Cultura i civilització

S’atribueix a Édouard Herriot, primer ministre de la República francesa després de la Guerra Gran, més tard cap del partit radical-socialista i enemic del mariscal Pétain, la cèlebre frase —que tothom atribueix a Stendhal, no se sap per què: “La culture est ce qui reste quand on a tout oublié”, és a dir: “La cultura és el que queda quan tot s’ha oblidat”. És una dita que saben totes les persones de lletres, artistes, promotors culturals, directors de museus i fins i tot educadors: quan ja ens hem oblidat de les dades precises que ofereix la història de la cultura, quan ja no recordem com es deia la tercera filla de Giraldina Carlino, l’amant d’Alfons el Magnànim (cosa que, per cert, Miquel Batllori va oblidar un dia, i va córrer a fer-se un escàner en un hospital de Barcelona, cosa de la qual vam ser testimonis l’amic Agustí Fancelli i un servidor), quan ja no sabem exactament si Chagall va viure més o menys anys que Picasso, quan hem oblidat qui va ser el fundador de la polifonia, que no va ser Monteverdi, encara que ho sembli... llavors ens queda la cultura de debò, és a dir, un pòsit de sabers dispersos, tirant a vagues, que són, al capdavall, el que dóna l’altura cultural (sovint també moral i política) d’un poble.

 La citació és enormement republicana, i s’entén perfectament en el context de la cultura francesa de la primera meitat del segle XX —ara ja no cal que els francesos “ho oblidin tot”, perquè ja no aprenen quasi res, com pertot arreu: un poble esdevé culte, amb una Bildung poderosa, com diuen els alemanys, quan aquesta cultura s’ha fos amb un altre concepte, que els alemanys mateixos posen al costat de la Bildung: civilització. França era llavors un país enormement civilitzat, i en aquest context un pot menystenir la “cultura”, o vanar-se d’haver-la oblidada, perquè la civilització li passa al davant i configura, en realitat, una cosa més densa i perdurable que la cultura mateixa: els usos i costums, la bella socialitat, la bona policia de tota una nació. Una cosa semblant ha pensat tota la vida Oriol Bohigas (visqueu molts anys!) quan exclama: “Menys cultura, i més educació!”.

Quan sortí el ‘Quadern’ calia afermar la cultura; d’aquí el lloc combatiu de les seves planes

Catalunya va posseir aquesta “cultura oblidadissa”, tranquil·la, poc acadèmica, feliç i ufanosa, despreocupada per confiada en el paisatge general de la nostra civilització, al primer terç del segle XX, i poca cosa més als segles moderns i contemporanis: va ser mèrit de Prat de la Riba (també de Cambó, ai las!), avui tan esmentat pel nostre president, escampar un optimisme esponjat i ple d’oxigen que va permetre que afloressin, entre altres coses, la plèiade de poetes catalans dits noucentistes: plena de saviesa (Riba), rica en llenguatge viu (Carner, Sagarra), amiga d’experiments agosarats (Foix), lligada amb les innovacions dels avantguardistes d’Itàlia i França (Salvat-Papasseit). Qui hagi llegit aquests poetes i ara ja n’hagi oblidat els versos, encara pot dir, amb tota la raó, que és culte, molt culte: perquè van dibuixar un panorama de civilitat (d’Ors) que sempre queda, sempre roman, encara que tot s’hagi oblidat.

Quan el nostre diari va encetar aquest Quadern, del qual ara es compleix el trentè aniversari, el panorama era molt diferent del que hi havia als anys 1910, 1920 i 1930. Llavors, l’any 1982, la cultura catalana, en molts dels seus aspectes, s’havia d’afermar, s’havia de posar sobre la taula, i convenia que es difongués i es propagués després dels anys en què va quedar mig enterrada a causa del franquisme. Per això el Quadern va parar molta atenció a escriptors, artistes, ballarins (inclòs el mossèn), dramaturgs, arquitectes i tot el que és de rigor considerar cultura —inclosa la cultura popular, que, de fet, és la més civilitzada de totes, en el sentit que hem dit més amunt. Moltes de les nostres produccions cultes haurien quedat desconegudes si iniciatives com la d’aquest quadernet no hi haguessin parat esment: en certa manera, han estat sempre pàgines munificents, generoses, caritatives, que han posat altaveu a moltes coses que podrien haver passat desapercebudes, ignorades pel gran públic.

Dit això, un es pregunta si aquest lloc “combatiu” de les nostres pàgines no es convertirà, un dia, en una galeria senzillament documental de tot el que continuem produint en el terreny de les lletres i les arts. Un pot imaginar-se un país, com ho era França en temps del primer ministre Herriot, en què ja no calgui fer propaganda de quasi res perquè la situació es troba tan normalitzada, que tot funciona —obres i institucions— amb una naturalitat espontània, fresca, satisfeta i feliç (Espriu). Quina il·lusió que arribés aquest dia! Un dia en què no caldria parlar solament de les nostres fites culturals, les altes i les baixes; un dia en què ja no ens hauríem de preocupar de fer memòria als nostres lectors de l’enorme capacitat de simbolització estètica que posseeix el país; un dia en què seríem tots tan civilitzats, que ja podríem estar-nos de cordar i recordar tota la història dels nostres fets culturals. Un dia, per fi, en què faríem allò que Hölderlin va proposar al seu amic Böhlendorf en una carta justament famosa de 1801, quan esclatava el nacionalisme romàntic i se’n podien preveure les conseqüències: “Ens cal fer un ús lliure [i, en certa manera, alliberat] d’allò nacional”. No ser esclaus de les nostres glòries, sinó conversadors naturals amb els fastos nostres i dels altres. No mirar-nos tant el melic, i poder parlar lliurement, sense embuts i sense melancolia, tant de la nostra cultura com de totes les cultures que ens forgen i ens defineixen igualment. Un dia en què ja no caldrà vindicar res ni alçar cap senyera perquè la nostra civilització viurà per damunt de tots els menuts i més grans fets del que en diem cultura.