Selecciona Edición
Conéctate
Selecciona Edición
Tamaño letra
CRÍTIQUES / MARGINALIA

J. M. Castellet

“Josep Maria Castellet ha estat un editor insubstituïble al país nostre”

Josep Maria Castellet.
Josep Maria Castellet.

A la pàgina 113 del seu llibre, de recent publicació, Memòries confidencials d’un editor (Barcelona, Edicions 62, 2012), en què fa un resum de la seva tasca editorial des de 1962 fins que es va jubilar, Josep Maria Castellet hi diu: “Aquesta és, benvolgut lector, la vida miserable o distingida d’un director literari obligat per les circumstàncies de guanyar-se la vida a anar fent tots els papers de l’auca”. De miserable res de res, com el lector comprovarà llegint aquest llibre que porta, a més, sengles entrevistes amb Salvador Espriu, Baltasar Porcel i Montser-rat Roig —l’última, excel·lent persona; els altres dos tirant a pseudorabins i cantamanyanes.

Més aviat hem de considerar, tant en llegir aquestes pàgines com en haver conegut Castellet personalment una colla d’anys —ell, que s’admirava que un jovenet com jo, quan ho era, es delegés per Roland Barthes i Julia Kristeva—, que el nostre editor ha tingut una vida de gran distinció, en tots els sentits de la paraula. És home de gran cordialitat i gentilesa, intel·ligència fina, humor anglès, gaudi antillà per la vida, àrbitre d’elegància, amable conversador, editor amb gust i amb molt de flaire, més aviat persona d’ocis profitosos que de negocis de mal confessar (però els confessa, com ara la història de la primera, impossible Enciclopèdia Catalana, de la qual Edicions 62 només va arribar a publicar un volum en què gairebé tothom era moro: Alí Hammud, Alí Mugahid, Alí Ridwan, Alí Yusuf...), spiritus movens de la més important iniciativa editorial en llengua catalana dels anys 1970 fins al final del segle XX, i fins i tot alma mater, mare nutrícia, títol que li escauria si fos dona.

Per iniciativa seva es van fer coses tan importants com la col·lecció El balancí, que va permetre a la gent de la meva generació llegir una colla de clàssics italians, francesos, anglesos i alemanys del segle XX si no rigorosament contemporanis —com ara Calvino, que Castellet va editar abans que els castellans, Faulkner, Dos Passos, Pratolini, Butor, Grass, Robbe-Grillet, Mary McCarthy, etcètera—; la col·lecció “Antologia Catalana”, de feliç memòria, amb la primera edició de l’epistolari de Salvat-Papasseit entre moltes altres coses de valor; les dues sèries anomenades MOLC, Les Millors Obres de la Literatura Catalana, i MOLU, Les Millors Obres de la Literatura Universal —per desgràcia, mai no es va arribar a editar la tercera sèrie projectada, la MOLAS, Les Millors Obres de la Literatura Austríaca i Suïssa—, la famosa Antologia de la poesia catalana del segle XX —que és esbiaixada, però amb un biaix més progressista que l’antologia de Joan Triadú, que triava massa tou—, autor de llibres propis, que han marca època, sobre Espriu, sobre Pla i sobre Herbert Marcuse —un èxit de vendes—, i moltes més coses: conferències, Sturm und Drang cultural en un país mig adormit (ara ho torna a ser), visites als censors i plets amb la justícia, viatges a les Amèriques i, sobretot, molta amistat: aquest sentiment reservat, stricto sensu, als herois homèrics, als cavallers medievals i als homes d’ànima gran i esperit magnànim: Max Cahner, J. F. Yvars —el seu millor col·laborador—, Alexandre Cirici, Oriol Bohigas, Pere Gim-ferrer, però també un reguitzell de gent del país que, com sempre ha succeït a Catalunya —llevat de les expedicions dels almogàvers— s’ha fet amb el sacrifici i els diners de persones agafades d’una en una.

Si hom ha de quedar-se amb dues idees després de la lectura d’aquestes pàgines, aquestes són, sobretot, que Castellet sabia i sap què es la literatura i va saber destriar el gra de la palla —com ho sabien també els seus col·legues esmentats al començament del llibre, Feltrinelli, Einaudi, Gallimard o Unseld— i que, corol·lari de la primera cosa, el patriotisme d’espardenya mai no li va interessar. Esperem que els seus hereus intel·lectuals n’hagin après la lliçó digníssima. Hi hagués hagut, a Catalunya, mitja dotzena de castellets!