_
_
_
_
CRÍTIQUES / LLIBRES
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

La lliçó del fracassat

‘Stoner’ és un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com McEwan o Vann

Que Stoner aparegui en català és un esdeveniment i un petit miracle. Que Edici-ons 62 n’hagi triat l’aparició per commemorar el seu 50è aniversari (al costat de les emblemàtiques Memòries confidencials d’un editor, de Josep Maria Castellet), només fa que ratificar-ho.

STONER
John Williams
Edicions 62
336 pàgines. 18,50 euros

 Vegin si no: el texà John Edward Williams (1922-1944) va escriure aquesta obra mestra el 1965, però ningú se’n va adonar. Bé, algú potser sí, perquè la novel·la es va reeditar el 1966, el 1973, el 1981 i el 2003, però cada vegada els seus redescobridors es preguntaven per què una meravella així seguia passant desapercebuda. Potser, es deien, perquè sembla la història senzilla, escrita amb senzillesa, d’un professor al qual no li passa res: ensenya, es casa, té una filla i una aventura i mor. Carn d’oblit, doncs. I, tot i així, novel·la i personatge anaven superant la prova del temps.

El 2006, l’aposta la va fer The New York Review of Books, i aquest cop la percepció sobre Stoner va canviar. L’escriptor Colum McCann, per exemple, se’n va tornar tan defensor que en va acabar regalant centenars d’exemplars. Gràcies a ell, l’escriptora Anna Gavalda va decidir traduir-lo al francès, i gràcies a ella, els editors canaris de Baile del Sol van traduir-lo al castellà. A tot això, corria el 2011; l’octubre, Enrique Vila-Matas escrivia en aquest diari l’article Obra maestra ignorada, en el qual se sumava als contagiats per McCann, i pel desembre, després d’haver-li dedicat una crítica apassionada, Rodrigo Fresán el triava entre els seus llibres de l’any. Després, el boca-orella ha seguit a la xarxa, i és així com ha arribat el miracle: malgrat la crisi, malgrat el risc, malgrat l’ocasió, Edicions 62 celebra el mig segle amb una obra extraordinària... i desconeguda. Cal aplaudir-ho: gràcies a aquest coratge, Stoner tindrà l’oportunitat de convertir-se en una de les sorpreses de la temporada, subratllada per una gran traducció d’Albert Torrescasana, que millora la castellana en molts detalls i algun aspecte important com els diàlegs.

Perquè la de Williams és una gran novel·la, un petit clàssic que modifica la lectura d’autors com Ian McEwan o David Vann, que fins i tot enfronta epifanies de l’alçada de la dels Dublinesos de James Joyce amb descensos a l’infern com el de la Via revolucionària de Richard Yates. Per entendre-ho, imaginin un home que diu que sí a tot, que tot s’ho empassa, que mai no lluita contra l’atzar o les convencions; un no indignat. Imaginin a més que l’home és un fill de grangers sotmesos a la llei de la terra, un desemparat que un dia, sent estudiant, rep una lliçó cabdal a partir del sonet 73 de Shakespeare. Deixin ara d’imaginar: Stoner ho fa. Decideix, això sí, entregar-se al món de les lletres en una redempció inconscient que s’allarga quatre dècades. Però no sembla que l’encerti: no triomfa, no millora, no és capaç de rebel·lar-se contra el fracàs personal i professional que l’embolcalla. Fins i tot quan troba, en la figura de l’amant Katherine Driscoll, un oasi a mida, l’abandona per evitar l’escàndol.

Què fa en Williams, doncs, per convertir aquest home al qual la vida li passa per sobre en un personatge memorable? Quin és el secret d’Stoner? Què fa que no sigui una novel·leta de campus com tantes altres? Hi ha dues respostes: una és la forma de narrar de l’autor, el seu estil neutre, racional, allunyat de tot de sentiment i per això mateix ple de compassió. Williams no jutja Stoner, i el lector se sent incapaç de fer-ho sense vergonya. D’aquí l’altra resposta, la principal: el mateix conformista que protagonitza el llibre, al qual no mouen ni les guerres, palesarà una sola vegada que hi ha quelcom sagrat a la seva vida, un àmbit en el qual marcarà una línia vermella malgrat saber que li esguerrarà l’existència. No convé desvetllar l’instant, proper als personatges Walker i Lomax; no modifica res, no salva Stoner de la saviesa ignorant ni del final anti-novel·lesc, però sintetitza la petita grandesa de la novel·la, i justifica que un amic, al principi, titlli el protagonista de “Quixot de l’oest mitjà”, de “Tom amb fred” d’El rei Lear, de “desposseït” del món i membre del “manicomi”. Altres, tants, creiem fer sempre més i no hi arribem. Permetin si és el cas que Stoner els posi a prova.

Lo que más afecta es lo que sucede más cerca. Para no perderte nada, suscríbete.
SIGUE LEYENDO

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_