Renovador, ambiciós i de qualitat

Quan et cauen a sobre els 30 anys del Quadern i comences a mirar números endarrerits, la primera temptació és la de la nostàlgia, però aviat arriba la sorpresa i una certa satisfacció per tot el que s’ha fet.

Una primera conclusió, si Julià Guillamon em permet que li robi el títol que va emprar per al catàleg de l’exposició El compromís pop. Primers anys d’Edicions 62 és: tot és possible i tot es pot fer en català. Li escau perfectament al Quadern.

Els primers números des d’aquell inicial del 10 d’octubre de 1982 portaven un epígraf molt clar: “Arts i llibres en llengua catalana”. Aviat li va quedar estret, perquè des del principi va ser, i continua sent, un suplement clarament multidisciplinari.

Les lletres i les arts, totes, són un dels nuclis importants del Quadern, però al llarg d’aquests 30 anys s’han mantigut alguns eixos: la llengua; la identitat catalana, passat, present i futur; la política i l’economia; les infraestructures; la memòria; Barcelona. Això sembla molt seriós i ho és, però ho volíem fer tot d’una manera innovadora, un pèl transgressora, sense defugir cap polèmica, ser en totes les salses, per contribuir a una cultura viva i propera, sense abaixar mai la qualitat.

Ofèlia Dracs va sorprendre amb crítiques de ficció de llibres inventats

Si parlem de literatura i de llibres, el Quadern va recuperar totes les gran patums. Fer la llista és impossible: hi són gairebé tots, però es van compaginar amb els nous valors, que se seguien de prop. Ho va fer de diverses maneres, algunes molt engrescadores. Per exemple, el col·lectiu Ofèlia Dracs feia crítica-ficció d’un llibre inventat. Perquè quedés clar, hi afegíem: “Exercici paròdic de crítica literària de llibres inventats”. Els Ofèlia ho feien amb tota la intenció. Sense anar més lluny, Xavier Pericay i Ferran Toutain es van adonar que en un dels articles parlaven del seu llibre Verinosa llengua. Hi va haver polèmica. Alguns lectors buscaven els llibres inventats per comprar-los i, és clar, no existien...

En realitat, les polèmiques produïdes a les planes del Quadern eren freqüents. Joan Ferraté n’era un especialista, com quan va atacar literàriament Manuel Sacristán i Xavier Folch el va defensar; o quan va criticar algunes badades estilístiques i de puntuació en un poema de Josep Carner. Però són la sal de la vida. L’aportació de Ferraté al suplement, com la de tants altres autors, va ser important.

Línia d’Ombra va ser una altra secció de crítica. Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Ramon Pla i Arxé i Narcís Comadira van marcar tendència: com ressenyar un llibre en 20 línies i escaig. Fantàstic. Una editorial en va prendre el nom per fer una col·lecció i la vam haver de rebatejar com Cercle de Guix. S’hi va afegir Josep Maria Benet i Jornet. Després, Jaume Subirana, Enric Bou, Josep Maria Fonalleras i Jordi Ibáñez. També Els Llibres de la Tribu, de Valentí Puig, i Els Vostres Clàssics, de Jordi Llovet, van ser fonamentals per descobrir autors catalans i recuperar-ne de clàssics.

Més seccions: Tot Apuntat, de Joan Teixidor; De Cua d’Ull, de Carles H. Mor; Fi de Cicle, de Xavier Bru de Sala; Composició de Lloc, de Comadira; Zona Franca, de Xavier Moret... La cançó, el jazz, el rock... hi va haver moltes maneres de apropar-s’hi, com ara Cop de Rock, que durant setmanes va fer un seguiment exhaustiu de tot el que es coïa aleshores. Com la Cara C, una sèrie també durant setmanes, dedicada als moviments alternatius, sense inventar-se res, només mirant d’explicar qui eren, què feien, on ho feien: fanzine, còmic, poesia, teatre, discjòqueis, revistes, exposicions, performances...

‘Bon cop de PIB!’va repassar tota una dècada de l’economia catalana

El Quadern va viure amb passió el naixement de TV3 el 1984, des del que costava fins a l’innovador disseny o l’impacte que va tenir en la difusió del català. Fins i tot hi sortia la programació. Després va arribar el Canal 33. En aquells temps va començar la inolvidable secció Vist i Plau, crítica de televisió, a càrrec de Tomàs Delclós.

No trigà gens ni mica el seguiment al nou llenguatge audiovisual. El Quadern ha tractat la llengua catalana del dret i del revés, i sovint amb polèmica. La normalització lingüística ha ocupat moltes planes, com ara les diatribes entre l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i diversos filòlegs sobre la capacitat normativa de l’entitat; l’empobriment de la llengua; les traduccions; l’actualització dels diccionaris; l’aposta pel català normatiu o no. Tot va ser mirat amb lupa.

