren amb imperceptibles moviments nerviosos en ensumar l’èxit i les orelles se li ompliren d’un soroll similar al batiment de centenars d’ales acostant-se. Afaitamorts no l’havia enganyada, aquell rostre imberbe, de trets inofensius, ocultava un monstre, un assassí en potència, un esperit podrit capaç dels horrors més inimaginables. Des d’aquell instant, Bérénice es comportà amb l’astúcia d’una serp perquè ningú no sospités i deixà que el servei i els llauradors dels voltants entengueren les llargues i solitàries passejades que feia a ple sol fins al Cementeri dels Ajusticiats, un trajecte de tres quilòmetres d’anada i tres de tornada, seguint el camí de Bonrepòs i Mirambell, sempre vorejant el barranc del Carraixet, com una extravagància més de la senyora.

"El Cementeri dels Ajusticiats del Carraixet era una petita i modesta necròpolis que distava uns tres quilòmetres de l'alqueria"

Afaitamorts l’assortia de manera constant de models que ella retratava compulsivament, desenes i desenes de rostres anònims procedents dels antres més perillosos de la ciutat desfilaren per davant de la seua càmera i posaren enmig de grans sofriments; mai no preguntà com els captava, encara que intuïa on anaven a parar quan esdevenien inútils. No volia saber-ne res, d’aquell tràfic humà, ni del secret interés d’aquell treballador de la mort d’actitud esquerpa i fugissera conreada segurament al llarg dels anys dedicats a amortallar els difunts abans de donar-los terra; pressentia el monstre en l’interior d’Afaitamorts, amb tot, era el seu monstre i la proveïa d’un gran nombre d’espècimens amb els quals podia experimentar i demostrar la seua teoria sobre la maldat humana. Presa d’una ràbia explosiva havia fotografiat ulls obscurs, ulls de mirada fixa, ulls tremolosos, ulls clars, ulls de parpelleig ràpid, ulls somrients, ulls tristos, ulls ardents i ulls freds. Tot un seguici d’éssers fantasmagòrics de mirada captiva, mig centenar de cares pàl·lides, demacrades, marcades per la violència, que havien passat a habitar l’altre costat de les superfícies argentades dels daguerreotips.

Més enllà del malestar provocat per la belladona, la certesa que la inquietant comitiva d’efígies immutables que poblaven les parets de la cambra de revelatge l’escrutaven, l’assetjaven, li produïa un neguit insuportable. Paralitzada per l’acció del tòxic en les venes, no s’atrevia a enfrontar-se a l’esguard acusador de les seues criatures; fins i tot els àngels que havia començat retratant acabaren convertint-se en dimonis que li xiuxiuejaven a cau d’orella que ella també posseïa una ànima fosca i abjecta. Intentà enfocar l’esguard sobre la placa de coure del seu retrat, li costava molt, però; la dilatació de les pupil·les era exagerada per l’elevada dosi de droga, i sacsejà el daguerreotip amb malícia, com si amb aquest gest pogués canviar la naturalesa de la imatge que hi acollia. Afaitamorts havia fet el retrat, havia estat ell qui havia voltat amunt i avall amb el rellotge en la mà contant en veu alta cada cinc segons fins que a ella se li esgotaren les llàgrimes. Per això, sabedor del que Bérénice Gelot-Sandoz anava a trobar amagat en el seu propi esguard, esperava fora de la carbonera, esbossant un dels seus fastigosos somriures, el moment idoni per a executar la seua part del tracte. Finalment, l’enterrador obtindria tot el que ambicionava, la complicitat muda de la fossa comuna del Cementeri dels Ajusticiats i una càmera fotogràfica.