L’IEC va denunciar l’empobriment de la llengua catalana, en incorporar “certes tendències amplificades pels mitjans i l’ensenyament” que limitaven la llengua. El Parlament va aprovar la proposta que l’IEC fos l’autoritat normativa a l’administració i els mitjans públics. Hi va haver un rebombori dels que fan època.

També hi va haver polèmica sobre si es col·locava el signe interrogatiu només al final o si també obria. Andreu Rossinyol hi va intentar posar pau en un article dient que hi havia coses més importants de què ocupar-se.

Rossinyol i Maite Carrasco van ser correctors del Quadern durant anys. Ens marcaven de prop i no ens en deixaven passar cap ni una. Després l’escriptor Jordi Puntí, que es va fer càrrec del suplement, va permetre una mica més de flexibilitat, per exemple amb els signes d’interrogació. Són tres dels molts professionals i equips que han treballat en el vessant lingüístic del Quadern.

Més llengua. El suplement creuava fronteres per explicar la literatura francòfona al Quebec. I, més de prop, va abordar el tema de l’aranès, una llengua per a 6.000 persones, amb un parell d’articles en aranès. Va ser una picada d’ullet.

Catalunya i la memòria, la identitat, l’economia o la política hi són presents gairebé des dels primers números. I alguns articles van ser de lectura obligatòria i potser ho continuen sent, com les cinc entregues d’Els catalans i el poder, de Xavier Vidal-Folch, que va sortir més tard en format llibre; o Bon cop de PIB! (1996), d’Andreu Missé, sobre l’última dècada de l’economia catalana.

I podem afegir Tots els partits del segle, d’Isidre Molas i Joan B. Culla; El suïcidi polític del catalanisme conservador a la Guerra Civil, de Borja de Riquer; Catalunya i Europa, de Josep Fontana; i el provocador 1714. La fi de la nació catalana, de l’hispanista Henry Kamen, que sosté que la guerra no va ser sols dels filipistes contra el catalans, sinó entre els mateixos catalans, maulets i botiflers.

Hi un Quadern d’una enorme actualitat: Catalunya serà competitiva o no serà. Un altre tema que, vist en perspectiva, seria bo actualitzar és l’entrevista que Josep Ramoneda va fer a Xavier Rubert de Ventós a propòsit del seu llibre Catalunya, de la identitat a la independència. Rubert de Ventós va declarar: “Sóc independentista però no nacionalista”. Un punt de vista interessant.

Una altra constant del suplement cultural és la reinvenció de Barcelona, el seu esforç de capitalitat, les seves infraestructures culturals (o no). Els Jocs Olímpics de 1992 van tenir la repercussió que mereixien, un fet que no va evitar un seguiment de les infraestructures que s’anaven realitzant i que van quallar en l’entrega titulada Barcelobra. Números per guardar d’aquella època són els de l’Olimpíada Cultural, les músiques olímpiques, la Rambla dels Jocs (i la dels escriptors). Però mai no ens vam oblidar de l’endemà: la renovació de les estructures culturals barcelonines es va plantejar ràpidament com un dels problemes pendents de la Barcelona postolímpica.

Cara C va ser una sèrie dedicada als moviments alternatius de tots els àmbits

La ressaca olímpica es va traduir en durs articles, com el del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), que va trigar 18 anys a enllestir-se. O el del Born. Es va decidir que a l’antic mercat s’instal·laria la nova biblioteca provincial (sona millor metropolitana, no?), però van aparèixer restes arqueològiques del setge de 1714. Es conservaven? S’oblidaven? Es va optar per conservar-les. S’obriran al públic l’any vinent com a preparatiu del tricentenari. De la futura biblioteca res no se’n sap avui; només que el terreny on s’ha d’instal·lar, al costat de l’Estació de França, està abandonat.

L’incendi del Liceu, la seva reobertura i, fins i tot, la seva nova acústica van ser seguits puntualment, perquè el Quadern sempre ha tingut voluntat d’estar a prop de l’actualitat. Hi ha històries abordades fa temps que sembla que durin 30 anys. Per exemple, en un dels anys vuitanta ja es parlava de la reforma del Port Vell... i la cosa continua.

Paleontologia, fotografia, teatre, cinema, dansa, gastronomia, còmic, grafitis, mitologia, subvencions, el món de l’edició, les llibreries, l’urbanisme... cap tema li ha sigut aliè.

Amb moltes alegries i un punt de xuleria, cal admetre-ho. Com l’últim suplement de 1999, amb epitafis sobre el segle que acabava. O un minicànon en el primer número del 2000: els cinc millor llibres del segle XX (Quadern gris, de Pla; Mirall trencat, de Mercè Rodoreda; Memòries, de Josep Maria de Sagarra; Elegies de Bierville, de Carles Riba; i Les dones i el dies, de Gabriel Ferrater).

Un dels temes abordats una vegada va ser el de la recerca de la felicitat permanent. Un paper que es planteja una cosa així val la pena llegir-lo.